Avís del blog per email

21 d’octubre de 2014

Alice Munro o la impossible pàgina en blanc

Un dia —molt més d’hora del que s’havia previst— la web de Club Editor va resultar obsoleta i va caldre reconstruir-la. Una web en el fons és una casa: amb un territori definit, unes estances, portes per entrar i sortir... Calia que fos còmoda. Com a les cases físiques, calia poder-hi trobar el que un necessita. Per això vam empescar-nos una manera de buscar que no fos la de qui ja sap on són les coses: a més de l’autor i del títol, la nova web de Club Editor ofereix tags, o sigui noms comuns capaços de suggerir corrents profunds per sota de l’argument dels llibres.

Fixar-los és un trencacolls, especialment amb els volums d’Alice Munro. Potser no és que sigui més difícil sinó que em costa sortir de tres tags, sempre els mateixos: infància identitat emancipació.
D’això va el conte que exploraré ara, el Conte Predilecte tal com s’explica a Paperdevidre. Es diu “El Tractat d’Utrecht” i és una de les ironies de l’edició d’aquest llibre, que en acabar-se la inacabable celebració del tricentenari nosaltres sortim amb un 1714 per Alice Munro. Us proposo una immersió o més aviat tres cabussades en aquesta guerra particular.


Hi ha una frase en aquest conte que podria ser-ne el lema: “Les relacions no consumades són més depriments per als de fora que per als qui les viuen.”
Una dona torna a la casa on va créixer deu anys després d’haver-ne marxat. La seva mare és morta, la seva germana encara hi viu. Quan entra al que era la seva habitació obre un calaix i troba un paper que no és precisament una pàgina en blanc sinó un paper escrit: “Quan vaig obrir el calaix del rentamans, hi vaig trobar tot de fulls solts d’una llibreta de notes. Vaig llegir: El Tractat d’Utrecht, 1713, va posar fi a la Guerra de Successió espanyola.
La dona que torna ho fa acompanyada dels seus fills. Arriben així: “Després vaig aparcar el cotxe en un tros d’ombra davant de la casa on havia viscut. La meva filla petita, que es diu Margaret, va dir amb un to neutre però d’incredulitat: «Mare, ¿és això, casa teva?» I vaig sentir que la veu de la meva filla expressava un sentiment complex de decepció al qual va semblar resignar-se, si no és que ja hi estava resignada d’abans; contenia tota la banalitat i l’estranyesa del moment en què es revela la font de la llegenda, la realitat insatisfactòria, lamentable i persistent.”



Quina és la Successió en aquest conte? És la relació amb la mare malalta, la “cara de gàrgola” en el lèxic privat de les dues germanes. (Lèxic privat: la font de l’escriptura i de totes les coses capitals, paraules pròpies que no són l’abstracció de la llengua sinó la relació personal amb la llengua, la subversió de la llengua de tots.) Lector, no sé si recordes les paraules que clouen Estimada vida, les paraules finals de l’obra final de la Munro: “Diem d’algunes coses que no poden perdonar-se o que mai no ens les perdonarem. Però ens les perdonem: ens les perdonem sempre.”

És l’avís que precedeix aquelles famoses quatre peces que la Munro renuncia a anomenar contes per massa autobiogràfiques: “Em penso que són les primeres i les darreres paraules —i les més íntimes— que he de dir sobre la meva vida.” Durant tot el procés d’edició de Dansa de les ombres felices vaig pensar que realment un escriptor és un gran mentider. ¿Les primeres paraules, les més íntimes? El primer volum de tots, el que la Munro va publicar quan tenia 34 anys, desmenteix a cada ratlla la Munro de 82 anys.
Però han passat els mesos i succeeix —ah, succeir— el que sempre passa amb la Munro: que el temps obra sobre la lectura, corromp el seu fruit i el converteix en un altre. La Munro no és o no tan sols una gran mentidera, és la reina de l’el·lipsi. Falta un mot; falta EL mot. ¿Què és el que aporta per primera vegada la Munro a la part més íntima de la seva vida?
Podria ser el perdó.