Avís del blog per email

5 de febrer de 2014

Francesc Grau i Viader, una biografia exemplar

Aquí el teniu davant d'un plat d'olives, l'any 1958, a Calella. Encara no ha arribat ben bé a la quarantena, té tres filles i un fill, la seva dona és germana de la dona del seu germà i viuen tots plegats d'unes manolitas de terra cuita que fabriquen i pinten a casa per vendre-les als alemanys.






Aquí el teniu el 1936 a Calella, a setze anys o potser quinze, quan encara no ha sortit de casa ni del poble. Jo diria que ha de ser abans d'esclatar la guerra, ja que juga despreocupadament a pistoles. Dos anys més tard, l'abril del 1938, s'incorpora a l'exèrcit amb la "Quinta del Biberó", primer al front del Segre i després a la batalla de l'Ebre. El seu batalló cau presoner de les tropes franquistes a Cubells l'1 de gener de 1939. És empresonat a la plaça de braus de Logronyo, i d'allà deportat al camp de concentració de Miranda de Ebro. En surt el 6 de febrer.








Aquí el teniu al batalló de treballadors de San Roque, l'abril de 1940. Ha complert un any de treballs forçats i n'hi queda un altre per complir, abans del "romiatge per diverses presons". En total, són quatre anys els que passa en captiveri pel crim de no haver desertat als 17 anys quan la seva lleva va ser cridada a files.










Aquí el teniu no sé on i no sé quan. M'imagino que el retrat és de quan fa el servei militar (tres anys) al costat dels vencedors, i més precisament de quan li falta poquíssim per tornar a casa "fet un home" o sigui "fet un xai", segons paraules seves.










I aquí el teniu el 1968, amb Joaquim Amat-Piniella, celebrant el premi literari de la Cooperativa Obrera de Consum L'Amistat de Calella. Són dos ex-soldats deportats, l'un a Mauthausen, l'altre a Miranda de Ebro. Amat-Piniella fa cinc anys que ha publicat K.L. Reich, Grau en tardarà deu abans d'escriure Dues línies terriblement paral·leles i Rua de captius. Tots dos trien la forma literària per comunicar la seva experiència de la guerra i la deportació. Tots dos, abans d'escriure-la, l'han explicada en detall al primer públic que és la seva família. Havent-la explicada, Grau fa el pas de portar fills i nebots als fronts del Segre i de l'Ebre per ensenyar-los els llocs on havia fet la guerra quan era un adolescent com ells.

I fet això es posa a escriure Dues línies terriblement paral·leles, el diari novel·lat amb què "recupera" el diari autèntic de quan tenia disset anys i feia la guerra, un diari que ell mateix va sacrificar en caure presoner de les tropes franquistes. La darrera paraula de Dues línies... és "recup", així, truncada. Què falta per poder escriure recuperar? Potser la consciència del lector. (Sigui dit de passada, algun lector pintoresc va escriure a Club Editor queixant-se que Dues línies... havia sortit d'impremta esguerrat: hi faltava pel cap baix una frase. Aprofito aquesta carta per manifestar que el llibre acaba en punta per culpa no pas de l'impressor sinó de la Història.) O potser falta el relat del que vingué després: la publicació de Dues línies... el 1979 fa que Grau decideixi tornar a Miranda de Ebro, aquesta vegada amb la seva dona. Torna a l'escenari del camp i d'aquest retorn en farà l'obertura de l'excepcional Rua de captius. 

És notable que de bones a primeres Grau no expliqui el camp tal com el va conèixer sinó el lloc on es troba el 1981 i on hi havia hagut un camp —un lloc que no ofereix ni l'ombra d'un rastre del camp, un espai completament verge d'història, i això que pel camp de Miranda de Ebro van passar-hi unes 80.000 persones. Ara bé, aquest espai sense rastres no és un desert, i contra les ganes de fer petar la xerrada no hi ha estrictament res a fer —si més no en una crònica novel·lada. Grau, un turista ja vell, trava conversa amb un altre vell que passeja. L'autòcton explica al foraster el fred i el vent, les fàbriques de Miranda, els tallers ferroviaris construïts pels presoners, "me refiero a prisioneros de la guerra civil... usted ya me entiende". Tan bé s'entenen que acaben explicant-se un episodi que van viure tots dos el 1939, cadascú a una banda distinta de la paret del camp. "Abans d'anar-me'n vaig mirar, per darrera vegada, la fàbrica de productes químics. Les primeres ombres desdibuixaven les enormes esferes de metall, les naus industrials, els parterres plantats de flors... De la tarima, amb aquell pal altíssim, i de la font —l'única font del camp—, i de les barraques de fusta, i de tantes i tantes coses, només en quedava el record. Per la meva vida també hi havien lliscat quaranta anys, esborrant-ne, si és que alguna vegada havia existit, el més insignificant vestigi de ressentiment."


Així acaba el pròleg de Rua de captius —i aleshores sí que Grau pot entrar de bell nou al camp esvaït de Miranda de Ebro recreant episodis de la vida dels presos, molt especialment les seves converses nocturnes, d'una justesa de to que fa que els personatges del llibre resultin tan inoblidables al lector com devien ser-ho a l'autor els companys de captiveri. Però el que us vull copiar ara no és cap d'aquests diàlegs, per més que me'ls estimi, sinó el final del pròleg tal com surt al mecanoscrit original. És tot un tros de diàleg que Grau sacrifica en la versió impresa:

"—Ya me parecía a mi... Pues si le apetece todavía puede saludar a un antiguo conocido —va dir amb ironia.
—¿De quien se trata?
—Del cura del campo. Ahora está al servicio de la capilla del cementerio. ¡Está más cascado el pobre! ¿Se acuerda usted de él? 
Em picà l’ullet, amb picardia, i va continuar el seu camí, les cames arquejades, estintolant-se en el gaiato nuós.
De ell antuvi vaig sentir l'impuls d'arribar-me fins al cementiri i escopir quatre fàstics al sacerdot, avui ja vell i xacrós. Però, quan em disposava a anar al seu encontre, m'envaí una inefable sensació de llàstima i vaig preferir deixar-ho córrer. De la tarima des de la qual, cada diumenge, el capellà escarnia Crist en la persona dels desvalguts presoners impecablement formats a l'esplanada, així com de la seva antiga altivesa, com de tantes i tantes coses patides en aquell camp, només en queda el record."

Si conec aquest final escapçat, si avui puc transcriure'l i oferir-lo a la vostra consideració, no és perquè cap institució custodiï els papers d'aquells pocs que van escriure i descriure la repressió en una dictadura figura que "blanda". Si aquests papers es conserven és gràcies a la família i prou. El que custodien és un tresor: una obra com la de Grau fa comprendre la solidesa del terror que va saber imposar Franco, i les dificultats de qui intentà comunicar-la enmig d'un oceà de silenci —el tòxic silenci de la democràcia.  
Quan jo buscava els hereus a qui demanar permís per reeditar Dues línies terriblement paral·leles i Rua de captius, vaig descobrir que la Institució de les Lletres Catalanes no tenia notícia d'un Grau i Viader autor d'un dels poquíssims relats existents sobre camps de concentració franquistes, ni tampoc curiositat per descobrir-ne el rastre. Era mesos abans que el Santa Mònica produís simultàniament una raquítica exposició Centelles i una megalòmana exposició Quim Monzó. Per sort, trobar el rastre d'una persona no costa gaire en aquest sac de pobles que és Catalunya. El que costa és trobar-hi el rastre d'una certa Història —i mentre els documents personals de milers de víctimes del totalitarisme franquista s'esgarrien definitivament, la nostra Conselleria de Cultura acaba de gastar-se 366.000 euros per evitar la pèrdua inestimable del fons editorial Tusquets.
Hi ha frivolitats que clamen al Cel.

P.S. De Francesc Grau i Viader en dóna notícia la Viquipèdia, que l'encabeix dins la categoria "escriptors maresmencs contemporanis en català". Al llarg del 2013, Joaquim Amat-Piniella ha estat reivindicat com a "escriptor manresà". Hi ha rucades que també clamen al Cel.



















2 comentaris:

  1. Comparteixo plenament les reflexions finals, i hi afegiria que Grau no només es mereixeria un lloc important en qualsevol Institució de les Lletres normal pel valor documental i històric de la seva obra, sinó també pel seu estil, absolutament captivador. Tant de bo poguem anar descobrint més Graus algun dia! Enhorabona per la Rua de Captius. Jo l'espero amb candeletes!

    ResponElimina
  2. He llegit els dos llibres d'en Francesc Grau i Viader sobre els seus records de la guerra i dels camps de concentració, on hi apareixen els seus amics i companys de dissort (en Tíller, en Barceló, en Dalmau, en Banús, en Pep, etc). Són dos llibres meravellosos, on, enmig d'una tragèdia hi aforen manifestacions de gran humanitat.

    ResponElimina