Avís del blog per email

9 de desembre de 2013

Tsili o la resurrecció de la carn (carta per entregues I)

Aquesta serà una carta per entregues perquè tracta de retorns.
Comença amb un problema: no tinc verb per dir el que tornar no diu. En francès hi ha revenir, que significa “tornar” o “retornar”, i revenants, que significa “els que tornen” i designa els fantasmes que ronden les cases on han viscut. Aquesta Carta no tracta de fantasmes a la manera de Henry James o Daphne du Maurier; tracta d’absents, de desapareguts que ens ronden a nosaltres quan som el darrer lloc que du el rastre de les seves vides. Aquests absents no fan cruixir les fustes sinó dues facultats compenetrades, la memòria i la imaginació. M’han tingut captivada en les obres d’Aharon Appelfeld, David Mendelsohn i Joan Todó, i d’això pretén parlar-vos aquesta Carta que trenca dos mesos de silenci.

El meu primer contacte amb Aharon Appelfeld va ser físic —detall important en una Carta que tracta de revenants— ja que vaig sentir-lo parlar abans d’haver-lo llegit: érem una petita delegació d’editors vinguts a conèixer escriptors israelians, i el silenci que va cloure la intervenció d’Appelfeld és potser el més perfecte de tots els silencis que hagi presenciat mai. La història dels seus anys de formació és excepcional: fill de jueus assimilats de l’actual Romania, als nou anys va evadir-se d’un camp de concentració i durant tres anys va sobreviure als boscos amb marginals, fugitius, traficants i prostitutes. Va acabar la guerra sota la protecció de l’Exèrcit roig, després de l’armistici va travessar Europa amb una colla d’adolescents orfes fins a les costes d’Itàlia, d’allà va ser enviat a Palestina, on va començar com tants altres supervivents el traumàtic procés de renéixer —en primer lloc, repudiant la llengua materna per adoptar l’hebreu, en què ha escrit tota la seva obra. I no és pas petita la paradoxa de tornar o revenir una vegada i una altra amb paraules hebrees als boscos i als rius viscuts en alemany, ídix o rutè. Això fa exactament l’obra d’Appelfeld des dels inicis fins ara, cinquanta anys després: lluitar contra l’home nou que pretenia construir-se al jove estat d’Israel a través d’una quarantena de llibres —reculls de contes durant els anys seixanta, novel·les gairebé sempre després, alguna obra de teatre, un parell de volums d’assaig i unes Memòries tardanes, publicades el 1999. Historia de una vida (així es titulen en castellà) s’obre amb una introducció que no transcric sencera però gairebé:

Estas páginas son capítulos de memoria y reflexión. Nuestra memoria es escurridiza y selectiva, conserva lo que tiene a bien conservar. No digo con esto que guarde únicamente lo bueno o lo agradable. La memoria, igual que el sueño, toma de la densa corriente de acontecimientos ciertos detalles y, a veces, pequeñas cosas sin importancia; los atesora para, en un momento dado, hacerlos resurgir. Al igual que el sueño, también la memoria trata de dotar de cierto significado a esos acontecimientos. 
Desde mi más tierna infancia, sentí que la memoria era un embalse vivo y latente que animaba mi ser. De niño, solía sentarme a rememorar las vacaciones de verano en el pueblo de mis abuelos. Permanecía durante horas sentado junto a la ventana imaginando el viaje hasta allí. Todo lo que recordaba de los anteriores veraneos volvía a revelarse de una forma más vivaz. 
La memoria y la imaginación conviven a veces al unísono. En esos primeros años parecían competir entre sí. La memoria era real, sólida, por así decirlo. La imaginación tenía alas. La memoria tiraba hacia lo conocido; la imaginación, hacia lo desconocido. La memoria siempre me inspiraba calma y un sentimiento agradable. En cambio, la imaginación me turbaba hasta deprimirme. (...)
Es sorprendente cuán claros son los lejanos y ocultos recuerdos de la niñez, especialmente aquéllos relacionados con los montes Cárpatos y las amplias llanuras que se extienden a sus pies. En las últimas vacaciones de verano devoramos las montañas y las planicies con una especie de ansia aterradora. Como si mis padres supieran que aquéllas habrían de ser las últimas vacaciones y que, en adelante, la vida sería un infierno. (...)
De los años de la guerra apenas recuerdo nada; como si no hubieran sido seis largos años. Cierto es que a veces surge de la espesa niebla un cuerpo tenebroso, una mano ennegrecida, un zapato del que no ha quedado nada excepto remiendos. Estas imágenes, a veces poderosas como una ola de fuego, se desvanecen rápidamente, como si se negaran a revelarse; y de nuevo la misma tenebrosa caverna llamada “guerra”. Esto es lo que retiene la conciencia racional, pero las palmas de las manos, las plantas de los pies, la espalda y las rodillas recuerdan más que la memoria. Si hubiera sabido cómo extraer algo de todas ellas, las imágines me habrían desbordado. Logré escuchar mi cuerpo unas cuantas veces y escribí algunos capítulos, pero fueron tan sólo fragmentos de una masa oscura oculta para siempre en mí.
Después de la guerra, pasé unos cuantos meses en las costas de Italia y luego en las de Yugoslavia. Fueron meses de un olvido maravilloso. (...) Fue entonces cuando el olvido construyó sus profundos sótanos. Con los años, los trasladaríamos a Israel. (...) Durante muchos años estuve sumido en el letargo del olvido. Mi vida fluía por la superficie. Me acostumbré a los angostos y húmedos sótanos. Es verdad, siempre temí una erupción. Me parecía, no sin razón, que las pululantes fuerzas de las tinieblas se iban fortaleciendo y que uno de aquellos días, cuando el lugar fuera demasiado estrecho para ellas, saldrían de nuevo a la superficie. Y, de hecho, estallidos como aquél se producían a veces, pero entonces otras fuerzas los frenaban y los sótanos se cerraban a cal y canto.
La división entre aquí y allá, entre arriba y abajo, duró varios años. La historia de esta lucha está en estas páginas . (...) Este libro no es un resumen, sino un intento, desesperado si se quiere, de ir uniendo las diferentes partes de mi vida hasta las raíces de su germinación.

En els llibres de ficció —d’imaginació— d’Aharon Appelfeld s’hi intueixen notables reincidències. Hi ha les novel·les premonitòries, on els primers senyals de la catàstrofe són revelats a un públic de jueus rics que juguen a cartes: són Badenheim 1939 (la trobeu en castellà), Le temps des prodiges o Les eaux tumultueuses. Hi ha les novel·les de l’amor proscrit: Katerina o Floraison sauvage.

Hi ha les novel·les de la infància fugitiva, en què el protagonista ateny la pubertat durant els anys de l’extermini: són Flors d’ombra i Tsili, que podrien passar per bessones si no fos que aquella és del 2006 i aquesta del 1983 —un cas de reincidència vint-i-tres anys després, amb una variació molt curiosa de protagonista: a Flors d’ombra és el fill únic d’una família urbana i cultivada, a Tsili és la filla petita i endarrerida d’una família nombrosa i modesta de poble. Aquesta és una de les preguntes que em fa l’obra d’Appelfeld: ¿què hi ha darrere les variacions? ¿Què varia, un tema o l'existència mateixa, que és múltiple? ¿Què conté aquesta obra, quin antídot de la destrucció? (Qui vulgui meditar-ho troba totes dues novel·les traduïdes al català per Eulàlia Sariola i publicades per Club Editor.)

Potser el subtítol de Tsili, “Història d’una vida”, insinua una resposta: és, recordareu, el títol de les Memòries d’Appelfeld. En la versió primigènia de Tsili no hi havia subtítol: l’autor l’ha afegit recentment, i el reclama en totes les noves traduccions. Abans hi havia la novel·la Tsili d’un cantó i de l’altre unes memòries, Història d’una vida. Ara hi ha un vocatiu que tant s’aplica a l’home Appelfeld com a la inventada Tsili, i que traeix el vincle entre memòria i imaginació. La frontera no passa entre ficció i no ficció: les coses existeixen sempre que tinguin cos. “Els palmells de les mans, les plantes dels peus, l’esquena i els genolls recorden més que la memòria” —és una frase que obre les Memòries i que il·lumina Tsili, la noia endarrerida que pren consciència a través de la carn:

Aquella mateixa nit els soldats van irrompre a les cases i les van saquejar. Els terribles gemecs i els xiscles pujaven fins al cel. Però a la nena, qui sap per què, no la van tocar. Potser no la van veure. S’havia amagat al cobert de l’eixida, entre les bótes i els sacs. Sabia que havia de guardar la casa, però la por va ser més forta que ella. Esperava en secret que una veu propera la cridaria. L’univers era ple de xiscles, lladrucs i trets. Esporuguida, anava repetint els mots que el vell li havia ensenyat. El xiuxiueig la va assossegar i es va adormir.
Va dormir hores i hores. Quan es va despertar era de nit i regnava un silenci absolut. Va treure el cap per damunt els sacs i va descobrir la llum del cel a través de les escletxes del cobert. Amb les mans repenjades a terra, va incorporar-se. El fred li havia embalbit les cames, eren dos fusos glaçats. S’hi va fer fregues. El dolor li punxava les plantes dels peus.
Va passar una bona estona així, amb les mans repenjades a terra i contemplant el cel. Mentre escoltava, els llavis se li van entreobrir i murmuraven: 
—¿A qui haurem de retre comptes? [pàg. 14]

P.S. Les dues fotos que he penjat són de Roman Vishniak. I la segona entrega d'aquesta Carta serà sobre tornar on no has estat mai.