Avís del blog per email

25 de juliol de 2014

L'odissea palestina: "La cova del sol" d'Elias Khoury

La cova del sol d'Elias Khoury en versió catalana comença per una barrabassada: volent evitar el que de madrileny tenia el títol àrab traduït ("la porta del Sol"), l'editora responsable va destruir el que tenia de grec ("els portals del Sol") i que designa el lloc per on es baixa a l'Hades. Són els portals del sol de l'Odissea, que Riba traduïa així (busqueu el punt 15 d'aquest interessant seminari; no tinc a mà, ai las, la traducció d'en Mira).


L'Ulisses d'aquesta odissea palestina que és La cova del sol es diu Iunus, o sigui Jonàs; la Penèlope que l'espera és la Nahila i d'ella són els ulls que fa quinze dies que us guaiten des del facebook de Club Editor. En Jonàs travessa regularment la frontera del Liban amb Palestina per retrobar la seva esposa a la cova de Bab ix-Xams, que vol dir la cova del Sol: allà tindran tres dels seus quatre fills. Ella s'ha quedat al poble d'Al-Gabasia, a la Galilea; ell, de pagès que era s'ha convertit en guerrer com tants altres pagesos, per la defensa dels seus pobles, i de guerrer ha esdevingut refugiat. De fet, La cova del sol comença a l'hospital on en Jonàs fa tres mesos que jeu en comà, sota la custòdia inquietant d'un home com ell reclòs al camp de Sabra i Xatil·la. Buscant què diu sobre en Jonàs el seu àngel custodi trobo aquest fragment, d'una riquesa com només el saurí Elias Khoury sap trobar-la en poques frases:


"Al camp de refugiats ets el pare d’en Sàlim, però a Ein Az-Zaitun ets conegut pel nom del teu primer fill, i et diuen així: Abu Ibrahim. Quan t’encomanaven alguna missió, eres l’Abu Sàlih, i quan anaves a Bab Ix-Xams, en Jonàs. A Deir Al-Assad, quan parlen de tu et diuen «l’home». Al sector oest, et diuen Iz Ad-Din. Massa noms per triar.
¿Qui eres quan ens vam conèixer? ¿Eres l’Abu Sàlim? No recordo ben bé com va anar el primer cop que ens vam trobar. Tampoc no ho recordes tu. Ajuda-m’hi. Crec que m’estava sol al camp d’entrenament militar dels Cadells de Lleó. La mare havia fugit a Jordània i m’havia deixat amb l’àvia. Aleshores jo tenia nou anys. La mare va fer uns gargots indesxifrables en un full blanc... no sabia de llegir ni d’escriure. No la tinc gaire present, la mare. Era una dona poruga que m’abraçava fort mentre es mirava tothom amb recança, creient que ens havien de matar, com havien mort el pare. Els ulls li traspuaven pànic. Eren massa profunds, tant, que era impossible de mirar-los de fit a fit. La por reposa als ulls, pare estimat. En els ulls d’aquella dona que era la meva mare només hi vaig saber veure la fredor de la por. Fins que em vaig capbussar dins els ulls de la Xams no em vaig desprendre d’aquella gelor."

***

Però no era pas aquest fragment que m'ha fet alçar-me del llit a les cinc de la matinada per escriure-us aquesta carta. No, ni és la història d'amor entre en Jonàs i la Nahila, ni tantíssimes històries com crea i acull aquest calidoscopi de vides truncades que és La cova del sol —les vides partides de centenars de milers de palestins expulsats de les seves terres i tancats en camps, on viuen de records i fantasies. L'episodi que vull que llegiu és aquest que us copio ara, on una vella palestina torna al poble de Galilea d'on va haver de fugir i troba casa seva ocupada per una jueva expulsada com ella —expulsada del Liban d'on és filla per anar a viure a Israel. Aquí teniu la trobada d'aquestes dues desarrelades:

Totes dues dones es van quedar soles. L’una plorava, l’altra fumava. Silenci.
La israeliana bellugava com si hagués de dir alguna cosa, però no obria la boca. L’Um Hassan s’eixugava les llàgrimes amb la mà. Finalment es va acostar al càntir damunt d’una tauleta.
—El càntir —va arribar a pronunciar.
—Me’l vaig trobar aquí a la casa, ja te’l pots endur, si vols, no el faig servir pas.
—Gràcies.
L’Um Hassan s’estava davant del càntir. El va agafar amb totes dues mans, se’l va posar als braços i s’acostà a l’altra dona. L’hi va oferir.
—Gràcies —va repetir la dona palestina—, no el vull pas, te’l dono, accepta’l.
—Gràcies —contestà la dona israeliana, que va agafar el càntir i el deixà on l’havia trobat.
El silenci s’havia trencat i totes dues van esclafir a riure. L’Um Hassan es posà a inspeccionar la casa, es va aturar davant del dormitori i va entrar-hi; després va anar cap a la cuina, on l’aigüera era plena de plats bruts. L’Um Hassan va obrir l’aixeta i en va fer rajar l’aigua. Des de la porta la israeliana va exclamar: «Valga’m Déu, no us poséssiu a fregar ara». L’Um Hassan va tancar l’aixeta i va respondre riallera: «No vaig ser jo, que es va deixar els plats sense fregar... Heu estat vós.»
Van sortir plegades a l’hort.
La israeliana portava l’Um Hassan de bracet i li comentava els canvis. Li va dir que al camp de tarongers hi treballaven jueus iraquians. Li va parlar dels nous projectes de canalització d’aigua previstos pel govern. Es va referir a les difícils condicions de vida, a la por dels míssils Katiuxa. L’Um Hassan se l’escoltava, contemplava i mormolava una sola frase: «El paradís, el paradís, Palestina és el paradís». La israeliana no l’acabava d’entendre i li va demanar què deia: «No res, que dels camps de tarongers, nosaltres en diem l’horta, l’horta dels tarongers, alabat sia Déu».
Es van capgirar els papers i l’Um Hassan va començar a donar explicacions de com eren abans la casa i el poble.
—¿On hi ha la font? —volia saber l’Um Hassan.
—¿De quina font parleu?
L’Um Hassan li va explicar que al camp del costat de casa s’hi havia trobat una deu. La casa l’havia construït el seu marit a tocar de l’eucaliptus i en aquella època no tenia aigua a la vora. Va ser ella que la va trobar. Un dia es va adonar que la terra era humida i va dir que era allà on calia cavar, i l’aigua hi va brollar. Van encerclar la deu amb unes lloses, hi van alçar un marge i en van dir la font de l’Um Hassan.
—¿On és la font? —tornà a preguntar.
L’israeliana no sabia de què li parlava: «Hi havia una font, aquí, però hi van construir un pou artesià i la van canalitzar. Potser era aquella, la font.»
—Era un doll  natural —va tallar l’Um Hassan. Un cop descoberta l’aigua, van decidir de plantar pomeres, però de seguida va venir la guerra.
L’Um Hassan va guiar la dona allà on ella creia que hi havia d’haver la font.
Només van trobar un pou ple de tubs de ferro amb dues aixetes petites a cada cap. L’Um Hassan es va ajupir a obrir-ne una i l’aigua hi va rajar. Es va netejar la cara i es va refrescar els cabells i la roba. En va fer un gran glop.
—Beveu-ne —li va dir—, és més bona que la mel.
La israeliana, al seu torn, es va ajupir, es va rentar les mans i va tancar l’aixeta sense tastar-la.
—És la millor aigua del món —insistia l’Um Hassan.
La dona israeliana va tornar a obrir l’aixeta i en va beure una mica. Va somriure.
Després d’aquesta escena l’Um Hassan diria que els israelians no bevien aigua, només gasosa. «De l’ampolla: només beuen aigua d’ampolla, i això que l’aigua de Palestina és l’aigua més bona del món.»

***

La cova del sol va ser la primera novel·la de Khoury traduïda en una llengua peninsular: en català abans que en castellà, gràcies a Jaume Ferrer, traductor inoblidable que va saber recrear el to oral d'aquesta obra on tot són veus que parlen i s'entretallen. La premsa, tots els mitjans van saludar-ne generosament la sortida. Els llibreters van tenir-la gairebé un any a les taules de novetats. El públic va demostrar un interès modest per aquesta obra única —i no dic única per mor de la vàlua literària, que és immensa, sinó perquè és l'única novel·la que tracta específicament de l'èxode palestí.
Tampoc l'obra de Gassan Kanafani, Homes sota el sol i Retorn a Haifa, no ha despertat sinó escàs interès entre el públic català.
I és que tanta gent surt a manifestar per Palestina contra Israel com si fos d'una simplesa de partit de futbol. Conèixer aquesta guerra? Llegir-ne res? Això és una altra història.

N.B. Cal deixar-ne constància: Arnau Pons és qui descobrí la barrabassada que implica el canvi de títol.


15 de juliol de 2014

Mercè Rodoreda, un continent

¿Per què llegir Mercè Rodoreda?, pregunta Joan Todó en una ponència més que recomanable.
¿Per què rellegir Mercè Rodoreda?, pregunta una twitera, que confessa fer-ho amb recança i no bé rellegit el pròleg explota d'entusiasme.
Faig trampa: contesto la ponència recent de Todó amb un article antic. Va sortir publicat l'any 2008 dins l'especial Rodoreda que va treure la Vanguardia sota el títol "Rodoreda gore". Era l'any del centenari, el gore de no gaire bon gust pretenia reivindicar una Rodoreda gens de flors i violes. La meva part deia això -i la darrera frase ha quedat ben oberta:



MIRALL SENCER

"Tot el que m'ha dit de La Mort i la Primavera m'ha intrigat força, de manera que estic amb moltes ganes de llegir-ho. Potser és una obra mestra (de l'autora de La plaça del Diamant se'n pot esperar tot), potser és una equivocació de cap a peus. El que vostè me n'ha dit em fa témer que no s'hagi emprès un assumpte irreal, sense cap relació amb la gent de carn i ossos i els seus autèntics problemes, és a dir, tot al revés de La plaça del Diamant", escriu a Rodoreda el seu editor Joan Sales el desembre del 1961. Irreal, irrealista, màgica, o encara novel·la "del deliri", inspirada en pobles primitius, o prehistòrics, o exòtics, o potser en sectes ocultistes, La Mort i la Primavera sembla que no trobi lloc al banquet dels llibres catalans consagrats. Si més no, ha estat poc llegida: cinc reimpressions en vint anys, o sigui uns 500 lectors l'any, que el llibreter hauria de regraciar amb un petó a cada galta si es regraciés l'atreviment. 

Convé tenir present que Rodoreda la va escriure mentre revisava La plaça del Diamant: dues novel·les que van conviure com bessones al ventre ¿poden no tenir cap punt de contacte? "Les dones, deien, moren partides... La feina ja comença quan es casen. I si no s'han ben partit, la llevadora les acaba de partir amb ganivet o a cops de vidre d'ampolla i ja queden així per sempre, o estripades o cosides", diu una de les dues: ¿de quina tribu parla, de quin ritu fundat en quines fosques creences? Doncs de la tribu barcelonina dels anys 30 i de les creences que hi corren sobre la nit de nuvis: sobre les relacions entre home i dona de què tracta, entre altres formes d'horror, La plaça del Diamant. No se sol insistir gaire en el fet que la Colometa coneix el que més s'assembla a la pau prop d'un home capat per una bala durant la guerra: ¿som gaire lluny dels mutilats del poble de La mort..., on cada any seleccionen un home per tirar-lo al riu, condemnant-lo, si no mor, a sobreviure esguerrat? L'objectiu del ritu és el manteniment de l'ordre al poble, un ordre donat d'una vegada per sempre i que no sofreix canvis. Fer-ho porta de dret a la gàbia del pres, d'on no se surt mentre no s'hagi perdut l'ús de la paraula. "¡El pres renilla!", crida el poble, senyal que ha passat el perill; l'home per fi és bèstia mansa. Imposar un ordre que es vol immutable, enviar innocents a la mort per tal de mantenir-lo, castigar el dissident amb tractes que deshumanitzen: ¿som gaire lluny dels autèntics problemes de la gent de carn i ossos? 

Rodoreda, escriptora catalana exiliada, no va arribar a Amèrica; va viure una segona guerra a França, i de París estant el retorn dels deportats. ¿Quins eren els problemes que ella devia considerar autèntics?
"Al voltant de la gent de la meva època hi ha una intensa circulació de sang i de morts", va escriure al pròleg de Quanta, quanta guerra... Les creences i lleis del poble de La Mort... giren entorn de la sang i la mort. El factor que hi introdueix desordre és la manera de morir, i la primera transgressió que hi comet el protagonista és contra la mort ritual: obre els armaris on els adults tanquen els nens abans de celebrar la bacanal que acompanya el ritu d'encimentar la boca d'un home quan és a punt de morir. El desig per la seva marastra el durà després a profanar amb ella el bosc dels morts, en una escena que retira a la profanació de tombes a Incerta glòria, i el lloc del seu festeig serà el cementiri dels enterrats sense ànima, o els fora de la llei. Aquests intents de desacatar l'ordre no li són exclusius, sinó que "ja feia temps que els joves de la banda dels rentadors deien que s'havia de deixar morir la gent de la seva mort", mentre que "els vells de l'escorxador deien que tot havia de ser com abans". Hi ha, en La mort..., vents de guerra civil i aires de totalitarisme. Però sense coordenades històriques i geogràfiques, o sigui sense trets que els "normalitzin", els actes humans apareixen com el que són. 

Mutilats, submisos i dolents, els habitants del poble són tan de carn i ossos que Rodoreda potser va tenir por d'oferir al seu públic un mirall massa fidel. Si més no, costa d'entendre per què aquesta novel·la va quedar abandonada per d'altres i finalment inconclusa si durant vint anys va anunciar-la al seu editor com la de més categoria literària de totes. ¿Van prevaldre, per damunt de les ganes de dir el que havia de dir, les de tenir lectors? L'ordre en què treballa i publica les seves novel·les podria fer-ho pensar: Mirall trencat i Jardí vora el mar, preciosos fulletons populars, sembla que la desviïn d'un rumb que tanmateix no varia, ja que en els últims anys publica Quanta, quanta guerra..., plena d'ecos de La Mort... 
Sigui com sigui, Joan Sales no va poder satisfer mai la curiositat de llegir-la. Rodoreda va morir deixant-ne per ordenar les diverses versions, amb un "falta poquíssim" enigmàtic. Tan enigmàtic que n'existeixen avui dues edicions fundades en dues lectures antagòniques: la de Núria Folch i Pi, seguint la versió que més depura el text i i més concentra la trama en com el narrador, per desig, viola la llei del poble abans de sucumbir-hi; i la de Carme Arnau, que creu en un retorn tardà de Rodoreda a la versemblança psicològica i trenca ben trencat el tema principal per aclarir qui era el pare del protagonista. Jo estic amb moltes ganes de veure la pel·lícula que no en va arribar a filmar Agustí Villaronga. Commemoradors del centenari, podríeu fer que existís?