28 de març del 2013

Alice Munro per Dolors Udina

Avui la carta és de Dolors Udina, traductora al català de tres volums de contes d'Alice Munro —el darrer, Estimada vida, acaba de sortir—. La foto la clavo jo: llegint Udina sobre Munro m'han vingut al cap els artistes de la pedra seca. Si bé llegint Munro per Udina és un altre element que em ve al cap: allò que més admiro, en les seves traduccions, és que preserven la transparència i el moviment de la prosa de Munro; moviments d'aigua.


Rebre una trucada de la Maria Bohigas dient “tenim una altra Munro per traduir” em va fer saltar de la cadira. Tornava a tenir al davant el repte que havia enfrontat ja dues vegades, amb Massa felicitat (2010) i Odi, amistat, festeig, amor, matrimoni (2011). En tots dos casos m’hi havia hagut d’escarrassar: traduir els contes de la Munro és com obrir-se camí per un terreny ple de mines però un cop acabada la feina queda la sensació d’haver viscut una experiència literària; d’haver-se-la guanyat a pols, de fet. Amb la traducció d’Estimada vida, s’han repetit els moments de desesperació davant la incapacitat reiterada d’esbrinar el sentit d’algunes frases (¡quina manera més enrevessada que té de dir les coses!) i davant la dificultat que es presentava a cada moment d’encabir tota la informació que transmetia l’original en una sola frase, però també s’ha repetit la satisfacció de tenir entre mans un llibre important. 
A partir d’un moment de la vida d’uns personatges —un matrimoni que s’acomiada per uns dies, una noia que arriba a un hospital de tuberculosos al camp, un home que abans d’arribar a l’estació decideix saltar del tren per canviar el rumb de la seva vida, una parella que discuteix com ha d’enfrontar la mort—, Alice Munro tira del fil de la història avançant i retrocedint, mai d’una manera evident, i presenta situacions i moments que van conformant la vida dels personatges. El lector acompanya l’autora en aquest viatge en ziga-zaga ple de canvis de sentit i, quan acaba cada relat —sempre amb una frase o un paràgraf curt que sembla preludiar-ne la continuació—, té la necessitat de tornar al començament perquè molts detalls que li havien semblat trivials o passatgers adquireixen llavors plena importància.

Hi ha autors que t’acompanyen mentre els tradueixes, que et van donant copets a l’esquena i et diuen “endavant!, vas pel bon camí”. No és, ni de bon tros, el cas d’Alice Munro, que més aviat sembla que t’empenyi sense pietat dins d’un bosc espès pel qual t’has d’anar obrint pas frase a frase i paraula a paraula. Amb aquest seu anar endavant i endarrere de la vida dels personatges, una sintaxi marcadament peculiar i la concentració d’informació de diferents èpoques que acumula en un sol paràgraf, el traductor se’n veu un bull per esclarir el camí i anar triant els temps verbals que corresponen i ordenant les paraules per fer el text entenedor en català. Sempre tinc la sensació, traduint Munro, que ella escriu la història a raig, que aboca pel broc gros tota la informació que vol donar; vet aquí que, per dir el mateix en català, el broc pel qual raja la història és més estret i cal reescriure el relat de dalt a baix. És clar que traduir sempre consisteix en això, però en aquest cas sempre em fa l’efecte d’haver hagut de regirar tot l’edifici després d’aterrar-lo per arribar a construir una casa equivalent.
Quan has traduït un autor —i més d’una vegada—, és molt difícil ser imparcial, passes a formar part del seu equip per sempre més, com si diguéssim, i per tant no sé quina sensació em produiria Alice Munro com a simple lectora (una de les coses que més em cridava l’atenció quan vaig començar a traduir era la superficialitat amb què llegia, la quantitat de coses que podia passar per alt sense conseqüències), però havent experimentat les històries des de dins, havent-les reescrit pensant com podria escriure una hipotètica Alice Munro catalana, hi ha uns quants relats que sento que formen part del meu bagatge vital i que tinc sempre presents.
Tots els relats d’Alice Munro estan inspirats per la memòria: partint d’una observació feta a la vida real, s’endinsen en la ficció. A Estimada vida hi ha afegit quatre peces autobiogràfiques que, tal com diu, “són les primeres i les darreres paraules que he de dir sobre la meva vida”. En aquests textos finals, on parla d’experiències de la seva infància, innocents però pertorbadores, Munro deixa de banda la ficció i explica les coses com recorda que van ser. Quan les traduïa, vaig trobar aquestes peces estremidores, i tornen a estremir-me cada cop que les rellegeixo. Només espero, amb tot l’egoisme del món, que no es tracti del darrer llibre d’Alice Munro, malgrat els seus vuitanta-dos anys, per poder tornar a traduir-la.      


14 de març del 2013

Filòlegs i censors, a l'infern de dos en dos (K.L. Reich, II)

Aquell dia que jo anava a Manresa per mor d'Amat Piniella, a la ràdio, a més de receptes de pèsols, parlaven d'una nova aplicació de twitter pensada per als difunts: es tracta de permetre que el teu compte twitter pugui continuar piulant per tu quan t'hagis mort. Ho fa el Gran Autòmat tot sol, prenent per base els twits premortem de manera que els postmortem siguin plausibles o "originals", per dir-ho com els contractes d'autor. La pensada és sinistra. Podria inspirar moltes reflexions sobre quina mena de gent hi ha darrere del Gran Autòmat i quina visió de la vida cal tenir per convertir la mort en una possibilitat d'aplicació. Com que això a mi m'envestia per la carretera de Manresa, vaig pensar en el cas d'Amat, i en el de Rodoreda i Arbó i tants altres escriptors que ja no hi són per veure què fem amb les seves obres.

Sebastià Juan Arbó va publicar les Notes d'un estudiant que va morir boig el 1933 i no es va cansar de reescriure-la fins arribar a set versions diferents, en català i en castellà. Quina és la bona? Podem suposar que l'última que va publicar; i tanmateix, és la segona que s'ha reeditat posteriorment. Als editors successius, i a més d'un filòleg, la segona edició d'aquesta obra ens sembla la més notable, la més perfecta en la seva voluntat d'imperfecció: la que millor tradueix, pel seu tall fragmentari, la vida feta miques de l'estudiant que mor boig; mentre que la versió final, filla d'un Arbó madur, exitós i amateur de novel·les rodones, ens fa l'efecte d'una cosa pansida que hagués perdut la saba de la raó de ser. Argument subjectiu (i raonable, ja que el subjecte si té pesquis raona) en el qual coincideixen lectors ben diferents, i que els porta a infringir la darrera voluntat recollida en l'última edició d'una obra publicada en vida de l'autor.

Mercè Rodoreda va enviar una primera versió de La mort i la primavera al premi Sant Jordi de 1961 i va rebre carbassa. Durant tot l'any 62, la reescriu obsessivament, sota la direcció minuciosa d'Armand Obiols. El juny Rodoreda escriu a Sales: "Estic lluitant amb La mort i la primavera com si m’hi anés la vida. Encara en tinc per uns quants mesos. Em penso, i no em voldria equivocar, que serà un gran llibre". No és l'única que ho pensa, Armand Obiols li escriu: "No crec que en tota la prosa catalana hi hagi un personatge tan vivent com Colometa, ni un poble tan al·lucinant i real com el de La mort". Però Rodoreda planta la novel·la a l'octubre perquè hi està deixant la pell; les ganes de reprendre-la no li tornaran fins al cap de molts anys, quan ja s'ha convertit en la reina de les lletres catalanes. En aquesta última etapa ha de resoldre la forca on s'havia encallat: a partir de la segona part el projecte varia tant que no pot entroncar amb la tercera, cal escriure-ho de nou. I en això Rodoreda es mor.

La mort i la primavera que el públic ha llegit en català, castellà, francès, anglès, italià o alemany és un treball d'edició fet per Núria Folch. Consisteix a donar la novel·la tal com era abans d'obrir-s'hi una forca i a publicar en apèndix els darrers desenvolupaments inconnexos. Una decisió que respon a la voluntat de fer fruir el públic amb una de les peces clau de l'obra rodorediana; ben pensat, no és altre el propòsit de tot escriptor: fer fruir el lector, de manera plaent o dolorosa. I tanmateix, aquesta decisió va ser molt criticada pels filòlegs, que reclamaven una edició científica, o sigui determinada per la cronologia: és bona l'última variant de totes, la que reflecteix la darrera voluntat de l'autor; el work in progress, paraula major. A l'hora de publicar finalment el work in progress científic dins les Obres Completes de Mercè Rodoreda (encara avui incompletes), sorpresa! Els filòlegs Carme Arnau i Jordi Cornudella, tot anunciant que publiquen La mort i la primavera en el seu últim estat, inclouen tots aquells capítols que Rodoreda havia ratllat de dalt a baix, sense ni assenyalar al lector la preciosa imperiosa ratlla que els descarta sense ambigüitat. Per què? Perquè altrament no hi havia novel·la: perquè si obeïen la darrera voluntat de l'autora no hi havia res més que un projecte no escrit.

L'anterior Carta elèctrica us explicava el procés d'escriptura de K.L. Reich, una novel·la que Amat ja devia concebre a Mauthausen, que va redactar sencera entre el 1945 i el 1946, que va reescriure posteriorment en diverses etapes i que va publicar el 1963, en castellà i en català. Amat va morir el 1974. Un quart de segle més tard, el filòleg David Serrano edita per a Edicions 62 la primera versió de l'obra, la del 1946, reivindicant-ne l'interès històric baldament no reculli l'important treball que hi va fer l'autor abans de publicar-la. L'any 2005, K.L. Reich passa a ser lectura obligatòria de batxillerat, i Edicions 62 treu aquesta mateixa versió dins la seva col·lecció escolar, amb una introducció de David Serrano que ha variat sensiblement: ara resulta que el del 1946 és el text "íntegre" preservat d'una dobla censura, la del censor franquista i la de l'editor. Us deixo llegir els arguments de Serrano a la pàgina Lletra de la UOC (les negretes són meves):

"Albertí havia intentat en va publicar la seva novel·la dels camps malgrat els processos de depuració a què la va sotmetre el mateix autor per evitar la censura. Finalment, la versió esporgada presentada per Carlos Barral es publicarà en castellà el febrer de 1963. Joan Sales la publicarà en català a l'octubre d'aquell mateix any. (...) Va ser escrita a Sant Julià de Lòria entre el setembre de 1945 i l'abril de 1946, simultàniament a la transcripció dels 71 poemes de l'exili, que va deixar inèdits. Es tracta de la seva primera aportació com a novel·lista, després del llibre de semblances Ombres al calidoscopi (1933). Lògicament, la intenció d'Amat és publicar-la perquè, tot just arriba a Barcelona, on tindrà el seu exili interior atesa la impossibilitat de tornar a Manresa, escriu a l'Amic Bartra: "Aquests dies he acabat la refundició de la novel·la sobre els camps" (2 de febrer de 1948), malgrat que és conscient que ho fa "sense gaires esperances de poder-lo publicar" (ibidem). Per carta, Amat evidencia una obvietat: ell hauria publicat la versió de 1946, corregida a mà el 1948, si les circumstàncies ho haguessin permès, però malauradament el franquisme i els seus òrgans censors ho impossibilitaren. Durant els anys cinquanta, Amat va marcant i suprimint diversos fragments de la novel·la amb la intenció que el seu editor aconsegueixi d'obtenir-ne el permís, com reconeix el mateix Amat a Joan Sales: "A l'amic Albertí li va ser denegada l'autorització de censura en presentar-ne fa anys una versió esporgada i llimada per totes bandes" (27 de juny de 1963). Finalment, després de disset anys i d'haver publicat diverses novel·les, el seu amic Carlos Barral aconseguirà obtenir els drets d'edició i la versió castellana sortirà finalment el 25 de febrer de 1963. A partir d'aquí, Joan Sales li denega l'edició de La línia recta (inèdita) i li proposa editar K.L. Reich, cosa que fructificarà finalment el 15 d'octubre. Aquesta edició, que és la que coneixíem fins a l'aparició de la d'Edicions 62, compta amb un fragment imposat pel propi Sales (vegeu David Serrano 2004, p. 259) i un intent greu d'intervenció del mateix Sales, que pretén eliminar la reflexió ontològica final, que el mateix Amat aconsegueix d'esmenar i evitar a temps."

Ara la meva feina és fàcil: us copiaré un tros de la carta que Amat va escriure a Bartra el 14 de juliol de 1953, quan aquest li proposa de publicar la seva novel·la a Mèxic, un país on no hi ha censura. Diu així:

"La teva oferta de llançar una edició del K.L.Reich em va fer l’efecte de la campanada que al matí et desperta i et retorna a l’única realitat de la qual no t’havies d’haver allunyat mai. (...) T’envio el K.L.Reich per paquet postal certificat. No ho faig per avió, donades les dimensions del text; em sortiria a un ull de la cara. Trigarà una mica més en arribar, però ja te’n faràs càrrec... No tinc cap inconvenient a signar-lo amb el meu nom. La còpia que t’envio no està corregida. Repassa-la tu mateix, i no cal dir que estàs autoritzat per tallar o reformar allò que no et vagi bé."

I ara us copiaré un fragment de la carta que Amat escriu a Sales i que Serrano es guarda prou de citar. Diu així (també aquí les negretes són meves):

Poc em podia imaginar que l’amic Carlos Barral hagués de tenir més sort en presentar ara l’original íntegre, també en català. Quan en Barral em va demanar el llibre –del qual li havia parlat un amic comú que el coneixia– i em proposà la seva publicació en castellà, la meva convicció era que una segona temptativa seria tan inútil com la primera. Em vaig equivocar: la censura no va tocar ni una sola coma.”

En aquest enllaç trobareu, a més dels dos informes de censura sense reclamació de canvis ni retalls, les cartes entre Sales i Amat en què es veu quina mena d'imposicions i eliminacions va patir K.L. Reich. El que apareix en aquestes cartes és un diàleg entre editor i autor, en el qual és l'autor qui té la darrera paraula. D'això se'n diu ofici i no hauria de fer fer escarafalls a ningú que conegui una mica l'aventura d'escriure, que és una aventura exigent sense cap relació amb la paraula revelada. Amat ho sabia prou quan demanava a Bartra d'intervenir en el text si ho creia necessari.

Comprendre la voluntat d'un autor quan la seva obra planteja dubtes no pot ser un exercici mecànic. Triar sense raonar-ho l'última voluntat cronològica és obeir en el fons l'arbitrarietat de la mort; triar així mateix la primera és cedir a la fantasia del "si no fos". Si no fos que hi va haver una guerra a Espanya escampada a tot Europa abans d'escampar-se al món; si no fos que aquesta pervivència del feixisme que és el franquisme va existir i que diverses generacions d'escriptors van haver d'escriure no pas sota sinó contra la censura (paraules de Coetzee); si no fos que els atzars de la vida i la història van ajornar 17 anys la publicació de la novel·la d'Amat i el van dur a reescriure-la de cap a peus, llavors Amat hauria publicat... què? No ho sabem. Podem, a partir del que va deixar escrit, interrogar-nos sobre els seus propòsits; podem mirar de comprendre les conseqüències d'escriure d'una manera i no d'una altra, d'explicar una cosa i no l'altra; podem concebre formes d'editar la seva obra que n'expliquin més bé la complexitat. Però no podem fer-hi trampa. Joaquim Aloy ha fet una feina indispensable de recol·lecció de material: gràcies a ell existeix un llegat Amat Piniella consultable a l'Arxiu del Bages. David Serrano juga al joc solitari d'escamotejar cartes per defensar una decisió impossible d'argumentar altrament. No raona: etziba falses veritats. I es converteix en una aplicació de twitter més aviat deficient –vull creure que el Gran Autòmat en sabrà més de piular d'acord amb els escrits deixats per un difunt.

7 de març del 2013

Escriure sota censura: d'Amat Piniella a Juan Marsé

"A la censura del franquismo le excitaban los muslos y los pechos de Teresa. La novela estuvo bastante tiempo censurada. A través de unas gestiones de Carlos Barral mantuve una entrevista con uno de los máximos responsables del Ministerio de Información y Turismo. Fue una entrevista memorable. Era un hombre cordial que dijo que había leído la novela y le había gustado pero que yo debía de comprender que los censores eran gente mayor, de otra época, y se excitaban al leer cómo eran los muslos o los pechos de Teresa. Yo iba diciendo claro, claro. Me aconsejó que si en lugar de muslos escribía entrepiernas y en lugar de pechos senos la novela podría pasar la censura porque eran palabras que excitaban menos la líbido. Seguí diciéndole claro, claro pero, claro, no hice puñetero caso."

Ho explica Juan Marsé en una entrevista publicada per la revista Mercurio. Disfruto molt llegint les entrevistes de Marsé. Tenen molta substància. "A mi me ha gustado siempre corregir. A veces suelo afirmar que preferiría que otra persona me escribiera los libros, y yo corregirlos." O encara: "Hay que ser fiel, sobre todo, al trabajo. Hay una máxima de Ezra Pound, gran poeta y controvertido ciudadano: El esmero en el trabajo es la única convicción moral del escritor. La única verdad o autenticidad de una obra literaria está en la obra. Si la obra no es buena, si hay fallos de orden técnico, de estructura, de lenguaje, no es sincera: es mala." O encara: "Escribí esta novela convencido de que no se iba a publicar jamás. Corrían los años 1968-1970, el régimen franquista parecía que iba a ser eterno y una idea obsesiva y fatalista se había apoderado de mí: la de que la Censura, que aún gozaba de muy buena salud, nos iba a sobrevivir a todos (...). Así pues, sumergido en esa desesperanza oceánica, me lié la manta a la cabeza y por primera vez en mi vida empecé a escribir una novela sin pensar en la reacción de la Censura ni en los editores ni en los lectores". Això últim ho trec del pròleg a l'edició esmenada de Si te dicen que caí (1988), del qual us recomano la lectura completa. És ben curiós que Marsé hagi esmenat en edicions posteriors a la primera precisament aquesta novel·la, que no va haver de passar la censura en publicar-se a Mèxic.

Per estrany que sembli, he arribat a Marsé venint d'Amat Piniella. Buscava una certa frase, divertida i sucosa, sobre l'aprenentatge que havia significat per a Marsé escriure sota censura; no l'he trobada, naturalment. M'havia cridat l'atenció el lligam que establia entre corregir-se (afinar el propi estil) i trampejar el censor (expressar-se lliurement entre ratlles). Perquè un efecte de la censura és que obliga l'escriptor a desenvolupar una tècnica particular d'escriptura per dir el que vol dir. Aquest peu forçat no és pas propi de la literatura peninsular sota el franquisme, sinó de tota la literatura sotmesa a una autoritat política o religiosa que pretén controlar-la. Si ho penseu amb calma, veureu que això inclou una part importantíssima de la literatura i de la filosofia de tots els temps; qui sap si no podríem dir que l'excepció ha estat l'absència de censura. La idea no és pas meva, sinó de Leo Strauss (La persecució i l'art d'escriure). 

Joaquim Amat Piniella va escriure la primera versió de K.L. Reich entre el 1945 i el 1946, quan feia pocs mesos que havia estat alliberat de Mauthausen i quan publicar en català era rigorosament prohibit dins del territori espanyol. Les gestions prop d'amics exiliats que impulsaven edicions catalanes a Mèxic no van donar resultat: només un curt fragment de l'obra va sortir en una revista, si bé Amat ja va posar-se a revisar-la amb l'esperança de publicar-la sencera. El 1955, l'editor Santiago Albertí, que acaba de fundar a Barcelona la "Nova Col·lecció Lletres", envia a censura un original de 140 pàgines que Amat descriu per carta com "una versió esporgada i llimada per totes bandes" de K.L. Reich. L'informe del lector és favorable a la publicació, però el tràmit consta com a "suspendido" per motius que no s'han esclarit fins ara. I vet aquí que, l'any 1961, Carlos Barral (l'editor de Marsé, prou influent per aconseguir que un màxim responsable de la censura s'entrevisti amb un autor de la casa) decideix publicar la traducció castellana de la novel·la d'Amat.
Han passat quinze anys d'ençà del primer intent d'escriptura. Entretant, Amat s'ha convertit pròpiament en un escriptor: ha escrit i publicat tres novel·les, i ha corregit de cap a peus K.L. Reich. La nova versió que en presenta Barral a censura, de 240 pàgines aquesta vegada, aconsegueix el permís de publicació sense cap esmena ni retall. Ho explica Amat a Joan Sales, per carta, el 23 de juny del 1963:  "Poc em podia imaginar que l’amic Carlos Barral hagués de tenir més sort en presentar ara l’original íntegre, també en català. Quan en Barral em va demanar el llibre –del qual li havia parlat un amic comú que el coneixia– i em proposà la seva publicació en castellà, la meva convicció era que una segona temptativa seria tan inútil com la primera. Em vaig equivocar: la censura no va tocar ni una sola coma."

Quin és aquest treball al qual Amat va sotmetre la seva novel·la fins a convertir-la en el que qualifica d'original íntegre? I com ha estat analitzat el cas apassionant d'aquesta obra a Catalunya?
Això serà per al pròxim capítol.
 





4 de març del 2013

Un nou premi literari amb un jurat de lectors

Us ho deia a la Carta no ben bé manifest: pels temps que corren (= avui dia, ecs), tota la gent del llibre ha de treure's la roba i tirar-se a l'aigua d'una vegada. Que vol dir acceptar les aventures sense saber ben bé on porten.
El desembre passat van contactar-me d'una plataforma que es diu EntreEscritores i que es dedica a l'autoedició de llibres en format digital. ¿L'enemic número 1 dels segells editorials? Les pàgines culturals de la premsa visiten regularment aquest fenomen de societat que és l'autoedició online, gràcies a la qual un autor pot publicar-se ell mateix l'obra i vendre-la o oferir-la gratuïtament a la xarxa. Amb èxits a vegades espaterrants: recordo el cas d'una jove autora espanyola que havia venut en un parell de mesos 10.000 exemplars del seu llibre. El periodista li preguntava si comptava publicar-lo en paper dins d'un segell editorial. No, deia la mossa: no m'interessa cobrar el 10 % d'una venda que segurament no excedirà els 2.000 exemplars si puc cobrar el 100 % d'una venda que ja supera els 10.000. Una mossa que no es mama el dit. (Preciso per si fes falta que no totes les obres autoeditades coneixen la mateixa sort.)
Des del punt de vista del públic, l'autoedició online té la virtut d'oferir ebooks a un preu realment baix: menys de dos euros, cosa ara per ara impossible quan l'ebook és produït per un segell editorial (quina mena d'impossible és aquest?, si la qüestió us interessa us recomano el blog Anatomía de la Edición). Però també té l'inconvenient que el llibre no passa per cap treball que no sigui estrictament el de l'autor. Ara bé: no són gaires les obres que poden sortir de les aigües com una Venus anadiòmena, de pèl a pèl i sense intervenció de ningú. Corren el risc, si ho fan, d'anar cobertes de tot allò que el mar escampa sense manies, petroli, residus, algues, que en literatura es diuen estil fallit, defectes d'estructura, incoherències. La majoria dels autors, també els molt bons, necessiten aquest mirall que ofereix un editor per acabar de veure on vol anar i on va realment la seva obra: per verificar si no hi ha una contradicció entre el propòsit i el resultat.
Per mor d'aquest mirall, Club Editor s'ha tirat a l'aigua i participa en el premi convocat per EntreEscritores. El joc funciona així: durant un any, la plataforma acollirà obres i lectors. Les obres prendran forma de llibre digital i seran de lliure accés online. Els lectors actuaran com un jurat: les llegiran i en faran una selecció. El premi del concurs serà la possibilitat de publicar el llibre en un segell editorial, o sigui d'editar-lo -paraula clau.
El segell que col·labora en el premi per a les obres en català és Club Editor. Les obres poden ser el que vulguin mentre siguin (ben) escrites en prosa: novel·la, contes o invents no etiquetables. Quan els lectors jurats hagin seleccionat seixanta obres d'entre totes les que s'hagin autoeditat a la plataforma, l'editor en triarà una i l'oferirà, després de treballar-la amb l'autor, al públic.
I podrem intuir una mica més bé algunes coses: si l'autoedició i els segells editorials conviuen harmoniosament, si l'accés lliure online perjudica o afavoreix l'accés pagat per intermediari del llibreter, si l'editor és útil o no a l'autor, si els lectors voluntaris tenen més criteri que els jurats professionals plagats d'editors que remenen l'olla...

Ja ho sabeu. Perquè el joc funcioni, necessita molts lectors i moltes obres. Us animo a fer-ho córrer: com més siguem els que ens traiem la roba, més riurem.






1 de març del 2013

Amat i Espriu, o el Guinness dels centenaris

Si resulta que treballes per a una editorial poblada d'escriptors nascuts en els primers decennis del segle XX, quedes atrapada, per a bé i per a mal, a les trinxeres d'una guerra particular: la que es lliuren la desmemòria i la celebració. És el moviment de la vida literària a casa nostra, de pèndol, entre la descatalogació generalitzada i l'homenatge fins a la sopa.
2008, Rodoreda; 2012, Sales; 2013, Amat. Una va de centenari en centenari com papallona de flor en flor. I arriba a la conclusió que caldria fer-ne una bitàcora, qui sap si un llibre Guinness.
En temps de crisi, la tendència és el penjoll: ho vam veure l'any passat amb Sales-Calders-Tísner, un trio prou harmoniós si pensem que tots tres van començar la vida adulta anant voluntàriament al front. És una manera particular i no pas gaire compartida d'entendre el paper de l'intel·lectual dins de la societat, i això els ha valgut un lloc més aviat baix en les cotitzacions de la borsa: 180.000 euros diu que es van dedicar a celebrar la memòria de tots tres autors, o sigui 60.000 per barba, rascats de la butxaca de la Generalitat, l'Ajuntament de Barcelona, la Institució de les Lletres Catalanes, etc. Compareu-ho amb el pressupost declarat per al centenari Espriu, d'entre un milió i un milió i mig d'euros, contra els encara no 80.000 euros dedicats al centenari Amat, també el 2013, i comprendreu una sèrie de coses.
Joaquim Amat-Piniella va ser voluntari de l'Escola Popular de Guerra de de la Generalitat i soldat de l'Exèrcit de la República, o sigui defensor actiu de la llibertat i la democràcia al seu país; com a tal, va anar a petar a França el 1939, i d'allà al camp de concentració de Mauthausen, on va passar prop de cinc anys. Contràriament al seu company Pere Vives, assassinat al camp amb una injecció de benzina al cor, Amat va sobreviure. En ser alliberat el 1945, va posar-se a escriure una novel·la que no publicaria fins al cap de disset anys: K.L. Reich, inicials de Konzentrations Lager Reich. De què tracta aquesta novel·la? Del que va viure i veure Amat al camp; de com van morir o sobreviure els republicans espanyols deportats a Mauthausen; de les lluites intestines entre comunistes i anarquistes en un camp equipat amb forn crematori; de la perpetuació de la misèria partidista en el que ell anomena "la internacional del dolor".


El cert és que el vespre del 21 de febrer s'inaugurava a Manresa el centenari Amat, i jo hi anava arrossegant els peus perquè els actes institucionals d'homenatge em fan pànic. Tenia una hora justa per anar de Barcelona a Manresa i em perdo fatalment sempre que vaig a Manresa. Sortint dels túnels de Vallvidrera, la Tribu de Catalunya Ràdio anunciava la caiguda imminent del règim de Síria després d'un atemptat amb més de cinquanta morts, i passava immediatament a convocar un concurs radiofònic de receptes de pèsols. Començaven a caure gotes; l'home del temps augurava neu per a la matinada; Montserrat, aquell vespre, feia posar els pèls de punta: tenebrosa, feixuga més que una mola carregada de males intencions. I sí: vaig equivocar la sortida de l'autopista però vaig arribar a temps al teatre Kursaal, després de saludar al passeig Pere III l'escultura acabada d'estrenar d'un Amat assegut per sempre a una tauleta del Casino. Ja no el podran treure mai més de la seva ciutat, on seu en una solitud de bronze mirant cap a la gentada que discorre als seus peus. Fa una certa impressió, també una mica d'angúnia. No és pas una escultura banal. Com no van ser banals sinó esplèndids els parlaments oficials i l'homenatge artístic a Joaquim Amat Piniella, confiat al Brossa Quartet: vaig sortir del teatre veritablement eufòrica, i l'alegria encara em dura. És possible, doncs, que un homenatge arreli en una voluntat profunda de reivindicar una figura i una obra. Aquesta cosa excepcional és possible.
Les autoritats eren l'alcalde de Manresa, el seu regidor de Cultura, el president de Memorial Democràtic, el president d'Òmnium del Bages. Cap prima donna del nostre Govern, cap diputat en la celebració d'un exemple com el que arriba a ser el de Joaquim Amat-Piniella. Fa rodar el cap. Posa les coses a lloc, també. Va dir el nostre president Artur Mas que Salvador Espriu era un model de conducta cívica i ètica. En un temps com el nostre, de creixent agressió a la persona per les institucions polítiques (i per mor d'una saviesa econòmica que s'assembla a la dels metges de Molière: perdoneu la llargada de l'incís), aquesta afirmació fa caure de cul. Espriu és infinitament respectable; no sols l'autor sinó l'home. Però admetreu que posar-lo com a model de conducta cívica és un convit a la impotència: tanca la porta amb clau i barra't a casa, vet aquí en resum el que professa Artur Mas com a resposta ciutadana.

Us deixo amb una foto de l'alliberament de París per la "Nueve", la columna de republicans espanyols allistats a les forces aliades. ¿És això el que hem d'oblidar que es pot aconseguir si un no es queda a casa, President?