Avís del blog per email

28 de maig de 2013

Parets i forats

Avui llegeixo a la Vanguardia una entrevista d'Amos Oz feta per Henrique Cymerman. Una interessant entrevista ran de la publicació a Siruela de la darrera novel·la d'Oz, Entre amigos. I com que estic avesada a llegir entrevistes pistonudes d'autors publicats també en català sense que de la traducció catalana se'n faci cap esment, he passat una estona a la xarxa buscant si la Magrana havia publicat en català la darrera novel·la d'Amos Oz. Ni rastre. Truco a l'editorial: Amos Oz no surt ara per ara en català.
Mala notícia. Notícia banal. No notícia.
Què vol dir això? Que el nombre de lectors d'Amos Oz en català és insuficient per sostenir l'edició de la seva obra en la nostra llengua. Igual com passa amb tantíssims autors, ho sé per experiència. Però quan passa amb un de gran, fa mal.
La literatura d'Israel, d'altra banda, ocupa un lloc migrat en les publicacions del nostre estimat país. Migrat en relació a la importància que té, per l'esplendor de les obres i per les qüestions que planteja. Caldria escrutar el misteri o el deliri que és a Catalunya la relació amb el món semita, i dic "semita" per incloure àrabs i jueus, ja que la literatura i el pensament àrabs són un altre gran absent del nostre horitzó cultural. Sé que David Grossman és un dels escriptors imponents de la nostra època, i que en català, fora de cinc llibres infantils publicats per Cruïlla, se'n poden llegir exactament tres obres: Caigut fora del temps, Escriure en la foscor i Tota una vida. En castellà són 14. L'esplèndid, l'inoblidable Libro de la gramática interna, si el voleu en la vostra llengua materna us l'haureu de pintar a l'oli.
Aharon Appelfeld té dos llibres publicats en català, tots dos a Club Editor: Flors d'ombra i En Bartfuss, l'Immortal. Aquesta tardor en sortirà un tercer, Tsili, meravellosa novel·la portada per la mateixa melodia que travessa les prop de trenta novel·les escrites per Appelfeld: el naixement d'una persona molt jove a la bellesa del món, quan el món és escenari de matances. Per més que estimi aquest autor, no us en puc oferir sinó un platillo.
D'Amos Oz, Contra el fanatisme està esgotat i no se'n preveu reedició; El meu Mikhael, publicat per primer cop en català el 1973, es va reeditar el 2010; els dos imprescindibles que són Inesperadament al fons del bosc (2006) i Una història d'amor i de foscor (2007) sembla que també es troben; en dates més recents hi ha hagut La caixa negra (2012) i La Muntanya del Mal Consell (2012), a més del llibre infantil La bicicleta d'en Sumkhi (2013). En castellà, se'n poden llegir 20 llibres. En holandès, llengua demogràficament petita, també 20. En suec, 15. En italià, 14.
 
Al Saló de París, comentant les dificultats inherents a l'edició d'obres traduïdes al català, algú va dir que aquestes dificultats desapareixerien en ser Catalunya independent. Em va semblar que confonia la creació d'un Estat amb la transubstanciació, i que per aquest camí les parets alçades podien acabar com les d'aquesta foto.


I vaig tornar a pensar-hi l'altre dia, llegint Bashevis Singer quan parla de la jove República polonesa nascuda de l'ensulsiada de dos imperis. Repassant el tros d'història d'aquests imperis viscuda per ell, Bashevis Singer escriu aquesta frase: "¿Cómo hacerse escritor en semejante matadero universal? ¿Cómo escribir sobre el amor mientras millones de seres inocentes se retorcían de dolor a manos de toda clase de matarifes, cazadores y expertos en vivisección?"  És la pregunta que canalitza tota la seva obra i és una bona pregunta, una pregunta de debò. Si us la copio en castellà és que, de Bashevis Singer, en català no se'n troba cap llibre, tampoc Amor y exilio, que us acabo de citar.
A l'entrevista de la Vanguardia Amos Oz, a més de moltes altres coses, diu això a propòsit de l'èxit d'una obra com la seva, marcadament local, en tantes i diverses llengües: "Es un pequeño milagro, pero es el milagro de toda la literatura que hay en el mundo. Cuanto más local o provincial sea, en más universal se convertirá. Y cuando digo universal no quiero decir internacional, esa es otra cuestión. Los libros internacionales son aquellas novelas que se sitúan en hoteles y aeropuertos internacionales, que son leídas en hoteles y aeropuertos internacionales y que, finalmente, se acaban dejando en los bancos de los hoteles y aeropuertos internacionales. Lo universal es algo distinto, algo siempre relacionado con un lugar pequeño: un pueblo, un barrio, una calle, un bloque de pisos… Y se convierte en universal porque todos nuestros secretos son los mismos. Esta es la principal cualidad del ser humano: todos nuestros secretos son los mismos."
Algú que diu això, val la pena llegir-lo. Lectors, multipliqueu-vos!
 



3 de maig de 2013

El daixonses de la poesia d'enguany

Llegeixo aquest matí un article informatiu a Vilaweb sobre la "Setmana de Poesia de Barcelona", dirigida enguany per Sam Abrams i Ernest Farrés. I tot seguit llegeixo el post de Martí Sales i Eduard Escoffet sobre el "Barcelona Poesia - Festival internacional de poesia de Barcelona", que és com es va dir la cosa quan la dirigien ells (2010-2012). Seguidament consulto el programa 2013 de la "Setmana de la Poesia de Barcelona" i quedo atrapada en una confusió de noms. Diria que una Setmana de la Poesia de Barcelona ha de ser una setmana dedicada a la poesia barcelonina, mentre que una Setmana de Poesia de Barcelona deu ser una setmana que Barcelona dedica a la poesia en general. Diria també que "setmana" té una connotació ben diferent de "festival".  Si més no, com a editora voldria que enterréssim d'una vegada la "Setmana del llibre en català" per parir d'una vegada un Festival o una Fira o diguem-ne com sigui que el nom no condemni expressament el llibre a ocupar una trista setmana de les 52 que té l'any. "Festival: gran festa", diu l'estimat Moll; l'esperit hauria de ser aquest, sí senyor.
Naturalment caldrà assistir a la Setmana de la Poesia de Barcelona per saber què hi batega, i amb molt de gust ho faré. Però, avesada a constatar que si bé el nom no fa la cosa sí que n'indica la intenció, m'ha entristit aquest encongiment de la nomenclatura. I m'ha fet venir ganes de revisitar el programa del Festival 2012 avui enterrat igual que la sardina. De tot el que podria comentar-ne em crida l'atenció, sobretot, una cosa. Una cosa de mal definir, que té a veure amb el paisatge. Aquí teniu una llista raonada dels llocs on se celebrava el Festival l'any passat: llocs d'upa i/o cultura (Palau de la Música, Pedrera, Saló de Cent, MCBA, CCCB, Ateneu Barcelonès, Biblioteca de Catalunya, Palau de la Virreina, Fundació Joan Miró, Mercat de les Flors, Poliorama), llocs ballables (la Poderosa, Moog, Fàbrica Moritz), llocs de pedra picada (placeta Ramon Amadeu, plaça del Rei, plaça Jaume Sabartés). Poblant aquest territori, una fauna variada de poetes vius i morts i locals i forasters i consagrats i ignots, d'estils experimentals o classiquíssims, dits o cantats o explicats segons un ric ventall de maneres possibles de relacionar-se amb la poesia, tot això junt i ben amanit.
Era un viatge. Prou engrescador perquè el públic convocat pel Festival de Poesia o com carai se n'hagi de dir augmentés molt sensiblement sota la batuta de Sales i Escoffet. Des d'aquest angle, el canvi de mans decidit per l'Ajuntament de Barcelona abans d'hora (havien de conduir el projecte dos anys més) constitueix un de tants casos de gestió barallada amb la lògica. No ve de nou, però cada cas nou deprimeix una mica més.


Consultant el programa del daixonses de la poesia d'enguany, m'adono que la riquesa de llocs és  real; això sí, és una geografia inspirada en les reserves: andorrans amb andorrans, forans amb forans, dones amb dones. N'han desaparegut els llocs ballables, tot i que s'hi fa un homenatge a la bailaora Carmen Amaya. Blanca Llum Vidal, Víctor Nubla, Enric Casasses, David Castillo i Núria Martínez-Vernis: a ballar!