Escriure sota censura: d'Amat Piniella a Juan Marsé

"A la censura del franquismo le excitaban los muslos y los pechos de Teresa. La novela estuvo bastante tiempo censurada. A través de unas gestiones de Carlos Barral mantuve una entrevista con uno de los máximos responsables del Ministerio de Información y Turismo. Fue una entrevista memorable. Era un hombre cordial que dijo que había leído la novela y le había gustado pero que yo debía de comprender que los censores eran gente mayor, de otra época, y se excitaban al leer cómo eran los muslos o los pechos de Teresa. Yo iba diciendo claro, claro. Me aconsejó que si en lugar de muslos escribía entrepiernas y en lugar de pechos senos la novela podría pasar la censura porque eran palabras que excitaban menos la líbido. Seguí diciéndole claro, claro pero, claro, no hice puñetero caso."

Ho explica Juan Marsé en una entrevista publicada per la revista Mercurio. Disfruto molt llegint les entrevistes de Marsé. Tenen molta substància. "A mi me ha gustado siempre corregir. A veces suelo afirmar que preferiría que otra persona me escribiera los libros, y yo corregirlos." O encara: "Hay que ser fiel, sobre todo, al trabajo. Hay una máxima de Ezra Pound, gran poeta y controvertido ciudadano: El esmero en el trabajo es la única convicción moral del escritor. La única verdad o autenticidad de una obra literaria está en la obra. Si la obra no es buena, si hay fallos de orden técnico, de estructura, de lenguaje, no es sincera: es mala." O encara: "Escribí esta novela convencido de que no se iba a publicar jamás. Corrían los años 1968-1970, el régimen franquista parecía que iba a ser eterno y una idea obsesiva y fatalista se había apoderado de mí: la de que la Censura, que aún gozaba de muy buena salud, nos iba a sobrevivir a todos (...). Así pues, sumergido en esa desesperanza oceánica, me lié la manta a la cabeza y por primera vez en mi vida empecé a escribir una novela sin pensar en la reacción de la Censura ni en los editores ni en los lectores". Això últim ho trec del pròleg a l'edició esmenada de Si te dicen que caí (1988), del qual us recomano la lectura completa. És ben curiós que Marsé hagi esmenat en edicions posteriors a la primera precisament aquesta novel·la, que no va haver de passar la censura en publicar-se a Mèxic.

Per estrany que sembli, he arribat a Marsé venint d'Amat Piniella. Buscava una certa frase, divertida i sucosa, sobre l'aprenentatge que havia significat per a Marsé escriure sota censura; no l'he trobada, naturalment. M'havia cridat l'atenció el lligam que establia entre corregir-se (afinar el propi estil) i trampejar el censor (expressar-se lliurement entre ratlles). Perquè un efecte de la censura és que obliga l'escriptor a desenvolupar una tècnica particular d'escriptura per dir el que vol dir. Aquest peu forçat no és pas propi de la literatura peninsular sota el franquisme, sinó de tota la literatura sotmesa a una autoritat política o religiosa que pretén controlar-la. Si ho penseu amb calma, veureu que això inclou una part importantíssima de la literatura i de la filosofia de tots els temps; qui sap si no podríem dir que l'excepció ha estat l'absència de censura. La idea no és pas meva, sinó de Leo Strauss (La persecució i l'art d'escriure). 

Joaquim Amat Piniella va escriure la primera versió de K.L. Reich entre el 1945 i el 1946, quan feia pocs mesos que havia estat alliberat de Mauthausen i quan publicar en català era rigorosament prohibit dins del territori espanyol. Les gestions prop d'amics exiliats que impulsaven edicions catalanes a Mèxic no van donar resultat: només un curt fragment de l'obra va sortir en una revista, si bé Amat ja va posar-se a revisar-la amb l'esperança de publicar-la sencera. El 1955, l'editor Santiago Albertí, que acaba de fundar a Barcelona la "Nova Col·lecció Lletres", envia a censura un original de 140 pàgines que Amat descriu per carta com "una versió esporgada i llimada per totes bandes" de K.L. Reich. L'informe del lector és favorable a la publicació, però el tràmit consta com a "suspendido" per motius que no s'han esclarit fins ara. I vet aquí que, l'any 1961, Carlos Barral (l'editor de Marsé, prou influent per aconseguir que un màxim responsable de la censura s'entrevisti amb un autor de la casa) decideix publicar la traducció castellana de la novel·la d'Amat.

Han passat quinze anys d'ençà del primer intent d'escriptura. Entretant, Amat s'ha convertit pròpiament en un escriptor: ha escrit i publicat tres novel·les, i ha corregit de cap a peus K.L. Reich. La nova versió que en presenta Barral a censura, de 240 pàgines aquesta vegada, aconsegueix el permís de publicació sense cap esmena ni retall. Ho explica Amat a Joan Sales, per carta, el 23 de juny del 1963:  "Poc em podia imaginar que l’amic Carlos Barral hagués de tenir més sort en presentar ara l’original íntegre, també en català. Quan en Barral em va demanar el llibre –del qual li havia parlat un amic comú que el coneixia– i em proposà la seva publicació en castellà, la meva convicció era que una segona temptativa seria tan inútil com la primera. Em vaig equivocar: la censura no va tocar ni una sola coma."

Quin és aquest treball al qual Amat va sotmetre la seva novel·la fins a convertir-la en el que qualifica d'original íntegre? I com ha estat analitzat el cas apassionant d'aquesta obra a Catalunya?

Això serà per al pròxim capítol.