Avís del blog per email

18 de novembre de 2014

Sales, Kiefer, Hurndall & Cercas: Incerta glòria a Londres


Juli Soleràs és un meravellós personatge que sovint fa el cafre i el profeta:
—Tu no creus en el meu do de profecia i és una llàstima; perquè et podria dir, per exemple, que els estrangers faran de tota aquesta immensa pasterada unes grans històries de toreros i gitanos.
—¿Toreros? No s’ha sentit mai a dir, que jo sàpiga...
—Sí, pobre Cruells; no s’ha vist mai un torero a l’exèrcit i molt menys un gitano, però els estrangers tenen un nas molt fi per al negoci. Els negocis són els negocis, diuen tots els estrangers, i el temps és or; perquè una novel.la d’argument espanyol es vengui, és absolutament necessari que l’heroi sigui un torero i l’heroïna una gitana i que al tercer capítol ja te’ls trobis fornicant en una jungla tropical plena de toros salvatges; tot el que no sigui això és perdre el temps i el temps és or. (Incerta glòria, pàg. 359)

És un tret, el de la profecia (i l'estirabot), que el personatge comparteix amb el seu autor: El pròxim premi el daran a en Pedrolo: anoteu-vos aquesta profecia. I en Fuster s’arrencarà els cabells una vegada més. I els lectors tornaran a dir, com ja han dit per dos anys consecutius: "Si aquesta és la millor novel·la catalana, i premiada amb 30 mil duros, com deuen ser les altres...", escriu per exemple Sales en una carta a Rodoreda del 25 de setembre de 1963.


I vet aquí que érem a Londres, en una sala menuda de la British Library, amb un historiador que ha dedicat la seva vida a investigar la Guerra Civil espanyola i amb el traductor que ha traduït a l'anglès Incerta glòria de Sales. El que oferien al públic va ser una deliciosa conversa entre homes de bé que discrepen en tot. Preguntava Paul Preston (i duia a la solapa un pin roig, groc i morat): "els quatre personatges principals d'Incerta glòria, ¿no creu que encarnen les diverses faccions del bàndol republicà?" Contestava Peter Bush: "no hi ha res d'això, hi ha una relació amb la guerra i una experiència de la vida, hi ha Dostoievski." Era una situació que feia venir ganes d'agenollar-se als peus del traductor i que confirmava Soleràs com a profeta: I és que si tractes d’explicar els nostres romanços als estrangers, s’hi perden; no hi comprenen ni borrall. No és pas que nosaltres ho comprenguem gaire més, però almenys tenim una certa idea de la seva complicació extremadament simple. Ells en canvi hi busquen una simplicitat extremadament complicada. (El vent de la nit, pàg. 150)
Serà bo de veure com això és entomat al Regne Unit, pàtria d'Orwell i de Ken Loach. L'aguda Eileen Battersby no té palla a l'ull, mireu com clou la seva ressenya d'Incerta glòria.

***


A Londres també hi havia una retrospectiva Anselm Kiefer a la Royal Academy. Tota l'obra de Kiefer, nascut a Alemanya el març de 1945, és una forma de relació amb el passat immediat o sigui amb el nazisme establerta per algú que no el va viure però que sap fins a l'obsessió que n'és fill. Els problemes que aquesta relació planteja —¿reflexió, denúncia, fascinació?— no es despatxen en quatre línies; però, veient-la desplegar-se al llarg dels anys, cada obra de Kiefer fa ben bé la sensació de ser un fetitxe. No és la invocació dels morts, és l'excitant possessió de les despulles el que sembla que domini el seu univers. Des dels carnets dels 60 amb blens de cabells enganxats o els quadres dels 70 empastifats de sang, fins als llenços recents i ciclopis on crostes de pintura empareden braços de fusta seca. Obscenitat de l'artista ric: Kiefer va comprar la coberta de zenc de la catedral de Colònia i l'ha feta servir, en una obra dedicada a Ingeboch Bachman i Paul Celan, com a suport d'un gruix de cendra sembrat de diamants autèntics. (Aquí podeu veure la catedral de Colònia en el moment que Kiefer venia al món.) Impossible d'assimilar a cap botí de guerra, una aquarel·la de no res —vull dir, de quan Kiefer no era res— diu en canvi irrevocablement la maledicció de l'origen; i és aquesta, Eis und Blut (glaç i sang), que veieu aquí sobre.

***

I mentre la relació de Kiefer amb el nazisme s'exhibia a Londres, arribava a les llibreries d'Espanya la nova novel·la de Javier Cercas El Impostor. No cal que us expliqui que tota l'obra de Cercas es relaciona amb el passat immediat o sigui amb aquest totalitarisme inconfés que és el franquisme. En una entrevista concedida a Xavi Ayén, Cercas feia aquesta declaració: "La història que s'inventa [Enric Marco] és la que ens hem inventat tots en aquest país: una mentida com una casa, grisa, bruta, desagradable i covarda. Aquesta és la veritat: Franco es va morir al llit perquè la gent el va acceptar, gairebé ningú no va dir no, tampoc Marco. I, quan mor el dictador, ell s'inventa un passat de resistent, com també se l'inventa Espanya. Durant la transició gairebé tothom es fa una biografia falsa."
El fort de Cercas no ha estat mai la subtilesa, per això no discutirem. Però, ni que gasti lletra de pal, hauria de comprendre què implica un "tots" i un "ningú" com els que imposa la seva personal relectura de la història col·lectiva. Mig milió de morts directament causats per la lluita contra Franco no són un détail de l'Histoire, per dir-ho amb paraules de Jean-Marie Le Pen. Caldrà llegir El impostor fins al final per saber si és o no "un melodrama truculent i escrit amb els peus, una espanyolada de les més bèsties que s’hagin escrit al món", com deia Sales parlant de Per qui toquen a morts; cosa que seria tristíssima i qui sap si admirablement oportuna per part de l'escriptor espanyol que ha fet obra i molta fama dilucidant —¡ha!— justament el franquisme (i que es permet reproduir com a ornament de les guardes del seu llibre ni més ni menys que una pàgina de registre d'un camp de concentració). 
A Londres, la temptació de plantar-lo va ser més forta que l'obligació que m'he fet de seguir fins al final la seva revisió de la Història. El vaig plantar ben bé, sota el llit de l'habitació desconeguda on dormia, plena de llibres desconeguts. Casualment vaig fixar-me en un llom que deia The Only House Left Standing. Són els diaris de Tom Hurndall a Bagdad i a Gaza, on aquest fotògraf de vint anys va anar a parar amb l'organització Human Shield Action l'any 2003. Caldria ser una escriptora subtil per dir-vos la impressió que m'ha fet aquest llibre. Hi vas seguint, rere el retrat d'un noi radiant i prim que fuma, tot el que els seus ulls van veure i capturar amb la càmera mentre feia d'escut humà. Ho ressegueixes foto per foto sabent com acabarà encara que no ho sàpigues. Hi ha, en aquest llibre, tota la vulnerabilitat i el determini de la infància; hi ha una forma de santedat. Quan el tanques, et vénen al cap les paraules d'Alioixa Karamàzov: ¡memòria perpètua pel pobre petit!
Hi ha una relació amb la guerra i una experiència de la vida que es diuen conèixer. No estic segura que Kiefer en sàpiga res. No dubto que Cercas no en té cap idea.
I me'n vaig a preparar un paquet a la seva atenció amb tres volums: K.L. Reich d'Amat-Piniella, Rua de captius de Grau Viader i Incerta glòria de Joan Sales. Juraria que no se'ls ha llegits.

21 d’octubre de 2014

Alice Munro o la impossible pàgina en blanc

Un dia —molt més d’hora del que s’havia previst— la web de Club Editor va resultar obsoleta i va caldre reconstruir-la. Una web en el fons és una casa: amb un territori definit, unes estances, portes per entrar i sortir... Calia que fos còmoda. Com a les cases físiques, calia poder-hi trobar el que un necessita. Per això vam empescar-nos una manera de buscar que no fos la de qui ja sap on són les coses: a més de l’autor i del títol, la nova web de Club Editor ofereix tags, o sigui noms comuns capaços de suggerir corrents profunds per sota de l’argument dels llibres.

Fixar-los és un trencacolls, especialment amb els volums d’Alice Munro. Potser no és que sigui més difícil sinó que em costa sortir de tres tags, sempre els mateixos: infància identitat emancipació.
D’això va el conte que exploraré ara, el Conte Predilecte tal com s’explica a Paperdevidre. Es diu “El Tractat d’Utrecht” i és una de les ironies de l’edició d’aquest llibre, que en acabar-se la inacabable celebració del tricentenari nosaltres sortim amb un 1714 per Alice Munro. Us proposo una immersió o més aviat tres cabussades en aquesta guerra particular.


Hi ha una frase en aquest conte que podria ser-ne el lema: “Les relacions no consumades són més depriments per als de fora que per als qui les viuen.”
Una dona torna a la casa on va créixer deu anys després d’haver-ne marxat. La seva mare és morta, la seva germana encara hi viu. Quan entra al que era la seva habitació obre un calaix i troba un paper que no és precisament una pàgina en blanc sinó un paper escrit: “Quan vaig obrir el calaix del rentamans, hi vaig trobar tot de fulls solts d’una llibreta de notes. Vaig llegir: El Tractat d’Utrecht, 1713, va posar fi a la Guerra de Successió espanyola.
La dona que torna ho fa acompanyada dels seus fills. Arriben així: “Després vaig aparcar el cotxe en un tros d’ombra davant de la casa on havia viscut. La meva filla petita, que es diu Margaret, va dir amb un to neutre però d’incredulitat: «Mare, ¿és això, casa teva?» I vaig sentir que la veu de la meva filla expressava un sentiment complex de decepció al qual va semblar resignar-se, si no és que ja hi estava resignada d’abans; contenia tota la banalitat i l’estranyesa del moment en què es revela la font de la llegenda, la realitat insatisfactòria, lamentable i persistent.”



Quina és la Successió en aquest conte? És la relació amb la mare malalta, la “cara de gàrgola” en el lèxic privat de les dues germanes. (Lèxic privat: la font de l’escriptura i de totes les coses capitals, paraules pròpies que no són l’abstracció de la llengua sinó la relació personal amb la llengua, la subversió de la llengua de tots.) Lector, no sé si recordes les paraules que clouen Estimada vida, les paraules finals de l’obra final de la Munro: “Diem d’algunes coses que no poden perdonar-se o que mai no ens les perdonarem. Però ens les perdonem: ens les perdonem sempre.”

És l’avís que precedeix aquelles famoses quatre peces que la Munro renuncia a anomenar contes per massa autobiogràfiques: “Em penso que són les primeres i les darreres paraules —i les més íntimes— que he de dir sobre la meva vida.” Durant tot el procés d’edició de Dansa de les ombres felices vaig pensar que realment un escriptor és un gran mentider. ¿Les primeres paraules, les més íntimes? El primer volum de tots, el que la Munro va publicar quan tenia 34 anys, desmenteix a cada ratlla la Munro de 82 anys.
Però han passat els mesos i succeeix —ah, succeir— el que sempre passa amb la Munro: que el temps obra sobre la lectura, corromp el seu fruit i el converteix en un altre. La Munro no és o no tan sols una gran mentidera, és la reina de l’el·lipsi. Falta un mot; falta EL mot. ¿Què és el que aporta per primera vegada la Munro a la part més íntima de la seva vida?
Podria ser el perdó.

31 d’agost de 2014

El lladre patriota

Una certa frase de Sales, citada l'any 2012 en l'acte institucional de l'11 de setembre, va desfermar una andanada de visques que obligà a interrompre el show. Aquesta frase diu: "Des de fa 500 anys, els catalans han estat uns imbècils. ¿Es tracta, doncs, de deixar de ser catalans? No, sinó de deixar de ser imbècils." Si no la vau sentir aleshores, podeu fer-ho ara en el minut 30'41 d'aquest vídeo i de passada veureu quines rialles alegres arrenca a les primeres files de prohoms.

La frase feia temps que corria per les xarxes socials, naturalment extirpada de la carta a Mercè Rodoreda en què apareix, o sigui que els qui la repetien amb fervor n'ignoraven el context; i és una llàstima i una greu distorsió ja que en la carta ve just al darrere d'aquesta altra: "Són grans patriotes perquè s’esqueixen sempre les vestidures; se les esqueixen a cada moment, en això consisteix el seu patriotisme" (Rodoreda-Sales, Cartes completes 1960-1983, carta del 4 d'octubre de 1962, p. 140). Ignorar: no pas sempre sinònim de no saber, sinó sovint de no voler saber-ne res.

Al cap de poc de pronunciar-se aquesta frase davant del President de Catalunya, dels consellers i diputats i d'una assemblea atapeïda de gent que a Catalunya hi pinta alguna cosa, sortia el documental de Francesc Canosa Joan Sales, l'home incòmode, la veritat que fa nosa, en què una sèrie de persones explica què representa per a elles l'obra de Joan Sales. Entre aquestes persones hi ha personalitats, i entre aquestes personalitats hi ha Jordi Pujol. Confesso que és, amb diferència, la part que prefereixo d'aquest documental. Podeu sentir-la aquí entre el minut 44 i el 50; jo la trobo admirable, començant per la composició de lloc: qui va ser durant una generació sencera President de la Generalitat de Catalunya hi apareix, no pas a Palau ni a Montserrat ni al Pedraforca sinó en un auditori buit on contempla una pantalla de cine buida. L'espectador el veu d'esquena, assegut, mentre la càmera s'hi acosta. En realitat, li veu el clatell, un clatell una mica negligit, el clatell d'un home gran que escolta un tros de conferència en què Joan Sales expressa l'angoixa de la desaparició, de la mort violenta d'un país, per citar les paraules exactes que sonen en aquesta platea deserta on seu Jordi Pujol. És una escena veritablement patètica, que no deixa de recordar El Padrino. I, sense transició, quan s'apaga la veu de Joan Sales comença a parlar el President:

"Les influències d'en Sales... després n'hem estat dignes o no. En Sales fa una aportació molt important a la idea de l'exigència, de l'autoexigència, a la idea de compromís. Fixi's una cosa: una paraula que surt, una paraula que surt en els textos de Sales és la paraula honor. La paraula honor és una paraula que moltes vegades, a Catalunya, en alguns sectors, se n'ha fet conyeta: Això de  l'honor, això de l'honor, anirem lluny amb això de l'honor!... Doncs no: un país que no té un sentit molt agut de l'honor no anirà enlloc. Ara mateix a Catalunya, què és una de les coses que ha provocat la reacció que hi ha hagut? I que hem de... que hem de seguir... que hem de seguir mantenint. És veritat que és perillós mantenir aquestes coses segons com t'ho miris. Però és que si no ho tens estàs mort."

Que cadascú en faci el seu particular comentari de text: el fragment dóna molt de joc, especialment si l'acares amb altres coses dites. Avui que l'afer Pujol entra en frenètica deshonra i s'acosta per fi la Diada d'aquest 2014, arriba a les llibreries la nova edició de les Cartes a Màrius Torres, amb un conjunt important de cartes fins ara inèdites de Joan Sales a Mercè Figueres que conté perles com aquesta:

"Procura que quan parles de «restaurar la pàtria» cap filisteu no et pugui interpretar com si parlessis de restaurar els seus negocis."

O encara: "La generació que ens ha precedit ens ha fet, a nosaltres el jovent, aquest present magnífic d’una Catalunya dividida per odis bestials, mancada d’autoritat, mancada d’un sentiment patriòtic fort i generós, mancada d’unes ambicions sòlides i grans. Ens han dit: —Ací la teniu (i ens l’han mostrada plena de sang, però no de la sang de les batalles, sinó la dels crims). Si creieu que val la pena, defenseu-la; nosaltres l’hem volguda mentre ens ha donat plaer, car no creiem que sigui més enllà d’una bagassa. Si la voleu per mare, preneu-la."

O encara: "He perdut tota la meva confiança en els homes madurs: són una generació formada en la derrota, el presidi i la vexació, incapaços de governar amb energia. No em deturo ara ni davant el sacrilegi de jutjar molt amargament la conducta d’aquest advocadet que ocupa el setial dels Claris i els Macià. No té cap idea de l’augusta dignitat del seu càrrec. S’ha comportat indecorosament. És un home que no sent ni el passat ni el futur de la nostra pàtria. S’ha comportat, no com a President d’una nació, sinó com a President d’un cafetí de barriada. Sé que és una blasfèmia parlar així del president de Catalunya..." 

És clar que en aquesta carta Sales parla del President Companys; era el 18 d'octubre de 1936, molt abans que Companys "redimís amb la seva mort els errors de la seva vida". ¿Com els redimirà aquest President del Cove que hauria de meditar sobre una frase de Sales que sembla que li repliqui abans de temps: "Entre els nostres burgesos, la pobresa era considerada francament immoral, i l’honor una calaverada"?





















25 de juliol de 2014

L'odissea palestina: "La cova del sol" d'Elias Khoury

La cova del sol d'Elias Khoury en versió catalana comença per una barrabassada: volent evitar el que de madrileny tenia el títol àrab traduït ("la porta del Sol"), l'editora responsable va destruir el que tenia de grec ("els portals del Sol") i que designa el lloc per on es baixa a l'Hades. Són els portals del sol de l'Odissea, que Riba traduïa així (busqueu el punt 15 d'aquest interessant seminari; no tinc a mà, ai las, la traducció d'en Mira).


L'Ulisses d'aquesta odissea palestina que és La cova del sol es diu Iunus, o sigui Jonàs; la Penèlope que l'espera és la Nahila i d'ella són els ulls que fa quinze dies que us guaiten des del facebook de Club Editor. En Jonàs travessa regularment la frontera del Liban amb Palestina per retrobar la seva esposa a la cova de Bab ix-Xams, que vol dir la cova del Sol: allà tindran tres dels seus quatre fills. Ella s'ha quedat al poble d'Al-Gabasia, a la Galilea; ell, de pagès que era s'ha convertit en guerrer com tants altres pagesos, per la defensa dels seus pobles, i de guerrer ha esdevingut refugiat. De fet, La cova del sol comença a l'hospital on en Jonàs fa tres mesos que jeu en comà, sota la custòdia inquietant d'un home com ell reclòs al camp de Sabra i Xatil·la. Buscant què diu sobre en Jonàs el seu àngel custodi trobo aquest fragment, d'una riquesa com només el saurí Elias Khoury sap trobar-la en poques frases:


"Al camp de refugiats ets el pare d’en Sàlim, però a Ein Az-Zaitun ets conegut pel nom del teu primer fill, i et diuen així: Abu Ibrahim. Quan t’encomanaven alguna missió, eres l’Abu Sàlih, i quan anaves a Bab Ix-Xams, en Jonàs. A Deir Al-Assad, quan parlen de tu et diuen «l’home». Al sector oest, et diuen Iz Ad-Din. Massa noms per triar.
¿Qui eres quan ens vam conèixer? ¿Eres l’Abu Sàlim? No recordo ben bé com va anar el primer cop que ens vam trobar. Tampoc no ho recordes tu. Ajuda-m’hi. Crec que m’estava sol al camp d’entrenament militar dels Cadells de Lleó. La mare havia fugit a Jordània i m’havia deixat amb l’àvia. Aleshores jo tenia nou anys. La mare va fer uns gargots indesxifrables en un full blanc... no sabia de llegir ni d’escriure. No la tinc gaire present, la mare. Era una dona poruga que m’abraçava fort mentre es mirava tothom amb recança, creient que ens havien de matar, com havien mort el pare. Els ulls li traspuaven pànic. Eren massa profunds, tant, que era impossible de mirar-los de fit a fit. La por reposa als ulls, pare estimat. En els ulls d’aquella dona que era la meva mare només hi vaig saber veure la fredor de la por. Fins que em vaig capbussar dins els ulls de la Xams no em vaig desprendre d’aquella gelor."

***

Però no era pas aquest fragment que m'ha fet alçar-me del llit a les cinc de la matinada per escriure-us aquesta carta. No, ni és la història d'amor entre en Jonàs i la Nahila, ni tantíssimes històries com crea i acull aquest calidoscopi de vides truncades que és La cova del sol —les vides partides de centenars de milers de palestins expulsats de les seves terres i tancats en camps, on viuen de records i fantasies. L'episodi que vull que llegiu és aquest que us copio ara, on una vella palestina torna al poble de Galilea d'on va haver de fugir i troba casa seva ocupada per una jueva expulsada com ella —expulsada del Liban d'on és filla per anar a viure a Israel. Aquí teniu la trobada d'aquestes dues desarrelades:

Totes dues dones es van quedar soles. L’una plorava, l’altra fumava. Silenci.
La israeliana bellugava com si hagués de dir alguna cosa, però no obria la boca. L’Um Hassan s’eixugava les llàgrimes amb la mà. Finalment es va acostar al càntir damunt d’una tauleta.
—El càntir —va arribar a pronunciar.
—Me’l vaig trobar aquí a la casa, ja te’l pots endur, si vols, no el faig servir pas.
—Gràcies.
L’Um Hassan s’estava davant del càntir. El va agafar amb totes dues mans, se’l va posar als braços i s’acostà a l’altra dona. L’hi va oferir.
—Gràcies —va repetir la dona palestina—, no el vull pas, te’l dono, accepta’l.
—Gràcies —contestà la dona israeliana, que va agafar el càntir i el deixà on l’havia trobat.
El silenci s’havia trencat i totes dues van esclafir a riure. L’Um Hassan es posà a inspeccionar la casa, es va aturar davant del dormitori i va entrar-hi; després va anar cap a la cuina, on l’aigüera era plena de plats bruts. L’Um Hassan va obrir l’aixeta i en va fer rajar l’aigua. Des de la porta la israeliana va exclamar: «Valga’m Déu, no us poséssiu a fregar ara». L’Um Hassan va tancar l’aixeta i va respondre riallera: «No vaig ser jo, que es va deixar els plats sense fregar... Heu estat vós.»
Van sortir plegades a l’hort.
La israeliana portava l’Um Hassan de bracet i li comentava els canvis. Li va dir que al camp de tarongers hi treballaven jueus iraquians. Li va parlar dels nous projectes de canalització d’aigua previstos pel govern. Es va referir a les difícils condicions de vida, a la por dels míssils Katiuxa. L’Um Hassan se l’escoltava, contemplava i mormolava una sola frase: «El paradís, el paradís, Palestina és el paradís». La israeliana no l’acabava d’entendre i li va demanar què deia: «No res, que dels camps de tarongers, nosaltres en diem l’horta, l’horta dels tarongers, alabat sia Déu».
Es van capgirar els papers i l’Um Hassan va començar a donar explicacions de com eren abans la casa i el poble.
—¿On hi ha la font? —volia saber l’Um Hassan.
—¿De quina font parleu?
L’Um Hassan li va explicar que al camp del costat de casa s’hi havia trobat una deu. La casa l’havia construït el seu marit a tocar de l’eucaliptus i en aquella època no tenia aigua a la vora. Va ser ella que la va trobar. Un dia es va adonar que la terra era humida i va dir que era allà on calia cavar, i l’aigua hi va brollar. Van encerclar la deu amb unes lloses, hi van alçar un marge i en van dir la font de l’Um Hassan.
—¿On és la font? —tornà a preguntar.
L’israeliana no sabia de què li parlava: «Hi havia una font, aquí, però hi van construir un pou artesià i la van canalitzar. Potser era aquella, la font.»
—Era un doll  natural —va tallar l’Um Hassan. Un cop descoberta l’aigua, van decidir de plantar pomeres, però de seguida va venir la guerra.
L’Um Hassan va guiar la dona allà on ella creia que hi havia d’haver la font.
Només van trobar un pou ple de tubs de ferro amb dues aixetes petites a cada cap. L’Um Hassan es va ajupir a obrir-ne una i l’aigua hi va rajar. Es va netejar la cara i es va refrescar els cabells i la roba. En va fer un gran glop.
—Beveu-ne —li va dir—, és més bona que la mel.
La israeliana, al seu torn, es va ajupir, es va rentar les mans i va tancar l’aixeta sense tastar-la.
—És la millor aigua del món —insistia l’Um Hassan.
La dona israeliana va tornar a obrir l’aixeta i en va beure una mica. Va somriure.
Després d’aquesta escena l’Um Hassan diria que els israelians no bevien aigua, només gasosa. «De l’ampolla: només beuen aigua d’ampolla, i això que l’aigua de Palestina és l’aigua més bona del món.»

***

La cova del sol va ser la primera novel·la de Khoury traduïda en una llengua peninsular: en català abans que en castellà, gràcies a Jaume Ferrer, traductor inoblidable que va saber recrear el to oral d'aquesta obra on tot són veus que parlen i s'entretallen. La premsa, tots els mitjans van saludar-ne generosament la sortida. Els llibreters van tenir-la gairebé un any a les taules de novetats. El públic va demostrar un interès modest per aquesta obra única —i no dic única per mor de la vàlua literària, que és immensa, sinó perquè és l'única novel·la que tracta específicament de l'èxode palestí.
Tampoc l'obra de Gassan Kanafani, Homes sota el sol i Retorn a Haifa, no ha despertat sinó escàs interès entre el públic català.
I és que tanta gent surt a manifestar per Palestina contra Israel com si fos d'una simplesa de partit de futbol. Conèixer aquesta guerra? Llegir-ne res? Això és una altra història.

N.B. Cal deixar-ne constància: Arnau Pons és qui descobrí la barrabassada que implica el canvi de títol.


15 de juliol de 2014

Mercè Rodoreda, un continent

¿Per què llegir Mercè Rodoreda?, pregunta Joan Todó en una ponència més que recomanable.
¿Per què rellegir Mercè Rodoreda?, pregunta una twitera, que confessa fer-ho amb recança i no bé rellegit el pròleg explota d'entusiasme.
Faig trampa: contesto la ponència recent de Todó amb un article antic. Va sortir publicat l'any 2008 dins l'especial Rodoreda que va treure la Vanguardia sota el títol "Rodoreda gore". Era l'any del centenari, el gore de no gaire bon gust pretenia reivindicar una Rodoreda gens de flors i violes. La meva part deia això -i la darrera frase ha quedat ben oberta:



MIRALL SENCER

"Tot el que m'ha dit de La Mort i la Primavera m'ha intrigat força, de manera que estic amb moltes ganes de llegir-ho. Potser és una obra mestra (de l'autora de La plaça del Diamant se'n pot esperar tot), potser és una equivocació de cap a peus. El que vostè me n'ha dit em fa témer que no s'hagi emprès un assumpte irreal, sense cap relació amb la gent de carn i ossos i els seus autèntics problemes, és a dir, tot al revés de La plaça del Diamant", escriu a Rodoreda el seu editor Joan Sales el desembre del 1961. Irreal, irrealista, màgica, o encara novel·la "del deliri", inspirada en pobles primitius, o prehistòrics, o exòtics, o potser en sectes ocultistes, La Mort i la Primavera sembla que no trobi lloc al banquet dels llibres catalans consagrats. Si més no, ha estat poc llegida: cinc reimpressions en vint anys, o sigui uns 500 lectors l'any, que el llibreter hauria de regraciar amb un petó a cada galta si es regraciés l'atreviment. 

Convé tenir present que Rodoreda la va escriure mentre revisava La plaça del Diamant: dues novel·les que van conviure com bessones al ventre ¿poden no tenir cap punt de contacte? "Les dones, deien, moren partides... La feina ja comença quan es casen. I si no s'han ben partit, la llevadora les acaba de partir amb ganivet o a cops de vidre d'ampolla i ja queden així per sempre, o estripades o cosides", diu una de les dues: ¿de quina tribu parla, de quin ritu fundat en quines fosques creences? Doncs de la tribu barcelonina dels anys 30 i de les creences que hi corren sobre la nit de nuvis: sobre les relacions entre home i dona de què tracta, entre altres formes d'horror, La plaça del Diamant. No se sol insistir gaire en el fet que la Colometa coneix el que més s'assembla a la pau prop d'un home capat per una bala durant la guerra: ¿som gaire lluny dels mutilats del poble de La mort..., on cada any seleccionen un home per tirar-lo al riu, condemnant-lo, si no mor, a sobreviure esguerrat? L'objectiu del ritu és el manteniment de l'ordre al poble, un ordre donat d'una vegada per sempre i que no sofreix canvis. Fer-ho porta de dret a la gàbia del pres, d'on no se surt mentre no s'hagi perdut l'ús de la paraula. "¡El pres renilla!", crida el poble, senyal que ha passat el perill; l'home per fi és bèstia mansa. Imposar un ordre que es vol immutable, enviar innocents a la mort per tal de mantenir-lo, castigar el dissident amb tractes que deshumanitzen: ¿som gaire lluny dels autèntics problemes de la gent de carn i ossos? 

Rodoreda, escriptora catalana exiliada, no va arribar a Amèrica; va viure una segona guerra a França, i de París estant el retorn dels deportats. ¿Quins eren els problemes que ella devia considerar autèntics?
"Al voltant de la gent de la meva època hi ha una intensa circulació de sang i de morts", va escriure al pròleg de Quanta, quanta guerra... Les creences i lleis del poble de La Mort... giren entorn de la sang i la mort. El factor que hi introdueix desordre és la manera de morir, i la primera transgressió que hi comet el protagonista és contra la mort ritual: obre els armaris on els adults tanquen els nens abans de celebrar la bacanal que acompanya el ritu d'encimentar la boca d'un home quan és a punt de morir. El desig per la seva marastra el durà després a profanar amb ella el bosc dels morts, en una escena que retira a la profanació de tombes a Incerta glòria, i el lloc del seu festeig serà el cementiri dels enterrats sense ànima, o els fora de la llei. Aquests intents de desacatar l'ordre no li són exclusius, sinó que "ja feia temps que els joves de la banda dels rentadors deien que s'havia de deixar morir la gent de la seva mort", mentre que "els vells de l'escorxador deien que tot havia de ser com abans". Hi ha, en La mort..., vents de guerra civil i aires de totalitarisme. Però sense coordenades històriques i geogràfiques, o sigui sense trets que els "normalitzin", els actes humans apareixen com el que són. 

Mutilats, submisos i dolents, els habitants del poble són tan de carn i ossos que Rodoreda potser va tenir por d'oferir al seu públic un mirall massa fidel. Si més no, costa d'entendre per què aquesta novel·la va quedar abandonada per d'altres i finalment inconclusa si durant vint anys va anunciar-la al seu editor com la de més categoria literària de totes. ¿Van prevaldre, per damunt de les ganes de dir el que havia de dir, les de tenir lectors? L'ordre en què treballa i publica les seves novel·les podria fer-ho pensar: Mirall trencat i Jardí vora el mar, preciosos fulletons populars, sembla que la desviïn d'un rumb que tanmateix no varia, ja que en els últims anys publica Quanta, quanta guerra..., plena d'ecos de La Mort... 
Sigui com sigui, Joan Sales no va poder satisfer mai la curiositat de llegir-la. Rodoreda va morir deixant-ne per ordenar les diverses versions, amb un "falta poquíssim" enigmàtic. Tan enigmàtic que n'existeixen avui dues edicions fundades en dues lectures antagòniques: la de Núria Folch i Pi, seguint la versió que més depura el text i i més concentra la trama en com el narrador, per desig, viola la llei del poble abans de sucumbir-hi; i la de Carme Arnau, que creu en un retorn tardà de Rodoreda a la versemblança psicològica i trenca ben trencat el tema principal per aclarir qui era el pare del protagonista. Jo estic amb moltes ganes de veure la pel·lícula que no en va arribar a filmar Agustí Villaronga. Commemoradors del centenari, podríeu fer que existís?

27 de maig de 2014

Marc Cerdó

Vaig conèixer en Marc fa cinc anys, gràcies a l'amic Arnau Pons.
El primer mail que tinc d'ell és del 2 de juny de 2009, jo acabava de trucar-li després de llegir les primeres cinquanta pàgines de Males companyies i ell m'escrivia: "M'enxampares comprant filet de bou a la carnisseria." Vingueren aviat les vacances d'estiu, en Marc m'escrivia: "M'he alimentat bé. He menjat un peix que es diu gall, salsitxes al vi, mató i codony. He begut vi de marca, i he plorat una miqueta. Estic content amb la meva novel·la. Tu també hi estaràs quan la llegeixis."
A l'octubre començàvem la feina d'edició. En Marc em va enviar dues fotos amb quatre ratlles:




"Estimada Maria,
Jo de petit i jo de gran. El pas del temps m'ha convertit en un monstre, tan bufó com era.
A la foto de gran llegeixo les Companyies. Me les he fet jo mateix amb la càmera del meu PC."










Pel novembre arribaren les primeres propostes de coberta, de la inventiva dissenyadora Mariona Garcia. Entre desembre i gener, podes i esqueixos; en Marc no parava, els títols dels seus mails:

ja canta el gall de la veïna
xecalines
arracades
reposo del guerrero
control del passat perifràstic
samba

La primera setmana de febrer naixien les Males companyies.
Quatre anys més tard ha nascut el Cor mentider.

***

La mare d'en Marc Cerdó es deia Xesca Ensenyat. Era escriptora. És l'autora d'una obra que en mi ha deixat una petja profunda: Una altra vida. L'editor d'aquesta novel·la publicada pòstumament és el seu fill gran. En l'eclosió de l'escriptura dins la vida d'en Marc Cerdó, la mare hi té una importància capital:

“Moltes vegades mumare m’enviava a jeure i m’enxampava llegint a altes hores de la matinada... M’he arribat a plantejar si això no seria un impediment de cara a escriure. Hi ha escriptors que han llegit molt poc i han estat molt grans, ara penso en Mohammed Choukry. A vegades la lectura precoç inhibeix la creativitat de les persones, i és el que me va passar a mi: jo llegia grans autors i trobava que el que produïa era femta. Això em va menar a ajornar molt la meva sortida de l’armari. Vaig sortir d’una manera clandestina perquè mumare era escriptora i no volia de cap de les maneres que jo em dediqués a aquest ofici; em deia, Passaràs més fam que un soldat de Tarragona. Jo sempre he tingut aquesta mena de rebel·lia indomable —això sí, sempre amb bones paraules...” (de la conversa amb Emili Manzano, minut 9'30).


***

L'obra de Marc Cerdó ¿té a veure amb el que avui s'anomena autoficció? Res de res. 
La fantasia n'és la plena mestressa: "Necessito viure en aquest món alternatiu que m'he fabricat", deia en una llarga entrevista publicada pel Diario de Mallorca. Ara el cito en castellà perquè així el van publicar: "Yo no hablaría de misiones, pero uno de los cometidos de un autor es sacar el entrelazado de situaciones, vivencias, historias que no se pueden explicar a través de la filosofía, la antropología o la sociología. La literatura sirve para descubrir nuevos ámbitos, para explorar y especular sobre la realidad. (...) creo que un autor, cuando crea una ficción, está creando identidades. Por ejemplo, en el libro de narraciones Hombres salmonela en el planeta porno, de Yasutaka Tsutsui, donde en una de ellas trata sobre el último fumador del mundo, un individuo perseguido que acababa subiéndose a un árbol, aislado y asediado por las fuerzas de ocupación."

Situacions, vivències, històries: Males companyies Cor mentider en són plenes, és la seva polpa i el lector que hi clava queixalada ho troba deliciós —"delícia" és la primera paraula que em ve als llavis quan hi penso, la primera impressió de lectura és això: sensorial. 
Però hi ha el pinyol. Amb tots els trets d'un pinyol: duresa, amargor, toxicitat, fertilitat. 
Marc Cerdó és un escriptor molt considerat amb el seu lector. L'abraça, el té contra el seu cor, li diu el que hi ha de més tendre i vivaç al cor d'aquest pinyol; i en lleva l'amargor. Potser per això hi ha tants moments que a les seves novel·les s'hi balla. Samba, tango: balls de parella entre personatges que també podrien matar-se.
Cor mentider és una novel·la ballable, ho diu la contracoberta i és cert.

27 de març de 2014

"Els meus pares": Hervé Guibert per Martí Sales

Avui la carta és de Martí Sales i és com ell: menuda i fulgurant.
Parla d'un volum que constitueix una de les peces clau del catàleg de Club Editor, com intentava explicar en aquesta entrevista l'editora al llibreter Xavier Vidal.
Explica el traductor, David Ilig, en el postfaci que clou el volum: "L'aparició del llibre el 1986 va ser una bufetada. La crítica va reaccionar primer amb un silenci commocionat, fins que la incomoditat davant d'aquell exhibicionisme va desembocar en una discussió ratllant l'escàndol sobre els límits d'allò permès, convenient i tolerable en literatura. L'autor hi passava comptes acarnissadament amb els seus pares en un exercici que transgredeix les normes convencionals de l'escriptura del jo, perquè el seu acurat examen de consciència, gairebé el d'un asceta de la moral, el fa extensiu jo sempre és un altre, i amb rigor, a l'examen de consciència de la seva família pròxima, en vida de tots plegats, sense altre consentiment que el seu."
Jo no he sabut trencar el silenci que va produir-me la lectura d'aquest llibre fa poc més d'un any. O només vaig saber-lo trencar demanant al traductor magnífic que me'l va fer llegir: Tradueix-lo.
La dilació entre dir-ho i fer-ho ha inclòs un fet per mi capital, imprevist i terrible: la mort del meu pare. Publicar aquest llibre en el dol no és qualsevol cosa. I tanmateix hi estic d'acord.
La carta de Martí Sales diu així:

Els meus pares
Com desfem el jou que representa néixer sense triar on? Si és cert que, com deia Oscar Wilde, «cada home mata allò que estima», aquest llibre és la confirmació d'un crim d'amor: d'Hervé Guibert cap als seus pares. En un acte d'atreviment literari amb pocs precedents, Guibert desgrana una sèrie de fragments de la seva vida amb una veritat que captiva i incomoda, amb aquella saturació clarivident dels viatges d'àcid, quasi obscena. Impressions –l'alè de la seva mare, la primera vegada que va veure la polla del seu pare–, desigs –l'adoració que sent per en Terence Stamp, les ganes d'estimbar-se amb el cotxe familiar–, pors –a ser diferent, a no ser estimat–, odis –als pares. Escruix l'esbudellament radical que executa en públic, amb la seva escriptura, l'autor; amb un estil precís, acerat, gairebé quirúrgic, s'exposa exhaustivament per entendre's. El lector esdevé voyeur i el llibre mirall, repte: gosa tu, si t'atreveixes, a furgar tan endins de les teves entranyes. Els meus pares és una  mena d'acta judicial: en els seus records ingenus, morbosos, brillants –que conformen la seva memòria i la seva identitat, hipersensible– busca i troba la traïció paterno-filial. A la família Guibert –parisencs de classe mitja– hi ha culpa, dolor, violència, vergonya i secrets soterrats. També hi ha un afecte que sobreviu com pot i prova de manifestar-se com sigui, gairebé sempre d'una manera matussera i sovint contraproduent. És aquest triangle traïció-afecte-crim –o afecte-traïció-crim–, tan genetià, que articula tot el llibre –i la seva vida.

Guibert escriu el llibre en present i en primera persona, i això ens hi involucra des del començament. Amb ell aprenem a dir mentides, agafem gambes, ejaculem per primer cop i ens fa mal el pit quan l'escapcen a la seva mare. Com al meravellós Me'n recordo, de Joe Brainard, la composició és fragmentària, i cada bocí una potència autònoma que destapa il·luminacions i desconcerts. La lectura d'Els meus pares és emocionant i una plantofada, com la pròpia atracció pel perill i el glamur de l'autor.


POSTFACI
El traductor, David Ilig, que fa una gran feina, afegeix unes encertades reflexions al final del llibre que ajuden a contextualitzar-lo i aprofundir-hi.

TRAÏCIÓ
«La traïció és potser el mecanisme principal de tot el que he fet i això forma part de les meves pors. No em fa feliç però no hi puc fer res», diu l'autor en una entrevista del 1990.


24 de febrer de 2014

Ich bin la infanta Cristina

Dilluns 17 de febrer de 2014 el diari Ara dedicava la seva portada a la despenalització del cànnabis i a la venda de la "primera casa de Mercè Rodoreda a Romanyà". La foto d'una finestra amb alzines en segon terme i el nom de RODOREDA imprès en primer pla feia un curiós efecte sota el titular "Cap a la despenalització del cànnabis". Però més efecte feien encara les dues pàgines de cultura dedicades a "l'enigmàtica Rodoreda de Romanyà". Com és que se'n parlava tan extensament aquell dia? És que per fi havia sortit la poesia inèdita o la segona tramesa d'aquella Obra Completa anunciada i embarrancada el mateix any del centenari? Potser algú, aquell dilluns de febrer, havia descobert una cosa capital sobre Rodoreda?
Ca. La notícia és la que us deia: es ven una casa a les Gavarres, concretament el xalet de Carmen Manrubia on Mercè Rodoreda va passar temporades durant els anys 1970. Borja Vilallonga, col·laborador de l'Ara (els seus articles tracten de confessions i creences) i propietari actual del xalet, ha decidit desfer-se'n i en lloc dels quatre o sis ambients d'un qualsevol anunci immobiliari reivindica "els tres àmbits: el jardí, la casa i la teulada" necessaris a un membre de la secta esotèrica Rosa-Creu com diu que era Rodoreda, i per si de cas ho confirmen Joaquim Molas i Carme Arnau, universitaris com ell.
Caram. Ja el 1991, quan va sortir el volum Miralls màgics, la teoria de Carme Arnau sobre l'esoterisme en l'obra tardana de Mercè Rodoreda trontollava tant com el trípode dels espiritistes. Invocar-la avui per augmentar el valor mercantil d'un xalet sota pretext que la porteta del terrat és "l'accés quasi secret a la porta heroica del cel" o que el cremador de fullaraca és "en realitat una manera de cridar els esperits", faria riure si no fes grinyolar que un trio d'universitaris escampi amb reincidència una sèrie de fets mai demostrats i pintorescos que tapen una cosa sembla ser que indecent: l'impacte de la Història en l'obra de Mercè Rodoreda.
Quanta, quanta guerra...,  la novel·la Rosa-Creu per excel·lència segons aquests acadèmics sui generis, va ser escrita i revisada entre el 1975 i el 1980, una època en què Rodoreda a penes se'n sortia d'escriure de tan apassionada que la tenia la vida política (qui vulgui constatar-ho en trobarà constància en les cartes de Rodoreda a Sales, per exemple aquesta del 16 de maig de 1976: "Jo treballo poc, per no dir que no treballo gens. Ara estic més apaivagada amb la qüestió política, que no teniu idea de com em trasbalsa i em condiciona"). Va arribar a llibreries el gener de 1981, poques setmanes abans del pronunciamiento fallit, per cert al mateix temps que la Rua de captius de Francesc Grau Viader. És una obra que conté meravelles i concretament un capítol que sempre m'ha impressionat: "Una víctima", es diu. Hi surten una noia amb els braços coberts de blaus que es queixa del marit que l'estomaca, i un marit amb cara de bon noi que es queixa de la dona que el bescanta. L'aspirant a soldat Adrià Guinart els escolta, primer l'una i després l'altre, i diu per acabar: "Al cap d'una estona vaig girar-me i vaig veure que caminaven abraçats, a poc a poc, sota la llum del capvespre". Aquesta conclusió, en un capítol que es diu "Una víctima" i en una obra que té per escenari la guerra del 36 i va ser escrita entre la mort de Franco i el 23F, podria alimentar la vida intel·lectual amb més profit que un cremador de fullaraca. Però ja se sap que el sentit comú va per un costat i la vida intel·lectual nostrada, per un altre.
Tant és així que, el dilluns 17 de febrer de 2014 en què el diari Ara dedicava portada i doble pàgina interior al xalet de Romanyà, una jutgessa de Buenos Aires iniciava el primer procés obert mai contra els crims del franquisme. No ho sabíeu? No m'estranya: no en va parlar cap diari peninsular fora d'El Mundo, un silenci sideral donada la magnitud de la notícia i el rerefons particular que haurien d'haver constituït les declaracions de Pablo de Greiff. Ara mateix la jutgessa Servini reclama l'extradició de Billy el Niño, la fiscalia s'hi nega i el relator de l'ONU (de l'ONU, sí senyors) recorda al govern espanyol que té l'obligació d'extradir-lo o jutjar-lo. De tot això, a la premsa nostrada ni mu.

Davant d'aquest silenci cal fer-se una pregunta: quin mitjà d'informació és aquest que silencia unànimement un fet polític de tal calibre?
Davant les xifres de venda de segons quins llibres i la participació dels lectors a les xarxes socials, jo em faig una altra pregunta: quins lectors són aquests que els agraden les flors i violes de les novel·les històriques i rebutgen unànimement els testimoniatges escrits contra un règim polític, el de fa quaranta anys i el d'avui, basat en l'engany i l'abús? Amics de facebook, ja veig que us entusiasma la foto d'un ametller florit i us repel·leix tot post sobre camps de concentració.
Així va la vida. Pot ser que sigui natural. Però aquesta llei natural porta a dir 579 vegades "no lo sé" o "no me acuerdo" com la infanta Cristina.
Aneu alerta. I si algun de vosaltres pretén tenir alguna cosa a la boca que no sigui "no lo sé", li recomano molt que llegeixi Montserrat Casals, Mercè Ibarz o Antoni Mora, investigadors independents amb sensibilitat històrica, capaços de detectar què s'hi juga, a Quanta, quanta guerra..., que ens afecti a tots.


5 de febrer de 2014

Francesc Grau i Viader, una biografia exemplar

Aquí el teniu davant d'un plat d'olives, l'any 1958, a Calella. Encara no ha arribat ben bé a la quarantena, té tres filles i un fill, la seva dona és germana de la dona del seu germà i viuen tots plegats d'unes manolitas de terra cuita que fabriquen i pinten a casa per vendre-les als alemanys.






Aquí el teniu el 1936 a Calella, a setze anys o potser quinze, quan encara no ha sortit de casa ni del poble. Jo diria que ha de ser abans d'esclatar la guerra, ja que juga despreocupadament a pistoles. Dos anys més tard, l'abril del 1938, s'incorpora a l'exèrcit amb la "Quinta del Biberó", primer al front del Segre i després a la batalla de l'Ebre. El seu batalló cau presoner de les tropes franquistes a Cubells l'1 de gener de 1939. És empresonat a la plaça de braus de Logronyo, i d'allà deportat al camp de concentració de Miranda de Ebro. En surt el 6 de febrer.








Aquí el teniu al batalló de treballadors de San Roque, l'abril de 1940. Ha complert un any de treballs forçats i n'hi queda un altre per complir, abans del "romiatge per diverses presons". En total, són quatre anys els que passa en captiveri pel crim de no haver desertat als 17 anys quan la seva lleva va ser cridada a files.










Aquí el teniu no sé on i no sé quan. M'imagino que el retrat és de quan fa el servei militar (tres anys) al costat dels vencedors, i més precisament de quan li falta poquíssim per tornar a casa "fet un home" o sigui "fet un xai", segons paraules seves.










I aquí el teniu el 1968, amb Joaquim Amat-Piniella, celebrant el premi literari de la Cooperativa Obrera de Consum L'Amistat de Calella. Són dos ex-soldats deportats, l'un a Mauthausen, l'altre a Miranda de Ebro. Amat-Piniella fa cinc anys que ha publicat K.L. Reich, Grau en tardarà deu abans d'escriure Dues línies terriblement paral·leles i Rua de captius. Tots dos trien la forma literària per comunicar la seva experiència de la guerra i la deportació. Tots dos, abans d'escriure-la, l'han explicada en detall al primer públic que és la seva família. Havent-la explicada, Grau fa el pas de portar fills i nebots als fronts del Segre i de l'Ebre per ensenyar-los els llocs on havia fet la guerra quan era un adolescent com ells.

I fet això es posa a escriure Dues línies terriblement paral·leles, el diari novel·lat amb què "recupera" el diari autèntic de quan tenia disset anys i feia la guerra, un diari que ell mateix va sacrificar en caure presoner de les tropes franquistes. La darrera paraula de Dues línies... és "recup", així, truncada. Què falta per poder escriure recuperar? Potser la consciència del lector. (Sigui dit de passada, algun lector pintoresc va escriure a Club Editor queixant-se que Dues línies... havia sortit d'impremta esguerrat: hi faltava pel cap baix una frase. Aprofito aquesta carta per manifestar que el llibre acaba en punta per culpa no pas de l'impressor sinó de la Història.) O potser falta el relat del que vingué després: la publicació de Dues línies... el 1979 fa que Grau decideixi tornar a Miranda de Ebro, aquesta vegada amb la seva dona. Torna a l'escenari del camp i d'aquest retorn en farà l'obertura de l'excepcional Rua de captius. 

És notable que de bones a primeres Grau no expliqui el camp tal com el va conèixer sinó el lloc on es troba el 1981 i on hi havia hagut un camp —un lloc que no ofereix ni l'ombra d'un rastre del camp, un espai completament verge d'història, i això que pel camp de Miranda de Ebro van passar-hi unes 80.000 persones. Ara bé, aquest espai sense rastres no és un desert, i contra les ganes de fer petar la xerrada no hi ha estrictament res a fer —si més no en una crònica novel·lada. Grau, un turista ja vell, trava conversa amb un altre vell que passeja. L'autòcton explica al foraster el fred i el vent, les fàbriques de Miranda, els tallers ferroviaris construïts pels presoners, "me refiero a prisioneros de la guerra civil... usted ya me entiende". Tan bé s'entenen que acaben explicant-se un episodi que van viure tots dos el 1939, cadascú a una banda distinta de la paret del camp. "Abans d'anar-me'n vaig mirar, per darrera vegada, la fàbrica de productes químics. Les primeres ombres desdibuixaven les enormes esferes de metall, les naus industrials, els parterres plantats de flors... De la tarima, amb aquell pal altíssim, i de la font —l'única font del camp—, i de les barraques de fusta, i de tantes i tantes coses, només en quedava el record. Per la meva vida també hi havien lliscat quaranta anys, esborrant-ne, si és que alguna vegada havia existit, el més insignificant vestigi de ressentiment."


Així acaba el pròleg de Rua de captius —i aleshores sí que Grau pot entrar de bell nou al camp esvaït de Miranda de Ebro recreant episodis de la vida dels presos, molt especialment les seves converses nocturnes, d'una justesa de to que fa que els personatges del llibre resultin tan inoblidables al lector com devien ser-ho a l'autor els companys de captiveri. Però el que us vull copiar ara no és cap d'aquests diàlegs, per més que me'ls estimi, sinó el final del pròleg tal com surt al mecanoscrit original. És tot un tros de diàleg que Grau sacrifica en la versió impresa:

"—Ya me parecía a mi... Pues si le apetece todavía puede saludar a un antiguo conocido —va dir amb ironia.
—¿De quien se trata?
—Del cura del campo. Ahora está al servicio de la capilla del cementerio. ¡Está más cascado el pobre! ¿Se acuerda usted de él? 
Em picà l’ullet, amb picardia, i va continuar el seu camí, les cames arquejades, estintolant-se en el gaiato nuós.
De ell antuvi vaig sentir l'impuls d'arribar-me fins al cementiri i escopir quatre fàstics al sacerdot, avui ja vell i xacrós. Però, quan em disposava a anar al seu encontre, m'envaí una inefable sensació de llàstima i vaig preferir deixar-ho córrer. De la tarima des de la qual, cada diumenge, el capellà escarnia Crist en la persona dels desvalguts presoners impecablement formats a l'esplanada, així com de la seva antiga altivesa, com de tantes i tantes coses patides en aquell camp, només en queda el record."

Si conec aquest final escapçat, si avui puc transcriure'l i oferir-lo a la vostra consideració, no és perquè cap institució custodiï els papers d'aquells pocs que van escriure i descriure la repressió en una dictadura figura que "blanda". Si aquests papers es conserven és gràcies a la família i prou. El que custodien és un tresor: una obra com la de Grau fa comprendre la solidesa del terror que va saber imposar Franco, i les dificultats de qui intentà comunicar-la enmig d'un oceà de silenci —el tòxic silenci de la democràcia.  
Quan jo buscava els hereus a qui demanar permís per reeditar Dues línies terriblement paral·leles i Rua de captius, vaig descobrir que la Institució de les Lletres Catalanes no tenia notícia d'un Grau i Viader autor d'un dels poquíssims relats existents sobre camps de concentració franquistes, ni tampoc curiositat per descobrir-ne el rastre. Era mesos abans que el Santa Mònica produís simultàniament una raquítica exposició Centelles i una megalòmana exposició Quim Monzó. Per sort, trobar el rastre d'una persona no costa gaire en aquest sac de pobles que és Catalunya. El que costa és trobar-hi el rastre d'una certa Història —i mentre els documents personals de milers de víctimes del totalitarisme franquista s'esgarrien definitivament, la nostra Conselleria de Cultura acaba de gastar-se 366.000 euros per evitar la pèrdua inestimable del fons editorial Tusquets.
Hi ha frivolitats que clamen al Cel.

P.S. De Francesc Grau i Viader en dóna notícia la Viquipèdia, que l'encabeix dins la categoria "escriptors maresmencs contemporanis en català". Al llarg del 2013, Joaquim Amat-Piniella ha estat reivindicat com a "escriptor manresà". Hi ha rucades que també clamen al Cel.



















27 de gener de 2014

Rua de captius: memòries des d'un camp de concentració franquista

El maig del 2011 esclatava una enorme polèmica ran d’una sèrie d’articles del Diccionario Biográfico Español, especialment el de Franco, descrit com un “gobernante católico, inteligente y moderado” autor d’un “régimen autoritario pero no totalitario”. Tothom que tingui ulls i orelles va tenir-ne notícia a través d’un o altre canal; si enllaço aquí el diari Público és perquè va tenir la gràcia de contradir la Real Academia de Historia per boca del mateix Caudillo en el seu Discurso de la Victoria: “Un estado totalitario armonizará en España el funcionamiento de todas las capacidades y energías del país, en el que, dentro de la unidad nacional, el trabajo, estimado como el más ineludible de los deberes, será el único exponente de la voluntad popular...”.
Després de declarar que “no se va a corregir ninguna de las entradas que aparecen en la edición impresa”, el director de la Real Academia va veure’s obligat a constituir una comissió responsable de revisar o redactar de bell nou unes quaranta biografies —no se sap del cert si, entre elles, la de Franco. Sí que se sap que aquesta revisió veurà la llum “una vez finalizada la edición definitiva, como suele ocurrir en estas obras de tipo académico: la Academia aún no ha publicado los 50 tomos, así que cuando se presente la obra completa en papel se harán las revisiones y actualizaciones”, segons declaració del subsecretari del Ministerio de Educación, Cultura y Deporte el maig del 2013. Podem esperar asseguts. Entretant, els 6,5 milions d’euros abocats en aquesta aberració són de les poques partides de diner públic que ningú no preveu de retallar.
A part del que digui sobre el Caudillo l’article, hi ha tot el que no diu i que es resumeix en una paraula: repressió. Les formes de repressió instaurades per Franco demostren sense ambigüitats que el franquisme és un dels totalitarismes del segle XX, en el qual l’únic exponent de la voluntat popular seria el treball —podríem afegir-hi: forçat. Però el coneixement que es té d’aquest fet inqüestionable és fràgil, dins i fora d’Espanya. Uns quants historiadors han estudiat a fons els instruments anihiladors del franquisme, com ara Ricard Vinyes, coautor d’aquells Nens perduts del franquisme que en prendre forma de documental van sotragar Catalunya l’any 2006. Que sota Franco el territori peninsular era plagat d’inferns, vagament ho sabem; què passava en aquests inferns és cosa que pocs coneixen —entre altres motius, perquè els qui ho van viure a penes n’han deixat testimoni. 

En el postfaci que acompanya la darrera edició de K.L. Reich, Marta Marín-Dòmine recorda que “a França s’han comptabilitzat 104 obres testimonials publicades entre 1945 i 1948 escrites per deportats als camps nazis”, un fenomen que el supervivent Robert Antelme qualificava d’hemorràgia d’expressió i que feia escriure a un comentarista de Les Temps Modernes: “Un altre llibre sobre els camps de concentració! Després dels de Rousset, Kogon i tants altres crèiem que ja s’havia dit tot. Però encara que quedin coses a dir, ens estimaríem més que callessin. La guerra s’ha acabat. I ara tenim dret a gaudir de la pau sense que ningú ens l’amargui”. A Espanya no sé de ningú que hagi comptabilitzat les obres testimonials publicades per deportats als camps franquistes; però els qui en saben poden citar-ne potser mitja dotzena, sent així que de llocs de reclusió n’hi va haver prop de 200, i que van funcionar fins al 1947. El contrast entre els centenars de milers de represaliats del franquisme i el rastre irrisori que han deixat, hauria de ser una alarma sobre la capacitat alliberadora del que anomenem democràcia.
I tanmateix, alguns van intentar-ho. Alguns, havent viscut prou per veure morir el dictador, van creure que calia explicar-ho. ¿A qui i per què?
Francesc Grau i Viader, autor de Rua de captius, ho estampa ben clar: “Als meus fills, els quals, mancats d’informació com tanta gent de la seva edat, m’han preguntat diverses vegades com eren els camps de concentració espanyols”. Enganxada a la dedicatòria trobem aquesta sentència, de Joan Pau II, pronunciada a Auschwitz: “Els camps de concentració van ser construïts en l’odi i el menyspreu per l’home en nom d’una ideologia boja”. Dues frases simples i capitals, la primera perquè expressa la necessitat d’un interlocutor que vulgui saber sense el qual l’acte de testimoniar és absurd, la segona perquè associa els camps espanyols dels quals parla Grau als camps nazis; i ben irònica és la tria del lema, ja que és el Papa de Roma qui llança, a través de Grau, l’anatema contra l’obra nacional-catòlica regeneradora de Franco.

Francesc Grau i Viader va néixer el maig del 1920, pocs dies després que Karol Józef Wojtyła. L’un era cap de l’Església, l’altre un de tants de qui no es té notícia; tots dos van ser resistents sota règims totalitaris, i si Karol Józef Wojtyła va estalviar-se la deportació, Francesc Grau i Viader va conèixer els camps franquistes de Logronyo i de Miranda de Ebro, els treballs forçats a Andalusia, unes quantes presons i tres anys de servei militar al costat dels vencedors. En l’entrevista que li va fer Lluís Busquets al Correo catalán (26 agost 1981), declarava:  
“—Vaig passar prop de dos anys en un batalló de treballadors i les coses se’m van complicar perquè vaig ajudar a escapolir-se un noi que tenia por. El van enxampar i, és clar, el van declarar desertor i als qui hi estàvem complicats ens van processar i jutjar en un consell de guerra. Això em va servir per fer un llarg romiatge per diverses presons, però al capdavall en vaig sortir absolt.
—I després?
—Després, paradoxes del destí, em van passar a l’exèrcit a fer la instrucció militar...
—O sigui que vau marxar de casa als 17 anys...

—Vaig sortir-ne als disset anys i mig i vaig tornar-hi als vint-i-quatre. Vaig sortir-ne fet un nen i vaig tornar-hi fet un home. Potser hauria de dir fet un xai, pensant-ho bé.”

Però aquesta carta s'ha fet massa llarga. L'he començada pensant que seria la segona d'aquella Carta per entregues inaugurada amb Tsili. Les commemoracions m'han desviat d'anar al gra —i és que avui es commemora el Dia Internacional de les víctimes de l'Holocaust, l'endemà de commemorar-se els 75 anys de l'entrada de les tropes franquistes a Barcelona, i m'ha vingut aquella història del Diccionario Biográfico Español finançat amb 6,5 milions d'euros públics mentre que el projecte de documental sobre el camp de Miranda de Ebro avortava per falta de 40.000 euros no menys públics. 
A la pròxima carta us acabo de presentar en Grau, ja que naturalment no té article a les Biografías Españolas. Serà divendres, davant d'un plat d'olives, a Calella dels alemanys.