Avís del blog per email

30 de setembre de 2015

Sant Jeroni, Marcel Proust i Lluís Maria Todó


Sant Jeroni, patró dels traductors, va néixer l'any 373 a Estridó, de pares cristians i rics. Després d'estudiar a Roma se n'anà a Terra Santa a fer vida eremítica al desert de Calcis. Ordenat a Antioquia, se'n tornà a Roma, on el papa Damas li encarregà una nova traducció de la Bíblia al llatí (encàrrec motivat per la multiplicitat de variants existents i el consegüent desori traductorívol)La rica vídua Paula fundà per ell un monestir a Betlem, on al cap de 34 anys Jeroni enllestia la seva Vulgata traduïda de l'hebreu i del grec. És el primer llibre que imprimí Gutenberg i és la versió canònica de la Bíblia, que el concili de Trento refermà contra les noves traduccions de Luter.

Jeroni sol ser representat al desert en companyia d'un lleó de la pota del qual diu la llegenda que hauria tret una espina; i qui sap si no és això per damunt de tot que el fa sant.

***


Marcel Proust va néixer el 1871 a París, al ric barri d'Auteuil, de mare jueva i de pare metge. (Ja sé que "metge" no designa cap religió, però l'higienisme d'Adrien Proust sí que té a veure amb una forma de fe; i Marcel era un malalt crònic, ¿un dissident?, ¿un cas perdut?) Prou afortunat per poder viure de renda, dedicà una part important de la seva joventut a la vida literàrio-mundana parisenca, d'on tragué el material de la seva primera novel·la, Jean Santeuil, que abandonà sense enllestir-la.


El 1907 comença a escriure el que 15 anys més tard esdevindrà  À la recherche du temps perdu. El primer volum, presentat a la Nouvelle Revue Française el 1912, hi va rebre carbassa per obra de diversos lectors, entre ells el mateix André Gide, la carta de disculpes del qual conté aquesta frase rotunda: "El refús del vostre llibre serà per sempre l'error més greu de la N.R.F. i (ja que tinc la vergonya de ser-ne en bona part responsable) una de les recances, un dels remordiments més coents de la meva vida". Du côté de chez Swann va ser publicat finalment per Grasset, si bé pagant-ne l'autor les despeses.
La famosa petite phrase que dóna el deuvosguard al lector, "Longtemps je me suis couché de bonne heure", ofereix un cas magnífic per a qui vol observar, no pas els errors comesos pel traductor X o Y, sinó la reflexió, la ideologia que presideix tota traducció (ni que sigui per defecte quan tal cosa no existeix: llavors queda el que se'n diu "traducció literal", i que és tot el contrari d'una traducció fidel). Tenim la sort de poder-la llegir en dues versions catalanes recents:


Durant anys he anat a dormir d'hora,

diu el Narrador interpretat per Valèria Gaillard, i aquestes vuit paraules de cadència lleugera condensen la impossible frontera entre passat i present, l'absurd de la noció de finit, l'estranyesa del fet mateix de durar; però també la importància dels rituals en l'intent de comprendre una vida, la trivialitat feta matèria d'una filosofia, l'observació d'un mateix a través d'allò que escapa precisament a l'albir, és a dir: la substància d'una obra que Proust va desplegar en set mil pàgines densament manuscrites.


Durant molt de temps me'n vaig anar a dormir d'hora,

diu el mateix Narrador traduït per Josep Maria Pinto, i pel meu gust, amb aquest perfet se'n va en orris la col·lisió formidable, gairebé incomprensible de tan evident i musical, entre passat i present; i em vénen ganes de dir: Adéu, Recerca del temps perdut! Però res de més inclement, i potser d'injust, que un traductor quan passa pel sedàs la traducció d'un altre.

***

I és que res de més exigent i precís que l'oïda d'un traductor a l'hora de captar les interferències que en una obra literària són com voltes de creu. Per exemple, el contrast entre el caràcter d'un fet i el registre de les paraules que el diuen. Avui, dia de sant Jeroni sant patró dels traductors, arriba a les llibreries una novel·la que comença així: 

«Estava traduint l’última novel·la de Pascal Lechamp, Sous les pavés, la vie, pretensiosa i mal escrita, i mirant de decidir, com acostumo a fer en aquests casos, si l’havia de millorar i si, en cas de fer-ho, algú notaria els canvis i com hi reaccionaria, quan m’ha trucat l’Alícia des de Mallorca per dir-me que el nostre fill acceptava venir a casa meva per passar-hi els dies que li ha de durar la síndrome d’abstinència de l’heroïna, o sigui “el mono”, com ja diem també nosaltres.

M’ho ha explicat d’aquella manera seva tan característica, amb la veu pausada i greu, i usant expressions el·líptiques i termes neutres, però les seves precaucions han sigut en va, i aquella sol·licitud m’ha sumit de sobte en la desolació perquè equivalia a anunciar-me, o més ben dit a confirmar allò que jo ja sospitava, a saber, que el noi ha recaigut, ha tornat a prendre droga. O bé, reproduint la paràfrasi que ha fet servir la meva primera ex-dona:

—Sembla que, en efecte, s’han produït alguns consums.»


Es diu L'últim mono i és de Lluís Maria Todó, traductor de Flaubert, Prévost, Molière, Maupassant, Balzac i uns quants més. A la pròxima Carta elèctrica us en parlaré a fons. Però la petite phrase de l'inici, amb les seves volteres de planta enfiladissa que sap molt bé on va, no menys que la de Proust anuncia una substància rica. La col·lisió hi regna magistralment, duta per un narrador que és traductor d'ofici. La interpretació com a estil de vida i el malentès com a condició constitueixen el cor d'una novel·la que el Club dels Novel·listes acull amb entusiasme. La trobeu des d'avui, dia de sant Jeroni traductor de la Bíblia que va treure una espina de la pota d'un lleó, a les millors llibreries.