Avís del blog per email

5 de gener de 2018

Ha mort un mag: Aharon Appelfeld

Vaig conèixer Aharon Appelfeld a Jerusalem el 2006, gràcies a un tour d’escriptors, traductors i editors organitzat en ocasió dels vint anys de relacions diplomàtiques entre Israel i Espanya. L’objectiu era fomentar l’intercanvi entre tots dos estats —no, no ho dic bé: entre dos mons culturals, ja que no eren fabricants de xips ni d'armes sinó de llibres els protagonistes de la visita oficial. Durant tres dies, un grupet de plumífers peninsulars vam assistir a uns quants debats sobre literatura contemporània en hebreu. I eren debats de debò: taules en què els tertulians anaven de dret a la discrepància, al desacord, a la discussió viva —a aquesta sal de la conversa que tant esvera els intel·lectuals de casa nostra, potser perquè són fills d'una societat eminentment sedentària.

Una part de les sessions tenia lloc a Tel Aviv, en un gran hotel davant de mar. Al peu de no sé quants pisos de gratacel, des del balcó de l’habitació on jo dormia (o més ben dit, on no aclucava l’ull, de tan intensa que era l’excitació acumulada sentint combats d'escriptors), s’endevinava un jardinet on els veïns duien el gos a passejar. Poca cosa, però encantadora: un tros de terreny oblidat enmig d’hotels de grans cadenes, un desgavell de plantes reptants que no tapaven del tot la closca d’una petita construcció emblanquinada. A l’hora de la posta, quan la llum daura les coses, aquella closca s’imposava a la imaginació: què hi devia haver, a sota? No vaig anar a mirar-ho de prop fins el dia d’anar-me’n. Era un marabut —naturalment.

A Jerusalem, en lloc d’alegres taules de quatre vam sentir un solo inoblidable. Veníem de visitar Yad Vashem. Un home menut, calbo i d’ulls vivíssims ens esperava en un amfiteatre solemne. Va prendre la paraula, lentament, tranquil·lament, i durant una hora ens va explicar la història de la seva vida. Em penso que no he sentit mai una tal densitat de silenci desprendre’s d’una colla de gent. No respiràvem. Quan va callar, ningú va tenir esma de preguntar-li res. No era intimidació, ni tampoc, només, desbordament d’emoció. Era un prodigi. 

D’aquest contacte amb el prodigi, i de la necessitat de transmetre’l, va sortir Flors d’ombra, el primer llibre d’Aharon Appelfeld traduït al català per Eulàlia Sariola, seguit d'En Bartfuss, l'Immortal i de Tsili. I de la visita d’Aharon Appelfeld a Barcelona va sortir aquesta entrevista d’Emili Manzano per a L’hora del lector. Feu el favor, de debò, de sentir-la. L’homenet que hi veureu acaba de morir, i els seus lectors ens sentim desoladorament orfes. 

***

Un dels trets diferencials de la vida catalana dins d'Europa gira al voltant del que se’n diu Holocaust. Viure a França, posem per cas, significa sentir de prop la presència-absència del món jueu, aquest gran tapís que cobria i matisava tot el continent des de les ribes de l’Atlàntic fins al mar Caspi i més enllà. Quan vius a França, hi ha els companys descendents de jueus russos que als tretze anys celebren la bar-mitzvà, hi ha els veïns de replà sefardites d'Algèria que et regalen una plata de cuscús el divendres, i hi ha la placa commemorativa a la façana de l'escola, la teva i la dels teus fills: A la mémoire des enfants, élèves de cette école, déportés de 1942 à 1944 parce qu’ils étaient nés juifs… Quan vius a Catalunya hi ha la manca completa de contacte amb el món jueu, la perfecta ignorància d’una presència jueva incrustada literalment a les parets dels edificis més significadament catalans —com les làpides amb caràcters hebraics “reciclades” pels constructors del Palau del Lloctinent— i, pel que fa a llibres, el contacte esporàdic amb Si això és un home de Primo Levi. De com era la vida a Europa quan hi havia jueus, no se’n sap res: només se’n coneix, molt per sobre, l’extinció —una vaga imatge de filferrades i crematoris, un esdeveniment molt gros que s'etiqueta amb la paraula “horror” i, darrerament, certa fascinació pels nazis, que una literatura dubtosa alimenta sense complexos. 

Aharon Appelfeld protestava quan se'l descrivia com un escriptor de l’Holocaust: no se’n considerava gens. I no se’n considerava, sobretot, perquè ell va viure aquells fets extraordinaris entre els nou i els tretze anys, com si fossin la vida mateixa. Els seus llibres no pretenen registrar les circumstàncies en què un dels principals pobles d'Europa va ser assassinat. En els seus llibres —prop de cinquanta—, un conjunt de personatges es desperten a la vida en condicions d'extrem perill. Tots ells pertanyen al món jueu que va conèixer Appelfeld a la seva terra natal, i de fet són els hereus d'aquesta vida jueva condemnada a la desaparició. El protagonista de Flors d’ombra és un noiet com una orquídia, criat entre llibres i instruments de música, que la seva mare confia a l’única cristiana de qui es refia: una amiga d’infància que es dedica a la prostitució. L’Holocaust, per a l’Hugo, és un prostíbul on comparteix l’habitació d’una dona. La protagonista de Tsili és una noieta retardada que els seus pares abandonen quan els nazis arriben al poble. Plena de paüra i d’impuls, comprèn a l’acte que ha de fugir i se’n va pels camins, amb la pubertat que comença. L’Holocaust, per a ella, és un hivern encauda amb un home. Amos Gitai, el cineasta, li ha dedicat un film. Marina Espasa n'ha parlat amb una sensibilitat aguda en aquesta ressenya, que també em fareu el favor de llegir, si us plau.





















Lluny dels Càrpats que tanquen l'horitzó d'aquestes dues novel·les hi ha el port mediterrani on deambula en Bartfuss, supervivent de la Xoà i emigrat a Palestina, a qui diuen l'Immortal. Les passejades sempiternes fan que topi amb vells coneguts, alguns perduts de vista voluntàriament, perquè són supervivents com ell. Per exemple, l'Schmugler:

«L’Schmugler parlava amb una veu monòtona com qui recita una història inacabable i vergonyosa. Feia cara de més serè i semblava que s’hagués capbussat a buscar paraules, aquest cop per encertar la més exacta: va descriure en detall el gran magatzem de fusta que vigilava d’un cap de nit a l’altre, les bigues que venien de lluny, els camàlics, els intermediaris i l’amo del magatzem. Tenia una capacitat d’observació molt exacta. Feia servir la paraula bigues de tal manera que en Bartfuss va sentir-ne el significat fins al moll de l’os. De sobte, sense venir a tomb, l’Schmugler va dir:
—Muts i a la gàbia.
—¿On vas?
—Al magatzem. L’home, a la nit, torna al seu cau.
—¿Ens tornarem a veure?
—I tant que sí —va fer l’Schmugler amb un gest ample.
En Bartfuss no es va bellugar. Li va caure al damunt l’antic terror. Com en el bosc. Llavors també es preguntaven: ¿Ens tornarem a veure? En Bartfuss va sentir una mena d’afinitat subtil però sòlida amb aquell home turmentat que afrontava una missió superior a les seves forces.»


Pere Antoni Pons va escriure a propòsit d'aquest llibre: "He llegit força novel·les literàriament millors que En Bartfuss, l’Immortal. No crec haver-ne llegida cap, però, que demostri tanta gosadia ètica. Ni que resulti tan inquietant." Aharon Appelfeld, aquest geni de la transparència torbadora, obliga a replantejar el que entenem per valor literari. Poques obres saben dir com la seva que tot ésser viu és sagrat, misteriós i complet com el món. En realitat, no conec cap escriptor que tingui aquest poder de convocar el nostre afany de comprendre. Un afany que, mentre el llegeixes, se sent nu, desvalgut, i primordial.




Nota Bene. Els retrats d'Aharon Appelfeld són fotografies de Blai Tomàs.



1 comentari: