Avís del blog per email

20 de juliol de 2016

Almirall-Kavadias: un diàleg

Darrere d'un autor traduït hi ha un altre autor, que és el seu traductor. Sovint apareix en lletra massa petita, antigament als crèdits o enlloc. Aquestes setmanes corre un manifest per la visibilitat del traductor, que demana amb infinita modèstia i molta educació que el nom del traductor surti a la coberta. En realitat, les cobertes haurien de dir Munro per Udina, Khoury per Ferrer, Óssipov per Barios... Perquè enganyem el lector dient-li Munro o Khoury a seques quan el text s'ha construït fora de l'autor i de la seva llengua.



A Club Editor, el traductor ha estat el fonament de tot, des que Sales va versionar Dostoievski mentre escrivia Incerta glòria fins que Jaume Almirall ha traduït Kavadias. Amb Li i altres relats, es va donar el cas d'un volum compartit visiblement entre l'autor i el traductor: després dels tres relats de Kavadias traduïts per Almirall, ve un text d'Almirall tot sol en què explora la figura i l'obra de Kavadias. Explora, sí: com un mariner, com un geògraf. Com un traductor de debò. L'experiència amb Almirall ha estat tan profitosa i bonica que des d'aleshores incloïm, si no sempre gairebé, un postfaci del traductor en els nostres volums.

Jaume Almirall ens envia un diàleg que va d'això. Aquí el teniu. Valgui aquesta carta que no escrivim nosaltres com un digne homenatge al traductor. L'autor és el traductor: per una vegada, a les clares.


***


Dragumanos.― No recordo gens quan va ser que en vaig tenir notícia per primera vegada; però no devia ser gaire abans que jo comprés, a Atenes, els seus tres petits llibres de poesia, i d'això aviat en farà vint anys. Com passa el temps, Dimitris!
Dimitris.― Vint anys no és res, amic meu!
Dragumanos.― La quarta part de la vida d'una persona... Torna'm a omplir la copa, sisplau, abans la nostàlgia no s'apoderi de nosaltres, com tantes vegades.
Dimitris.― No és pas res dolent, la nostàlgia. Recorda que jo sóc mariner. ¿Què seria de nosaltres els mariners, si no sentíssim aquest neguit punyent que ens fa recordar i desitjar tornar a veure la pàtria, la dona i els fills?
Dragumanos.― Tens raó: no oblido que Odisseu era un avantpassat teu. Salut! Per tots aquests anys!
Dimitris.― Per la nostra amistat!
Dragumanos.― I pel nostre estimat mariner escriptor! Sense ell, nosaltres no ens hauríem conegut.
Dimitris.― Ens podríem haver conegut igualment, perquè tenim amics comuns.
Dragumanos.― Però sense compartir aquest interès comú, no hauria estat el mateix.
Dimitris.― Jo crec que si ens haguéssim conegut abans, te l'hauria fet conèixer jo, que fa molts anys que el llegeixo.
Dragumanos.― Segurament tens raó, Dimitris. Però el que és estrany no és que jo descobrís pel meu compte un escriptor com aquest; ho és que immediatament em captivés,  i que hagi acabat traduint tota la seva obra.
Dimitris.― Us buscàveu i us vau trobar. Us estàveu buscant i us vau acabar trobant.
Dragumanos.― Suposo que és una manera de dir-ho. Sí. Era un nom pràcticament desconegut, a casa nostra. No per a vosaltres, els grecs, és clar.
Dimitris.― Recorda que, a Grècia, la fama de Nikos Kavadias és pòstuma.
Dragumanos.― Però ràpidament s'hi va fer popularíssim, i encara ho és. En canvi, a nosaltres ens és conegut només el petit grup de noms de sempre. Jo buscava, segurament, una veu nova, un autor sòlid i original que no fos cap dels vells coneguts.
Dimitris.― I el vas trobar. I un cop trobat, t'hi vas emprendre a fons, perquè vas veure que s'ho valia.
Dragumanos.― Un autor que gairebé només escriu sobre mariners. Jo, que en sóc tan poc, de mariner; que em marejo gairebé només de sentir la paraula mar... No com tu, rebesnét d'Odisseu...
Dimitris.― Però durant tots aquests anys també tu t'has fet mariner: llegir i traduir les obres de Kavadias és haver estat fent amb ell una llarga singladura.
Dragumanos.― Reconec que ha estat una travessia llarga i enriquidora.
Dimitris.― Ara t'estàs posant  kavafià...
Dragumanos.― Crec haver arribat a entendre el sentit de l'obra de Kavadias, el seu significat més enllà de la matèria i els arguments, del mar i la navegació, que són anecdòtics. Si he après algunes coses sobre nàutica, deuen ser gairebé totes obsoletes: tu ho saps millor que no jo.
Dimitris.― La navegació ja no té res a veure amb el que era vuitanta o seixanta anys enrere. Però així i tot...
Dragumanos.― El que sí que sé del cert, Dimitris, és que les meves traduccions haurien naufragat sovint sense la teva ajuda.
Dimitris.― No exageris, home. Fins on jo puc jutjar, hi has reeixit.
Dragumanos.― Però del lector d'una traducció no caldria esperar-ne cap consciència crítica. Vull dir que el lector només hauria de percebre el text per ell mateix, sense haver de tenir mai en consideració que es tracta d'un text transportat des d'una altra llengua. I la tasca del traductor només reeixirà si aconsegueix que la traducció funcioni de manera completament autònoma.
Dimitris.― ¿Una mica més de vi? S'està escalfant.
Dragumanos.― Ja no tindrà temps: dos xarrups més per a cadascú i ja està llesta. Reparteix bé.
Dimitris.― Jo no domino prou el català per saber si això és així amb les teves traduccions. Em costa sobretot amb la poesia. ¿Saps què em passa? Que molts dels poemes me'ls sé de memòria.
Dragumanos.― Prou que te'ls he sentit recitar mil vegades.
Dimitris.― M'imagino que t'haurà resultat més difícil traduir la poesia que no la prosa. Em deies que, tot i que els poemes siguin tan pocs, vas estar-t'hi molt més temps que no amb la novel·la i els relats.
Dragumanos.― Vaig trigar molt més, però perquè és més laboriós: no més difícil, sinó més laboriós. És desmuntar peça a peça un instrument musical, i tornar-lo a muntar: no tornarà a sonar igual, però ha de sonar bé.
Dimitris.― Però has volgut mantenir els ritmes i les rimes...
Dragumanos.― I justament això és una gran ajuda, contra el que es pugui pensar. No és una cotilla que engavanyi, sinó el bastó de què es val un cec.
Dimitris.― San faru analambí... Abans no hi hagués els instruments de navegació moderns, quan la boira impedia la visió, els vaixells feien sonar les sirenes...
Dragumanos.― Per no abordar ni ser abordats. Exactament. El perill de naufragi sempre hi és. El sentit tècnic o d'argot d'un terme, d'una expressió; un joc de paraules intraduïble; una al·lusió esmunyedissa. Una petita distracció, un error de càlcul, i la nau se'n va a fons o queda embarrancada...
Dimitris.― L'última oliva: per a tu.
Dragumanos.― Gràcies. No sé si mai t'he ensenyat les traduccions que tinc de Kavadias a altres llengües; als marges hi he anotat errors i inexactituds de tota mena. Algú podrà fer el mateix amb les meves.
Dimitris.― Vols dir que no hi pot haver una traducció perfecta...
Dragumanos.― La traducció literària és una mar plena de perills. Però sospito que amb les traduccions tècniques no deu ser tan diferent.
Dimitris.― Estic molt content d'haver-te pogut ajudar una mica.
Dragumanos.― Ja t'ho he dit: sense tu, no sé si hauria arribat a port. Tinc tots els bons diccionaris, tinc lèxics especials de terminologia nàutica, tant grecs com catalans; un glossari de l'obra completa de l'autor... Però no n'hauria tingut prou. Recorda les llargues llistes de dubtes, les preguntes interminables, les converses de llum a penombra...
Dimitris.― Hem parlat incansablement sobre el nostre comú amic Nikos. Ja m'adonava que no era només cosa del vocabulari...
Dragumanos.― Però tu ets el mariner, i ets grec. Quan em perdia, ¿quina polar hauria pogut guiar-me més segurament?
Dimitris.― "¿Què està girant, la brúixola, o el vaixell?"
Dragumanos.― No te'n riguis. Per cert, encara et porto alguns dubtes per resoldre.
Dimitris.― Vés traient la llista, que vaig a veure si queda una mica més de vi en fresc.
Dragumanos.― I un grapadet d'olives, si no és demanar massa.