Avís del blog per email

11 de desembre de 2015

"L'últim mono", retrat de família


Lluís Maria Todó, en entrar a la caseta del Club dels Novel·listes, l'ha modificada d'una manera subtil. D'ençà de l'arribada de L'últim monocada habitant del catàleg s'ha posat a reivindicar uns orígens, una història familiar, una mena de condició civil que abans no era perceptible. 
No pas que no hi hagués hagut llibres sobre la família, alguns amb títols ben directes com El fill etern de Tezza (amb un epígraf agut i penetrant: "Un fill és com un mirall on es reflecteix el pare") o Els meus pares de Guibert (amb la seva dedicatòria alarmant: "A ningú"). Però ara, de cop i volta, salta a la vista que els tres soldats d'Incerta glòria són abans que res tres orfes. O que totes les noies i tots els nois de les novel·les de Rodoreda dubten de qui són els seus pares. O que enmig de les novel·les d'Arbó i de Frontera hi ha una vídua jove per qui el fill té una compassió més lligadora que unes manilles. O que els herois de Marc Cerdó calen foc per tal d'esbotzar la presó familiar. O que Nonat Ventura, heroi d'Un film, de tant buscar el pare acaba trobant una mare que no li agrada gens. O que a Massa felicitat, de la gran Alice Munro, una mare es venja de la indiferència del fill amb aquest pensament magistral: "I també era possible que l’edat pogués ser la seva aliada, que la convertís en algú que ella encara no coneixia. Havia vist l’expressió a la cara de determinades persones grans... perdudes en illes triades per elles mateixes, lúcides, contentes." 
Un pensament perfectament aplicable al pare de L'últim mono, que, com passa també a La plaça del Diamant, podria acabar amb la paraula "content". ¿Content de què? D'estar viu.


***


La família de L'últim mono és una trinitat ultramoderna: un pare i una mare separats i reajuntats, ell amb una dona gelosa que li complica la vida, ella amb una dona plàcida que la fa feliç alhora que lesbiana; i un fill únic que sent per les drogues una atracció inexplicable –si més no, per al pare i la mare. 
Ja que parlem de trinitats, ¿hi ha bona nova en aquest llibre? Hi ha l'espera d'una bona nova: la desintoxicació del fill anunciada des del títol. Però no es tracta d'això en realitat, sinó d'una nova més difusa que va prenent dimensió i que podria dir-se com aquella cançó argentina, "l'amor després de l'amor". La notes amb força però sense ser-ne conscient, i és una gràcia encantadora d'aquesta novel·la: que t'encomana un sentiment enèrgic de satisfacció sempre que el pare i la mare tenen un pretext per retrobar-se més enllà de la separació –un pretext que, paradoxalment, els ve donat pels monos del fill. 
La família, aquí, no és ni un paradís perdut ni una terra cremada, ni una gàbia ni un tabernacle: és un lloc fascinant on aquella part de tu mateix que havies enterrat segueix viva. És la supervivència en forma de lleialtat incondicional. 
De totes les escenes narrades en aquest llibre, un episodi em torna amb insistència i frescor: és el moment en què el pare i la mare, després d'una visita a la granja de rehabilitació, seuen al bar i es concedeixen el dret de prendre junts una cervesa. En aquest ritual hi posen una cautela infinita, conscients com són del sot que els separa i on no volen relliscar: cal que la cervesa sigui inofensiva; i se'n surten. 
No sé per què, és un moment que encomana una gran tranquil·litat.


*** 

"La literatura del siglo XIX estaba hecha de personajes con aspiraciones de grandeza –que muchas veces acaban fracasados, arruinados o suicidas. La del siglo XX –y la mejor de la actual–, de últimos monos: personajes que se acomodan a su modestísima existencia, y ni siquiera así consiguen no ser molestados. La novela de Todó es, en eso, el último eslabón que conozco de lo que yo denominaría la verdadera tradición contemporánea."
El comentari és d'Edgardo Dobry, i ens omple d'alegria.
El de Javier Pérez Andújar, quan vam presentar la novel·la a la Central, feia així: 
"De la soledad incompartible que forma una familia, del tiempo traicionado por los placeres y los días, de la educación sentimental a la que los hijos someten a los padres, de la Barcelona profunda que se resiste a morir y lo hace matando a quien se le acerca, de lo que pinta un pobre y glorioso traductor en medio de todo eso, en medio de su propia vida, que ni siquiera es la suya, porque el hombre es un sueño del paisaje. De eso va el libro, de literatura en estado puro."

El primer comentari que vam rebre, d'Antoni Puigverd, tenia forma de carta i el reproduïm tal com era amb el permís del seu autor: 
"L'últim mono fa venir el que a la Bisbal de la meva infància se'n deia segueig i ara en diem atracció: no el pots deixar. Està molt ben escrit. El personatge narrador m'ha suscitat una barreja d'empatia i repel·lència. La petitesa del seu món personal, salvada per la necessitat d'ajudar el fill, té moments que m'han fet pensar en una recreació postmoderna de l'home sense atributs. La tragèdia del fill addicte fa com de catarsi i mena a la pregunta essencial, la de la culpa. Todó no gosa, o no li interessa explorar la culpa, ni es proposa expiar-la, tot i que segons com ho intenta breument. Potser és això el que hi he trobat a faltar: encarar-se amb la culpa. Però, certament, el sentit de culpa és estrany a la generació que Todó retrata, que és lleugera, epidèrmica i autosatisfeta com el personatge narrador. Sigui com sigui, és una molt bona novel·la. Totes les reflexions que l'autor fa relacionades amb la traducció i l'escriptura m'han semblat sensacionals (malgrat no estar-hi sempre d'acord). L'enhorabona per haver-la editada."


L'entusiasme malgrat no estar-hi d'acord: hi ha millor nadala que aquesta?



30 de setembre de 2015

Sant Jeroni, Marcel Proust i Lluís Maria Todó


Sant Jeroni, patró dels traductors, va néixer l'any 373 a Estridó, de pares cristians i rics. Després d'estudiar a Roma se n'anà a Terra Santa a fer vida eremítica al desert de Calcis. Ordenat a Antioquia, se'n tornà a Roma, on el papa Damas li encarregà una nova traducció de la Bíblia al llatí (encàrrec motivat per la multiplicitat de variants existents i el consegüent desori traductorívol)La rica vídua Paula fundà per ell un monestir a Betlem, on al cap de 34 anys Jeroni enllestia la seva Vulgata traduïda de l'hebreu i del grec. És el primer llibre que imprimí Gutenberg i és la versió canònica de la Bíblia, que el concili de Trento refermà contra les noves traduccions de Luter.

Jeroni sol ser representat al desert en companyia d'un lleó de la pota del qual diu la llegenda que hauria tret una espina; i qui sap si no és això per damunt de tot que el fa sant.

***


Marcel Proust va néixer el 1871 a París, al ric barri d'Auteuil, de mare jueva i de pare metge. (Ja sé que "metge" no designa cap religió, però l'higienisme d'Adrien Proust sí que té a veure amb una forma de fe; i Marcel era un malalt crònic, ¿un dissident?, ¿un cas perdut?) Prou afortunat per poder viure de renda, dedicà una part important de la seva joventut a la vida literàrio-mundana parisenca, d'on tragué el material de la seva primera novel·la, Jean Santeuil, que abandonà sense enllestir-la.


El 1907 comença a escriure el que 15 anys més tard esdevindrà  À la recherche du temps perdu. El primer volum, presentat a la Nouvelle Revue Française el 1912, hi va rebre carbassa per obra de diversos lectors, entre ells el mateix André Gide, la carta de disculpes del qual conté aquesta frase rotunda: "El refús del vostre llibre serà per sempre l'error més greu de la N.R.F. i (ja que tinc la vergonya de ser-ne en bona part responsable) una de les recances, un dels remordiments més coents de la meva vida". Du côté de chez Swann va ser publicat finalment per Grasset, si bé pagant-ne l'autor les despeses.
La famosa petite phrase que dóna el deuvosguard al lector, "Longtemps je me suis couché de bonne heure", ofereix un cas magnífic per a qui vol observar, no pas els errors comesos pel traductor X o Y, sinó la reflexió, la ideologia que presideix tota traducció (ni que sigui per defecte quan tal cosa no existeix: llavors queda el que se'n diu "traducció literal", i que és tot el contrari d'una traducció fidel). Tenim la sort de poder-la llegir en dues versions catalanes recents:


Durant anys he anat a dormir d'hora,

diu el Narrador interpretat per Valèria Gaillard, i aquestes vuit paraules de cadència lleugera condensen la impossible frontera entre passat i present, l'absurd de la noció de finit, l'estranyesa del fet mateix de durar; però també la importància dels rituals en l'intent de comprendre una vida, la trivialitat feta matèria d'una filosofia, l'observació d'un mateix a través d'allò que escapa precisament a l'albir, és a dir: la substància d'una obra que Proust va desplegar en set mil pàgines densament manuscrites.


Durant molt de temps me'n vaig anar a dormir d'hora,

diu el mateix Narrador traduït per Josep Maria Pinto, i pel meu gust, amb aquest perfet se'n va en orris la col·lisió formidable, gairebé incomprensible de tan evident i musical, entre passat i present; i em vénen ganes de dir: Adéu, Recerca del temps perdut! Però res de més inclement, i potser d'injust, que un traductor quan passa pel sedàs la traducció d'un altre.

***

I és que res de més exigent i precís que l'oïda d'un traductor a l'hora de captar les interferències que en una obra literària són com voltes de creu. Per exemple, el contrast entre el caràcter d'un fet i el registre de les paraules que el diuen. Avui, dia de sant Jeroni sant patró dels traductors, arriba a les llibreries una novel·la que comença així: 

«Estava traduint l’última novel·la de Pascal Lechamp, Sous les pavés, la vie, pretensiosa i mal escrita, i mirant de decidir, com acostumo a fer en aquests casos, si l’havia de millorar i si, en cas de fer-ho, algú notaria els canvis i com hi reaccionaria, quan m’ha trucat l’Alícia des de Mallorca per dir-me que el nostre fill acceptava venir a casa meva per passar-hi els dies que li ha de durar la síndrome d’abstinència de l’heroïna, o sigui “el mono”, com ja diem també nosaltres.

M’ho ha explicat d’aquella manera seva tan característica, amb la veu pausada i greu, i usant expressions el·líptiques i termes neutres, però les seves precaucions han sigut en va, i aquella sol·licitud m’ha sumit de sobte en la desolació perquè equivalia a anunciar-me, o més ben dit a confirmar allò que jo ja sospitava, a saber, que el noi ha recaigut, ha tornat a prendre droga. O bé, reproduint la paràfrasi que ha fet servir la meva primera ex-dona:

—Sembla que, en efecte, s’han produït alguns consums.»


Es diu L'últim mono i és de Lluís Maria Todó, traductor de Flaubert, Prévost, Molière, Maupassant, Balzac i uns quants més. A la pròxima Carta elèctrica us en parlaré a fons. Però la petite phrase de l'inici, amb les seves volteres de planta enfiladissa que sap molt bé on va, no menys que la de Proust anuncia una substància rica. La col·lisió hi regna magistralment, duta per un narrador que és traductor d'ofici. La interpretació com a estil de vida i el malentès com a condició constitueixen el cor d'una novel·la que el Club dels Novel·listes acull amb entusiasme. La trobeu des d'avui, dia de sant Jeroni traductor de la Bíblia que va treure una espina de la pota d'un lleó, a les millors llibreries.






6 de juny de 2015

Joan Bodon, de l'art subtil d'escriure en una llengua assassinada


Quan Club Editor va reprendre la seva activitat el 2005, abans de res va caldre decidir quins eren els “fonamentals” del catàleg, aquells llibres d’una bellesa tenaç que convenia rescatar i reeditar perquè el públic no se’ls podia perdre. Catoia l’Enfarinat va imposar-se llavors com una perla pura: narrada per l’últim descendent d’una família d’enfarinats, o membres d’una secta catòlica atrapada com un fòssil dins una societat en tot incompatible amb ella, aquesta novel·la té la rara capacitat de ressuscitar en cos i ànima un món esvaït, fascinant, d’una poesia inimitable —i d’una anomalia que fa basarda: la de les comunitats marginades.

Sota el tema dels enfarinats, és del món occità que parla Joan Bodon, el seu món, del qual se sent el darrer descendent en un moment històric (després de la Primera Guerra Mundial) en què les llengües vernacles són abandonades a França pels seus mateixos parlants, en ares de la modernitat. Es trenca una llarga cadena de vides contingudes en uns mots. I queda un escriptor que, no podent fer-se entendre dels seus, s’adreça a la humanitat sencera. S’hi adreça en occità, la seva llengua materna, i això l’ha condemnat a no ser llegit més que per un grapat de persones. Un escriptor occità del segle XX té el contrari d’un públic, un entorn històricament, políticament, visceralment al·lèrgic a tot el que recordi unes altres presències en el territori de França. No conec cap francès, ni entre els més llegits, ni tan sols entre els amants de rareses literàries, que conegui Joan Bodon.

No existir per als altres —aquests altres que et rodegen i no et veuen— pot ser un estil de vida. Bodon el va assumir d’una manera ferotge, fèrtil, desesperada, completa i paradoxal, tot això junt. Ho va expressar amb contenció en l’inoblidable Catoia, i amb paraules com pedres en El llibre dels finals: disparades o amanyagades per la mà de qui escriu. ¿De què tracta? D’un home que se sap condemnat per un càncer i decideix passar els seus darrers dies —els Grans Dies— lluny dels seus, a París; només que, cansat per una nit de tren, baixa intempestivament a Clermont-Ferrand, o Clarmont d’Alvèrnia, ciutat de mala mort a la punta nord d’Occitània; i durant dies passeja, beu vi, conversa, visita curiositats turístiques de bracet d’un capellà que no diu missa però sí que acompanya els moribunds en la seva agonia, especialment les putes, que s’hi confessen.

No cal subratllar-ho: els sentiments en aquesta obra són foscos. Però, com en les novel·les de Blai Bonet, la tenebra té la seva llum pròpia, rasant, capaç de donar relleu al detall més invisible i de fer-lo expressiu, de detectar el rastre de tantes coses esborrades pel temps, fantasmes capturats per una llengua de fantasmes —gals, romans, occitans, republicans francesos, comunistes europeus, soldats morts en les guerres mundials, fragments de civilització que giravolten acompanyats de versos trobadorescs: prosa al·lucinada i sagaç que transmet la reflexió obsessiva d’un home sobre la desaparició.

Una inquietud comercial, tanmateix; un moment angoixant, la crisi; quin sap quins altres ingredients que t’encongeixen, com ara el sentit del sarcasme —rescatar una obra escrita en una llengua moribunda per fer-la viure en una llengua reprimida—, van inhibir el meu impuls de publicar-lo en català com havia publicat Catoia. Era una frustració renunciar-hi, allò que es mal anomena realisme. Fins que arribà el deus ex machina, en aquest cas Joan-Lluís Lluís, qui em va escriure després de llegir Bodon: “M'encantaria traduir-lo”.
Gràcies a ell, El llibre dels finals arriba el 10 de juny a les llibreries de Catalunya. Traduït per l’autor de les Cròniques del déu coix, que escriu al pròleg: “Cal molta abnegació, molta tossuderia o molt narcisisme per voler ser l’últim mohicà... i més encara l’últim mohicà d’una llengua que va ser esplendorosa llengua de cort i de literatura, capdavantera a Europa, i que, després d’alguns segles de presència francesa, ha esdevingut el paradigma del patuès. Patuès, una paraula que els diccionaris francesos de l’inici del segle XX definien així: llengua que no disposa de literatura...”

Nota bene: el titol d'aquesta carta és manllevat a Joan-Lluís Lluís, que l'ha posat al solo que pensa dedicar a Joan Bodon i a la seva obra.

23 de març de 2015

Desenterrar un tresor: Un film de Víctor Català


Recordaré sempre la meva primera lectura d'Un film. Era de nits, en un llit gran i nou instal·lat en una casa buida acabada d'ocupar. M'havia costat anys aconseguir el volum després de la sorpresa de saber que existia (i saber que existia ja havia estat una aventura plena d'avatars). Finalment el tenia: dins la gran casa buida me n'empassava els mots com empasses el so cabalós, variat, inextinguible d'un solo com aquest de Duke Ellington; i a cada pàgina tenia la temptació de parar, per riure de gust amb tota la gargamella i aplaudir. 
Crec que en català no havia llegit mai res que em xutés tanta eufòria.

L'argument d'Un film és fullestonesc: Nonat Ventura, fill bord abandonat a l’Hospici, en surt amb l’ambició de reparar el greuge que li ha fet el Destí i es converteix en un lladre —però no pas un lladre qualsevol, sinó el més refinat i cruel de Barcelona. La manera d'Un film, el seu caràcter i el seu estil, és una cosa indescriptible. Víctor Català va provar de descriure-ho en una endreça encantadora al lector —vosaltres—:

"Caríssim llegidor, si traspasses la llinda d’aquest llibre i et poses a seguir l’argument que en les seves planes es descabdella, no te llames a engaño, no et queixis, després, pel que hi trobis, no m’exigeixis que et doni més del que t’he promès, car jo no t’he promès, avui per avui, més que una pel·lícula, amb tota la simplicitat, amb tot el garbuix, amb totes les arbitrarietats, amb totes les desmesures... és a dir, amb totes les llibertats que el gènere comporta. (...) Com la pinta del rústec, així la ploma del novel·lista ha tractat, avui, d’obrir una clenxa llisa i ben vistent a través dels espessaments de selva verge —sempre de selva verge!— de la vida; de les facècies, espesses com els cabells al cap, dels homes i les dones que pul·lulen per la terra."

Amb totes les llibertats: Víctor Català ho anuncia d'entrada i és fidel a si mateix amb aquesta manera de fer que l'allunya de tot allò per què se'l coneixia i reconeixia, des dels monòlegs i els drames rurals fins a l'aclamada Solitud. Caterina Albert (ja no li diré altrament) sabia perfectament el preu d'aquesta llibertat, ella que s'imposava pseudònim masculí per poder escriure en pau sobre el que li des la gana. Com ara un infanticidi narrat per la mare, amb el qual va guanyar els Jocs florals d'Olot l'any 1898 i va moure gran escàndol en saber-se qui era que l'havia escrit. Més tard ho confessaria per carta a Joan Maragall: "tot lo renou que han mogut los Drames no es deu a altra cosa que a la trista casualitat d’ésser escrits per una dona, en aquesta terra, en què és més deshonrós per una dona escriure que fer altres disbarats".

***



Un film va ser publicat per entregues a la Revista Catalana entre 1918 i 1921. Era el temps de la Mancomunitat, el credo estètic del Noucentisme havia ascendit a ideologia de govern i Caterina Albert trepitjava, saltava i passava totes les ratlles traçades per aquell modern Sant Ofici. En publicar-se Un film en volum el 1926, la crítica va ser demolidora: "Malgrat els seus tres volums, el seu argument podria reduir-se a un conte melodramàtic i arbitrari. (...) És una successió d'episodis. Aquests, però, no se succeeixen d'una manera normal dintre el temps i l'espai. (...) Tot l'ambient de l'obra és també follestinesc. Lamentable pendís! (...) Un film, més que una novel·la, és un conglomerat de novel·les que es fan malbé les unes a les altres. (...) Les faltes gramaticals s'hi amunteguen. Els castellanismes involuntaris alternen amb els castellanismes voluntaris (...) Tot el treball de depuració de la llengua, del noucents ençà, ha estat treball perdut per a aquest escriptor!"

L'anatema havia estat pronunciat.
Caterina Albert no es vinclà i declarava, en una conversa amb Tomàs Garcés: "No reconec altra norma que la del bon gust, ni altra immoralitat que la de la inutilitat. L’obra mal feta és, per això mateix, l’obra immoral". En una carta replicava directament a Domènec Guansé aquestes frases admirables, aclaparadores per al pobret que professa què ha de ser la literatura sense sospitar la dimensió d'allò que excomunica:

"Bella cosa la correcció, en el lèxic com en tot, però de veure’m forçat a triar entre ella i la vida, no hi puc fer més, sacrificaré sempre la primera… si no trobo manera lògica d’harmonitzar l’una amb l’altra. Sempre he recordat com si fos avui, que la primera vegada que vaig veure la Venus de Milo, la perfecció de son perfil sens tara —sens humanitat, per tant— me produí una mena d’irritació desolada, mentre que la lletgesa de les testes dels pobres éssers anormals de Velázquez, somovia en mi un jubilós entusiasme, per la vibració vital que les animava."

Jubilós entusiasme: això és el que regala l'obra de Caterina Albert. Que no fos entesa per la seva època no passaria de ser un cas més de falta de perspectiva. Que el 1972 Joan Fuster, en la seva Literatura catalana contemporània, despatxés Víctor Català en una pagineta i pengés a Un film la llufa de "granguinyolesca i inversemblant", és un cas de desmenjament congènit de la crítica literària catalana. Llepar fils, tallar ales i depurar és el que millor practica, amb la trista conseqüència que obres com Incerta glòria o Un film quedin colgades sota tres generacions d'anatema, i encara pitjor: que autors com Caterina Albert o Joan Sales desisteixin d'escriure i publicar davant la indiferència inepta d'aquells que haurien de comprendre'ls més bé.
Aquest fenomen lamentable té una sola virtut: que reeditar llibres vells procura plaers profunds i excitacions alegres, quan sota capes i capes de terra apareix el caire viu d'una meravellosa porcellana. Es tracta llavors d'exhumar-la, de presentar-la al públic, de dir-li clar: Això és un tresor, i de deixar-lo que disfruti. Sense manies.
(Afegitó: i el públic de vegades us dóna alegries imponents. Com ara, que la novel·la s'ha exhaurit al cap d'una setmana d'imprimir-la i ha calgut procedir a la 2a edició. Que Un film us acompanyi per Sant Jordi!)

Nota bene. Maria Aurèlia Capmany, adorable excepció dins aquest panorama, va escriure per a les Obres Completes de Víctor Català un epíleg intel·ligent que les seves hereves ens han autoritzat a penjar a la web
Post scriptum. La foto de Caterina Albert forma part de l'arxiu Víctor Català.

17 de febrer de 2015

Guillem Frontera o la història natural de les passions

“La rata i el moix s’estimen i es devoren mútuament —si la rata és molt grossa, és ella qui encalça i mossega el moix.” Amb aquest lema resumia Llorenç Villalonga la primera novel·la de Guillem Frontera, publicada per Joan Sales al Club Editor el 1968. Frontera tenia 23 anys i Els carnissers revelaven un novel·lista ja armat per convertir en trama vívida el que podria haver estat la tesi d’un assaig: la transmissió de poders entre dos mons que s’odien, els antics senyors de Mallorca i els servidors esdevinguts propietaris de les seves terres.

Aquesta va ser la primera novel·la de Frontera que vaig llegir, tal com després he llegit cada llibre de Frontera: amb una sensació esportiva, com de ser conduïda per una mà molt segura. No puc deixar d'associar-ho amb Jean-Louis Trintignant, actor ambigu i bellíssim que havia estat pilot de curses i que sap capturar-te en un instant de vacil·lació entre dos mots. Alguna cosa d'aquesta foto d'aquí hi ha en Els carnissers: "Ha recordat que en Xavi havia parlat de la revolució sexual, i segurament aquesta revolució consistia a passar-se les dones l'un a l'altre". Mentre els pares seuen malavinguts a la taula de banquet on se celebra el traspàs de la finca —traspàs en tots els sentits, ja que fina un món i un paisatge, els fills corren els mateixos bars i els mateixos llits, sense arribar mai a avenir-se. Aquesta és la història: per més que la possessió s'acompleixi, el joc de ser l'altre acaba molt malament.

***

El segon llibre que vaig llegir d'en Frontera és de l'any 2007. I és tot el contrari d'aquest joc de ser l'altre: és l'intent, seriós com només poden ser-ho les coses de la infància, de servar la lleialtat al que estimes. Figura que La mort i la pluja són contes (i va rebre el premi Mercè Rodoreda de contes), però jo no el sé concebre sinó com un retaule. Al centre de tot, un poble i una família on s'ha produït la desgràcia de la mort del pare; la vídua és jove i té uns quants fills per pujar. Anirà alienant la terra per tal que ells puguin abandonar-la del tot: fer carrera, fugir cap a una altra vida. Poques coses he llegit que se m'hagin gravat tan fondament com el conte —la taula— on el germà gran descobreix que en cap mapa no hi surt el seu poble, que per tant el seu poble no existeix; i el nen es fa geògraf amb el propòsit d'esmenar la insofrible injustícia de no existir. En totes les pàgines de La mort i la pluja regolfa aquesta idea que no puc invocar sense emoció: la fertilitat d'una injustícia viscuda per un infant intel·ligent.

***

Vaig conèixer en Guillem Frontera al finat Espai Mallorca de Barcelona, en una exposició d'obres d'Andreu Maimó. Frontera se'm va presentar amb una veritat digna d'un novel·lista: com un autor "de la casa". Entre el 1968, any en què Els carnissers van ser editats per Joan Sales, i el 2013, any en què L'adéu al mestre va sortir a Club Editor, Frontera va clavar al seu primer editor una sòlida cornamenta publicant la segona novel·la a Daedelus el 1969 (Cada dia que calles, que m'imposa darrere la nina dels ulls una imatge no pas de Trintignant sinó d'Anna Magnani), la tercera a Edicions 62 el 1970 (Rera els turons del record), la quarta a Laia el 1977 (Tirannosaurus, història punyent d'un nen enviat a estudiar al seminari, història terrible dels cossos adolescents en mans dels frares, que va esperar tres anys al purgatori abans de poder publicar-se), la cinquena també a Laia el 1980 (La ruta dels cangurs), la sisena i la setena a Ensiola, editorial dirigida per ell on ha publicat entre altres Haceldama de Blai Bonet, Roda de Solitaris d'Amat-Piniella i Una humil proposta de Jonathan Swift... 
Com que res no és insignificant, havent conegut en Frontera a una exposició de pintura, el primer llibre que he tingut l'honor de publicar-li tracta de pintors; i havent publicat ell la història de la destrucció de la terra a Club Editor, és amb una història de la destrucció de l'art que hi ha tornat. "Els descendents d'aquells qui havien començat la destrucció no volen salvar res", explica en aquesta entrevista

***

¿I de què tracta la nova novel·la de Guillem Frontera, Sicília sense morts?
Tracta, també, de formes de destrucció. "Tenim una societat que ha arribat a un punt insuportable de degradació però que és incapaç de reaccionar. M'ha semblat que era una instantània d'un moment. Volia escriure una novel·la històrica contemporània que plasmés l'esperit del nostre temps", explica Guillem Frontera en aquesta entrevista que li fa Carles Domènech. I es tracta ben bé d'això. Algú en temps llunyans roba la finca d’una vídua, algú en temps actuals manipula una complexa trama de corrupció per obtenir venjança. Aquest cop els titelles que mou Frontera no són antics cuidadors esdevinguts predadors, ni pintors esdevinguts lacais de l'especulació, sinó "fills de" que han accedit al poder dels poders, al Govern amb majúscula, des d'on perpetuen pràctiques emparentades amb l'antiga i eterna cobdícia. Perquè funcioni tal cosa cal una parròquia abundant de "fills de" disposats a seguir-los la veta. Aquesta és la lliçó dels llibres de Frontera: que, en una societat corrupta, tot, sense excepció, es corromp.
Però parlem de novel·la i, trenada amb la lliçó, hi ha precisament allò que la desdiu, els personatges que la porten. Els protagonistes de Frontera fan una estranya companyia, perenne, molt més enllà del llibre. És la companyia que fan aquells que no són plans, que viuen escindits per un antagonisme o corcats per l'ambivalència. Així era el protagonista de L'adéu al mestre; així és Mateu Llodrà, un dels dos protagonistes de Sicília sense morts, per intercessió del qual es produeix la catàstrofe; l'altre protagonista, per cert, s'assembla curiosament a l'actual president del Govern balear. Potser perquè el PP mallorquí pugui llegir-la en aquest any d'eleccions, Sicília sense morts es publica també en traducció castellana.

Guillem Frontera té un gran sentit del passat que aplica sagaçment al present: sap dur-nos a rastrejar, en les destruccions modernes, unes passions arcaiques amb capacitat d’adaptació —igual que les bactèries o les persones. La infància sorgeix de tard en tard en els seus llibres més polítics; la infància com a principi de tota cosa important. Sicília sense morts porta incrustat un bocí d'infància en un dels seus capítols, igual com porta la reminiscència d'altres seves novel·les, potser perquè Frontera, al cap d'un temps llarg sense escriure'n, reprèn possessió d'una obra que ha esdevingut un territori. Compresa entre dos cantons que es toquen com Guermantes i Méséglise i que no sé si caben en les paraules pèrdua i pervivència, és l'obra d'un magnífic escriptor. Molts lectors no en coneixen l'existència, cosa gens estranya pel temps que corre i al lloc on som. Segons com t'ho mires, és al·lucinant; segons com, conté una virtut, que és la possibilitat de cabussar-s'hi i recórrer-la tota. Entrant per La mort i la pluja i sortint per Sicília sense morts, o entrant per L'adéu al mestre i sortint per Els carnissers: no importa. Seria tranquil·litzador que els seus lectors naturals ho fessin sense haver d'esperar el vingt ans après i el pas per fora que ha calgut que esperés, posem per cas, el seu primer editor. 

22 de gener de 2015

El impostor de Cercas

L'altre dia vaig anar a sentir una taula rodona que em feia una especial il·lusió: l’escriptor Javier Cercas conversava amb un psicoanalista (Enric Berenguer) i dos professors de literatura (Marta Marín-Dòmine, impulsora de l'acte, i Xavier Pla) dedicats al comentari de les obres escrites per supervivents dels camps. Era un acte completament inèdit en què una estrella de la literatura convidava el seu públic a reflexionar sobre un tema de la vida col·lectiva de què el públic més aviat sol fugir: "Testimoni, memòria i història" o com regurgita la nostra estimada Península l'època negra del franquisme i l'experiència dels camps de concentració.

Certament Javier Cercas va denunciar-ho sense embuts: perquè pogués prosperar un impostor com Enric Marco calia un públic complaent amb l’engany. “La gent no volia escoltar el autèntics supervivents, quan Marco parlava els autèntics supervivents quedaven anul·lats.” Triomfa la falsificació, aquest és el veredicte de Cercas davant la proliferació d’una literatura kitsch (en negreta les seves paraules) que se substitueix a la d'un Primo Levi. El impostor, assaig sobre el testimoni alhora que novel·la, aspira a provocar l’escàndol per tal d’esclarir les consciències i suscitar el debat: aquest és el repte de l’autor en una societat que escolta la ficció sentimental d’un Marco per no haver de sentir realitats que fan mal. “I és que la realitat és dura”, va concloure Cercas.

I en això la seva exposició va fer un gir. De cop i volta ja no es tractava de fustigar el públic de Marco —nosaltres, paraula de què Cercas fa un gran ús— perquè preferís la veu d'un impostor a la d'un supervivent autèntic, sinó de denunciar les víctimes i el seu xantatge. Perquè el mal contemporani d'Espanya és el xantatge de les víctimes i la indústria de la memòria, indústria que conrea la fal·làcia de la memòria històrica i víctimes que s’apoderen del dret a dir la veritat sota pretext que han viscut els fets. Ara bé, ¿què han viscut, què han vist? ¿No són com Fabrice del Dongo, personatge de Stendhal que combat a Waterloo i no s’adona que aquell que passa allà a cavall és Napoleó?

***

Quina part de veritat conté la paraula del testimoni és sense cap mena de dubte una pregunta necessària, i molts se l'han feta des de temps reculats, per exemple Tucídides, que ho planteja amb una murrieria envejable (pàg. 32-33). Però convé recordar on som: no a l'Atenes de fa 2400 anys ni al París d'en fa 20, sinó a Espanya en el segon decenni d'aquest segle XXI malparit, en una societat que precisament es guarda d’escoltar els testimonis, sota un règim que assumeix la continuïtat amb la dictadura fins a l'extrem d'avalar-ne els judicis polítics, en un país que refusa d'extradir aquells torturadors reclamats per un tribunal de Buenos Aires dins un procés internacional contra els crims del franquisme. En aquest context, ¿quin xantatge poden exercir les víctimes?
Vaig preguntar-ho al final, quan el micròfon va ser cedit al públic per espai d’uns minuts: ¿no tenia por Cercas d'alimentar la fal·làcia quan declarava a la premsa que “tots som Enric Marco” i que quasi tothom a Espanya s’ha inventat una biografia falsa? ¿Com havia conviscut ell, mentre escrivia la seva novel·la-assaig, amb els escriptors que l’havien precedit en l'esforç de dir una realitat tan sovint manipulada? ¿Havia llegit, durant la seva investigació sobre Marco, autors com Joaquim Amat-Piniella?
No. Javier Cercas no havia llegit K.L. Reich. I Cercas, el creador d’escàndol per esclarir les consciències i suscitar el debat, va respondre: “Cal tenir mala fe per llegir-me d’aquesta manera”. I va marxar.

***

“Muerto Franco, casi todo el mundo empezó a construirse un pasado para encajar en el presente y prepararse el futuro.” Ho llegeixen els meus ulls a la pàgina 235 d’El impostor. O bé: “Marco se inventó un pasado (o lo adornó o lo maquilló) en un momento en que alrededor de él, en España, casi todo el mundo estaba adornando o maquillando su pasado, o inventándoselo”. O encara: “a mediados de los años setenta el país entero cargaba a cuestas con cuarenta años de dictadura a la que casi nadie había dicho No y casi todos habían dicho Sí, con la que casi todos habían colaborado por fuerza o por gusto y en la que casi todos habían prosperado”.
El casi todo el mundo entra en la categoria expressiva que Cercas anomena hipèrbole (ho explica Jordi Nopca en aquest article) i té una conseqüència objectiva: volent denunciar l’engany de tanta gent acomodada al franquisme que va inventar-se un passat més o menys resistent, Cercas cau en l’engany d’ometre —negar en llenguatge hiberpòlic— uns 200.000 republicans executats per Franco i uns 500.000 exiliats, i d'enterrar un tret del franquisme sense el qual no s'explica que durés quaranta anys, la intensitat del terror en els seus primers lustres.
No pretenc que tal fos el propòsit de Cercas, però tal és el resultat d’una llarga sèrie de casi en la seva literatura. I és un resultat lamentable. Perquè el problema actual d’Espanya en relació al seu passat no sembla pas que sigui la indústria de la memòria sinó l’ocultació de les atrocitats perpetrades per Franco per tal d’eradicar tota forma de resistència. Aquesta és la nostra herència. Se’n sent la petja fins en l’actual programa d’Història al batxillerat. No hi ha manera de lluitar-hi eficaçment si no es llegeix aquells autors que tenen alguna cosa de bo per escriure, com ara Ferran Planes (el primer d'aquesta foto famosa de Pilar Aymerich), que en El desgavell denuncia els falsos resistents alhora que explica sense ni una gota de kitsch la realitat dels republicans caiguts en mans dels nazis. Aquest exercici de lectura és obligat per a qualsevol escriptor que pretengui incidir en la reflexió col·lectiva —en l'impossible debat.
Entretant s'acosta una data que cau dins l'esfera de la "indústria de la memòria", el 27 de gener, dia en què es commemora la Xoà. El coneixement que se'n té a la Península és paupèrrim i exòtic, com si l'experiència de la deportació no formés part del nostre univers propi. I el setantè aniversari de la fi d'aquest fet que canvia la relació mateixa de l'espècie humana amb si mateixa, a Espanya es commemora —¿involuntàriament?— amb la sortida d'El impostor. "Les idees d'aquesta novel·la pretenen tenir un sentit fora de la novel·la": és un desig expressat per l'autor durant la taula rodona que jo esperava amb tanta il·lusió.

N.B. Aquest duet de Reyes Mate i Santos Julià sobre El impostor mereix de ser llegit.