Avís del blog per email

4 de setembre de 2016

Descansar és de savis: Carta oberta a Joan Sala

Acaba de començar la 34a edició de la Setmana del Llibre en català, i una entrevista de Joan Sala, director de la Setmana i vicepresident de l'Associació d'Editors en Llengua Catalana, m'espolsa les ganes de conservar la calma olímpica acumulada durant l'agost, i me'n fa venir moltes de prendre la paraula per replicar-li. Aquí van les reaccions d'una editora que refusa el "nosaltres" imposat.


"Si augmentem el nombre de lectors en general, augmentarem el nombre de lectors en català", afirma Joan Sala. Molt bé. I com proposa que fomentem nous lectors? "Cal incidir en la creació de la biblioteca personal. És un dret que tenim i una obligació també, perquè llegir ens fa més bones persones. Amb la socialització dels llibres hi ha moltes llars que no tenen cap llibre, ni tan sols llibres infantils! Hem de crear l'hàbit lector des de ben petits."



L'argument ja ha estat esgrimit altres vegades, per exemple per Gemma Lienas, autora de llibres infantils i juvenils, i militant activa contra la socialització dels llibres literaris a les escoles. Per a qui no ho sàpìga, socialitzar els llibres significa reconèixer que un llibre comprat per un sol individu pot ser llegit per més d'un: aquesta és precisament la vocació d'un llibre imprès, la clau de l'èxit d'aquest invent sis vegades secular que no caduca. Gràcies a aquesta característica que certs editors i autors avui condemnen en nom de la bondat i de la caritat, el llibre, accessible a una corrua de persones que se'l passen de mà en mà sense haver d'adquirir-lo, s'ha esmunyit per les esquerdes d'incomptables censures. Qui desitgi condicionar la lectura d'un llibre a la seva adquisició posa traves, sabent-ho o no, a una de les poques vies d'oxigen conegudes en dictadura. Que nosaltres vivim en democràcia? Fins que deixem de viure-hi, vet aquí.

No conec ningú en el meu entorn que hagi descobert la literatura a través d'això que tan hipòcritament en diuen "biblioteca personal". Fa ben poc, aquest juny, en unes sessions amb bibliotecaris a qui preguntava quin llibre havia marcat la seva infància, un tret comú destacava en les subtils variacions sobre el tema de com una criatura descobreix la literatura: cap dels setanta bibliotecaris que vaig poder sentir no va evocar mai una "biblioteca personal", sinó la biblioteca municipal en la majoria dels casos, o la d'algun parent o amic, o, molt més rarament, la dels pares o d'un germà més gran. L'afició, l'addicció a la literatura es transmet no pas segons les lleis del consum sinó de les afinitats entre persones, que fan que una mestra, una bibliotecària, una mare o una parenta excèntrica (passo de puntetes sobre el femení) obri un bon dia la porta d'un univers que ja no abandonarem mai més.

CONSUM, he escrit, i ara ho escric amb majúscules perquè no hi ha res més que consumisme darrere l'afirmació de Joan Sala o de Gemma Lienas quan es mobilitzen contra la "socialització dels llibres". És ben possible que no en siguin conscients, cosa que explicaria que Gemma Lienas, candidata reincident a les llistes d'ICV-EUiA, Barcelona Podem i Catalunya Sí que es Pot, defensi l'obligació per als nens escolaritzats de comprar el seu exemplar dels llibres que els fan llegir, en lloc de defensar que se socialitzin també els manuals escolars, caríssims, indigents en termes de contingut la majoria de les vegades, i gallina dels ous d'or d'un sector editorial que viu exclusivament del públic captiu. Defensora com és Lienas de la justícia social, naturalment que proposa que algú financiï els llibres literaris per als nens sense recursos; però no s'adona que vincular compra i lectura en la pràctica imposada per l'escola als nens, és treballar activament per una societat en què la PROPIETAT és el sine qua non i l'únic article del credo religiosament servat.
Personalment, em fa fàstic.

***

El foment de la lectura no s'improvisa amb mesures consumistes disfressades de principis ètics, sinó que s'organitza quan hi ha un consens, de caràcter social i polític i tot el contrari de gremial, sobre la necessitat de relacionar-se els ciutadans amb allò que els llibres contenen. A la Catalunya dels darrers tres decennis (durant els quals la Generalitat ha tingut plena competència sobre l'Ensenyament i l'organització de les escoles), la pedra angular del catalanisme-nacionalisme-sobiranisme ha estat la identitat cultural, que, si no m'erro, rau no en el Bulli ni en el Barça sinó en una tradició escrita plurisecular i miraculosament viva. No cal recordar quines van ser les primeres espurnes de la Renaixença, ni les armes del catalanisme resistent sota el franquisme. "Els llibres també són una arma", escrivia Joan Sales a Mercè Rodoreda quan li explicava que, mal per mal, s'estimaria més disparar canonades que publicar novel·les, però que la joventut, ai las, no havia passat en va. Doncs bé: durant aquests tres decennis, l'administració catalana ha enrolat lleves i més lleves de mestres que no havien tret ni 5 en llengua a la Selectivitat, i que en la seva formació posterior no han estudiat ni una hora de literatura catalana; així com ha enfornat lleves i més lleves de bibliotecaris que tampoc no han estudiat ni una hora de literatura ni d'història ni de geografia ni de cap ciència durant els seus estudis de biblioteconomia, tal com jo denunciava en un article que van encarregar-me fa un any i que encara no s'ha publicat.

Prescriptors, en diuen: els mestres i els bibliotecaris amb qui n'he parlat són els primers de reclamar una formació que se'ls nega, i gràcies a la qual un fill d'analfabeta pot arribar a ser Albert Camus (llegiu El primer home). Així va Catalunya, i el món. Però el director de la Setmana del Llibre en Català està content: "Jo penso que hem fet un pas endavant en la modernització de la fira, perquè tenim un sector editorial modern i som una fira que ha de reflectir aquesta modernitat d'un sector que és capdavanter." Si modernitat significa precarietat i renúncia, estic d'acord amb ell. Però que no ens doni gat per llebre: si els editors treballem tant, és que el negoci no rutlla i que els llibres es venen un per un, com explica Rafael Vallbona. I si volem ser consistents i defensar la raó de ser dels llibres, llavors l'Associació d'Editors en Llengua Catalana hauria de tenir un paper ben distint del que ha assumit al llarg dels anys: el paper combatiu d'un sector que construeix el patrimoni intel·lectual d'una comunitat, i que hauria d'interpel·lar amb força uns polítics i uns ciutadans amb els quals té una relació respectivament de pidolaire i de manaia. Jo no he aconseguit mai que l'Associació que em representa acceptés de confiar als seus membres la redacció d'un manifest sobre què defensem aquells que ens obstinem a publicar literatura en català. I no puc tolerar que en nom meu es pretengui imposar la compra de llibres en lloc de comunicar l'amor de la literatura. No es pot confondre la gimnàsia amb la magnèsia, ni la lectura amb el consum.


Nota bene gremial. Amb l'anticipació creixent de la Setmana del Llibre, que enguany comença el 2 de setembre quan les platges són plenes, vindrà que acabarem dirigint-nos als turistes. És sabut que parlen català i vénen a Barcelona a descobrir la nostra literatura. Com també és sabut que Focus, l'empresa a qui els organitzadors han confiat la infraestructura de la Setmana, es dedica, dins del Club de Cultura TR3SC que li pertany, a organitzar conferències i clubs de lectura en els quals els oients paguen mentre que el conferenciant i l'editor regalen els llibres, el treball i el temps. ¿És seriós, que l'Associació d'Editors contracti per a la Setmana del Llibre una empresa cultural que no paga per principi les activitats literàries?