Avís del blog per email

8 de gener de 2018

Cartes d'un país poc demòcrata

Les Cartes completes de Rodoreda i Sales, publicades el 2008, han suscitat lectures apassionades deu anys més tard i surten citades entre els llibres més importants del 2017 a la Vanguardia. Badada? Certs llibres tenen el poder de les llavors, d'esclatar quan tot indica que prosperaran. El 2008, la discussió mordaç entre Sales i Rodoreda sobre com es reconstruïa la cultura catalana sota el franquisme no va suscitar rèplica ni comentari aprofundit en la cultura catalana hipertrofiada pels anys noranta, que il·lustrava alegrement l'adagi "lligar els gossos amb llonganisses" en vigílies de la crisi econòmica. Ara que la crisi és política, lectors com Isabel Sucunza, Jaume Pons Alorda o Gonzalo Torné pouen estímul en aquestes cartes que no tenen por de mullar-se en la realitat. Us en copiem un parell que, tot i tenir quaranta anys, són més fresques que una rosa. Estiguem d'acord o no amb els seus gustos, contenen una gran veritat: les faltes menys perdonables no són les que comet l'adversari sinó un mateix. També són les úniques que es poden rectificar. Sobretot en el furor del combat, convé no equivocar-se de diana. 
  
Ginebra, 30 març 1977

Estimat amic Sales :
Em parleu en les vostres cartes de les grans vendes de La Plaça però no em dieu mai si es ven o no El Mirall. És que la venda s’ha estroncat? Tan bé que havia començat… Es veu que La Plaça vol ser la reina. Què hi farem…
El canvi en la vostra vida em sembla força interessant. Sobretot, tal com dieu, que la cèlebre pensió de la mutualitat és migrada i ridícula. Ara que potser la feina que haureu de fer no us agradarà gens. Però tot no es pot tenir.
Que no hi ha novel·listes a Catalunya? És que n’hi ha hagut mai ? És que no heu tingut sempre els grans problemes per trobar novel·les mitjanament publicables? El mal per a vós és que s’hagin estroncat en Villalonga i en Camarasa. Aquells amb els quals podíeu comptar.
Em dieu que hi hauria la possibilitat que jo, com a antiga funcionària de Comissariat pogués tenir una pensió… Ho veig molt llunyà. Heu de pensar que si de cop tots els funcionaris de la República haguessin de cobrar pensió –n’hi havia més que un foc no en cremaria– no hi hauria prou diners per pagar tanta gent. En fi, ja veurem com gira la mola.
Si us escric poc és perquè en realitat tinc poca cosa per dir-vos. No sé quan baixaré. Si trigo massa em faré enviar els llibres que us vaig dir que m’enviéssiu a Romanyà a on ja sé que van arribar.
A veure si per Sant Jordi es venen força llibres. Més encara que l’any passat. Però potser la gent només pensarà a triar el seu partit polític i un cop triat a votar-lo i, aleshores, si el que s’ha votat no ha sortit, començaran les pinyes perquè com que el país no és demòcrata no és possible que la democràcia hi vagi bé.
Amb tot l’afecte,
M. Rodoreda


Barcelona, 3 abril 1977

Estimada amiga Mercè Rodoreda:
Poc després de tornar de París va arribar la vostra carta del 30 de març, que m’ha donat molta alegria després de tant de temps de no tenir notícies vostres. Veig que no us heu mogut de Ginebra i pel que em dieu dedueixo que hi penseu continuar; recordeu que tinc la claueta de la vostra bústia i digueu-me si voleu que hi reculli la correspondència per enviar-vos-la a Ginebra, ja que no parleu de venir a Barcelona.

Si vinguéssiu faríem una gran xerrada de tot plegat, que per carta fóra massa llarg. Us explicaria el panorama tal com es presenta, que no és gaire encoratjador. Durant quaranta anys, o sigui mentre hi ha hagut el Franco, la sensació de sostenir una resistència contra una tirania ens aguantava. Ara la tirania ja no hi és; ara ja no ens podem fer la il·lusió que si no surten tot de diaris catalans d’allò més macos és perquè ens tenen prohibit de fer-ne. Ara ja no prohibeixen res i tot el que som capaços de fer és el diari Avui.
Jo, naturalment, continuaré sostenint el CLUB, però d’ara endavant amb molta calma. Ja no em basquejaré, com fins ara, per trobar quatre novel·les llegibles cada any. Vós em recordeu, amb tota la raó, com patia per trobar-les; l’esforç que he fet i les garrotades que he rebut només me’ls sé jo. D’ara endavant em limitaré a publicar llibres quan me n’ofereixin de bons i a reeditar els que es vagin exhaurint; publicaré menys que fins ara però serà de molta més qualitat i si de cas passen mesos sense que trobi res de publicable no m’hi posaré cap pedra al fetge.
No crec en pedrolos ni en moixos ni en tereses pàmies; em sembla molt bé que altres publiquin les seves obres, ja que sóc liberal, però per publicar bacinades o lates inenarrables o propaganda comunista més m’estimaria plegar.
Ara ens trobarem amb les conseqüències de 40 anys de franquisme. Les generacions que ens vam criar en temps de l’autonomia ja comencem a tenir anys i ara aniran apareixent, cada vegada més, les que s’han criat sota el franquisme, profundament descatalanitzades. Mentrestant no apareix cap Prat de la Riba ni tan sols cap Macià (que no era res de l’altre món però almenys feia goig); ens hem d’acontentar amb en Tarradellas i gràcies. Ara han omplert totes les parets de Barcelona amb uns grans retrats seus, que diuen: “El nostre President”. L’home hi fa una cara d’adroguer satisfet que esgarrifa.
Però no us voldria deprimir amb les meves depressions; ja em deuran passar. D’una o altra manera Catalunya es deurà refer (bé ho hem de creure). Vós i jo en tot cas –i d’altres– podem tenir la consciència tranquil·la, que hem fet tot el que hem pogut. I continuarem fent-ho.
Em sembla molt aguda la vostra observació: “Perquè com que el país no és demòcrata no és possible que la democràcia hi vagi bé”. Que em fa veure de passada que en matèria de pessimisme no us deixeu pas guanyar per mi; només que vós teniu el do, que us envejo, de ser pessimista amb tota la tranquil·litat.
I res més per avui. No ens torneu a tenir tant de temps sense notícies; la Nuri s’ha quedat a París però tornarà dimarts. Amb tot l’afecte del vostre
Sales

5 de gener de 2018

Ha mort un mag: Aharon Appelfeld

Vaig conèixer Aharon Appelfeld a Jerusalem el 2006, gràcies a un tour d’escriptors, traductors i editors organitzat en ocasió dels vint anys de relacions diplomàtiques entre Israel i Espanya. L’objectiu era fomentar l’intercanvi entre tots dos estats —no, no ho dic bé: entre dos mons culturals, ja que no eren fabricants de xips ni d'armes sinó de llibres els protagonistes de la visita oficial. Durant tres dies, un grupet de plumífers peninsulars vam assistir a uns quants debats sobre literatura contemporània en hebreu. I eren debats de debò: taules en què els tertulians anaven de dret a la discrepància, al desacord, a la discussió viva —a aquesta sal de la conversa que tant esvera els intel·lectuals de casa nostra, potser perquè són fills d'una societat eminentment sedentària.

Una part de les sessions tenia lloc a Tel Aviv, en un gran hotel davant de mar. Al peu de no sé quants pisos de gratacel, des del balcó de l’habitació on jo dormia (o més ben dit, on no aclucava l’ull, de tan intensa que era l’excitació acumulada sentint combats d'escriptors), s’endevinava un jardinet on els veïns duien el gos a passejar. Poca cosa, però encantadora: un tros de terreny oblidat enmig d’hotels de grans cadenes, un desgavell de plantes reptants que no tapaven del tot la closca d’una petita construcció emblanquinada. A l’hora de la posta, quan la llum daura les coses, aquella closca s’imposava a la imaginació: què hi devia haver, a sota? No vaig anar a mirar-ho de prop fins el dia d’anar-me’n. Era un marabut —naturalment.

A Jerusalem, en lloc d’alegres taules de quatre vam sentir un solo inoblidable. Veníem de visitar Yad Vashem. Un home menut, calbo i d’ulls vivíssims ens esperava en un amfiteatre solemne. Va prendre la paraula, lentament, tranquil·lament, i durant una hora ens va explicar la història de la seva vida. Em penso que no he sentit mai una tal densitat de silenci desprendre’s d’una colla de gent. No respiràvem. Quan va callar, ningú va tenir esma de preguntar-li res. No era intimidació, ni tampoc, només, desbordament d’emoció. Era un prodigi. 

D’aquest contacte amb el prodigi, i de la necessitat de transmetre’l, va sortir Flors d’ombra, el primer llibre d’Aharon Appelfeld traduït al català per Eulàlia Sariola, seguit d'En Bartfuss, l'Immortal i de Tsili. I de la visita d’Aharon Appelfeld a Barcelona va sortir aquesta entrevista d’Emili Manzano per a L’hora del lector. Feu el favor, de debò, de sentir-la. L’homenet que hi veureu acaba de morir, i els seus lectors ens sentim desoladorament orfes. 

***

Un dels trets diferencials de la vida catalana dins d'Europa gira al voltant del que se’n diu Holocaust. Viure a França, posem per cas, significa sentir de prop la presència-absència del món jueu, aquest gran tapís que cobria i matisava tot el continent des de les ribes de l’Atlàntic fins al mar Caspi i més enllà. Quan vius a França, hi ha els companys descendents de jueus russos que als tretze anys celebren la bar-mitzvà, hi ha els veïns de replà sefardites d'Algèria que et regalen una plata de cuscús el divendres, i hi ha la placa commemorativa a la façana de l'escola, la teva i la dels teus fills: A la mémoire des enfants, élèves de cette école, déportés de 1942 à 1944 parce qu’ils étaient nés juifs… Quan vius a Catalunya hi ha la manca completa de contacte amb el món jueu, la perfecta ignorància d’una presència jueva incrustada literalment a les parets dels edificis més significadament catalans —com les làpides amb caràcters hebraics “reciclades” pels constructors del Palau del Lloctinent— i, pel que fa a llibres, el contacte esporàdic amb Si això és un home de Primo Levi. De com era la vida a Europa quan hi havia jueus, no se’n sap res: només se’n coneix, molt per sobre, l’extinció —una vaga imatge de filferrades i crematoris, un esdeveniment molt gros que s'etiqueta amb la paraula “horror” i, darrerament, certa fascinació pels nazis, que una literatura dubtosa alimenta sense complexos. 

Aharon Appelfeld protestava quan se'l descrivia com un escriptor de l’Holocaust: no se’n considerava gens. I no se’n considerava, sobretot, perquè ell va viure aquells fets extraordinaris entre els nou i els tretze anys, com si fossin la vida mateixa. Els seus llibres no pretenen registrar les circumstàncies en què un dels principals pobles d'Europa va ser assassinat. En els seus llibres —prop de cinquanta—, un conjunt de personatges es desperten a la vida en condicions d'extrem perill. Tots ells pertanyen al món jueu que va conèixer Appelfeld a la seva terra natal, i de fet són els hereus d'aquesta vida jueva condemnada a la desaparició. El protagonista de Flors d’ombra és un noiet com una orquídia, criat entre llibres i instruments de música, que la seva mare confia a l’única cristiana de qui es refia: una amiga d’infància que es dedica a la prostitució. L’Holocaust, per a l’Hugo, és un prostíbul on comparteix l’habitació d’una dona. La protagonista de Tsili és una noieta retardada que els seus pares abandonen quan els nazis arriben al poble. Plena de paüra i d’impuls, comprèn a l’acte que ha de fugir i se’n va pels camins, amb la pubertat que comença. L’Holocaust, per a ella, és un hivern encauda amb un home. Amos Gitai, el cineasta, li ha dedicat un film. Marina Espasa n'ha parlat amb una sensibilitat aguda en aquesta ressenya, que també em fareu el favor de llegir, si us plau.





















Lluny dels Càrpats que tanquen l'horitzó d'aquestes dues novel·les hi ha el port mediterrani on deambula en Bartfuss, supervivent de la Xoà i emigrat a Palestina, a qui diuen l'Immortal. Les passejades sempiternes fan que topi amb vells coneguts, alguns perduts de vista voluntàriament, perquè són supervivents com ell. Per exemple, l'Schmugler:

«L’Schmugler parlava amb una veu monòtona com qui recita una història inacabable i vergonyosa. Feia cara de més serè i semblava que s’hagués capbussat a buscar paraules, aquest cop per encertar la més exacta: va descriure en detall el gran magatzem de fusta que vigilava d’un cap de nit a l’altre, les bigues que venien de lluny, els camàlics, els intermediaris i l’amo del magatzem. Tenia una capacitat d’observació molt exacta. Feia servir la paraula bigues de tal manera que en Bartfuss va sentir-ne el significat fins al moll de l’os. De sobte, sense venir a tomb, l’Schmugler va dir:
—Muts i a la gàbia.
—¿On vas?
—Al magatzem. L’home, a la nit, torna al seu cau.
—¿Ens tornarem a veure?
—I tant que sí —va fer l’Schmugler amb un gest ample.
En Bartfuss no es va bellugar. Li va caure al damunt l’antic terror. Com en el bosc. Llavors també es preguntaven: ¿Ens tornarem a veure? En Bartfuss va sentir una mena d’afinitat subtil però sòlida amb aquell home turmentat que afrontava una missió superior a les seves forces.»


Pere Antoni Pons va escriure a propòsit d'aquest llibre: "He llegit força novel·les literàriament millors que En Bartfuss, l’Immortal. No crec haver-ne llegida cap, però, que demostri tanta gosadia ètica. Ni que resulti tan inquietant." Aharon Appelfeld, aquest geni de la transparència torbadora, obliga a replantejar el que entenem per valor literari. Poques obres saben dir com la seva que tot ésser viu és sagrat, misteriós i complet com el món. En realitat, no conec cap escriptor que tingui aquest poder de convocar el nostre afany de comprendre. Un afany que, mentre el llegeixes, se sent nu, desvalgut, i primordial.




Nota Bene. Els retrats d'Aharon Appelfeld són fotografies de Blai Tomàs.



23 de juny de 2017

El misteri del provincianisme

El lliurament del premi Crexells 2017 ha anat acompanyat de discursos solemnes i generalitzadors sobre "l'estat del sector editorial en català" i la literatura que en català s'escriu. Entengui's, sobre la incapacitat dels editors a detectar obres que valguin la pena i sobre la pobresa de les novel·les publicades al llarg del 2016 sota segell editorial, ja que Crui és una obra autoeditada després d'haver circulat per quinze editorials —una de les quals, confessem-ho sense embuts, és Club Editor. El veredicte, severíssim, emana de tres jutges en principi qualificats: Jordi Llovet, David Castillo i Jordi Cassassas, president de l'Ateneu barcelonès. Donem-nos per al·ludits.

No he llegit la novel·la de Joan Buades, ja que en vaig rebre un capítol solt introduït per una llarga sinopsi amb comentaris valoratius (no sé qui ha dit als autors que convenia autovalorar-se per estalviar feina als editors) i el cert és que no vaig demanar a l'autor de llegir l'obra sencera. Molts escriptors i lectors trobaran colossal i potser lamentable que amb una simple sinopsi un editor descarti la possibilitat de descobrir una obra qui sap si mestra; però són tants els originals que rebem, i tan abundants avui dia aquells que diuen explorar "la pulsió i la fascinació pel Mal", que reacciono com gat escaldat. En altres paraules, exerceixo el meu lliure albir d'editora, i segur que em deixo perdre obres que valen la pena.

Cal precisar-ho? Si és que Crui val la pena, li desitjo la millor acollida del món i tants lectors com es mereixi. Tant se val que jo em rosegui els punys per no haver sabut detectar-la, el cert és que tot editor celebra l'eclosió d'una obra bona, ni que sigui en casa aliena, perquè enriquirà la literatura. Però no és d'això que volia parlar sinó del que Crui ha desencadenat a Barcelona en la seva condició de novel·la autoeditada. Copio les declaracions que han aparegut a la premsa, començant per les de Jordi Llovet:

“Hi ha escassíssimes novel·les d'idees que vulguin transcendir i anar més enllà de l'anècdota narrativa, tot just L’escanyapobres, de Narcís Oller; per això és d'agrair una obra on traspua el pensament d'Adorno, o Schopenhauer o Benjamin… és tot un descobriment, i és només allò desconegut que ens fa lliures.” (El País)
“Darrerament, el Principat porta una cotilla retòrica enormement cenyida que acaba produint un estat d’opinió amb poc moviment intel·lectual. Crui és una de les poques novel·les d’idees que s’han fet en català. És ambiciosa i amb una qualitat estilística remarcable.” (Ara)
“[Llovet] deplora que la novel·la en català no hagi sigut capaç de tenir una tradició literària de referència [...] i que la narrativa catalana estigui presa d'una cotilla retòrica i d'una llengua altament lexicalitzada, amb un llenguatge ple de tòpics i prefabricat. (El Periódico de Catalunya)
Sieu servits. Per a qui no ho sàpiga, Jordi Llovet és catedràdic de la Universitat de Barcelona i ha ensenyat durant decennis la Teoria de la Literatura i la Literatura Comparada —disciplines en què es veu ben clar que no entra la catalana.

Un altre membre del jurat, David Castillo, poeta i novel·lista, però sobretot responsable del suplement literari de l'Avui des de fa també decennis, ha aprofitat la cerimònia del premi per declarar que "venint del món de la poesia, en general li cauen les novel·les de les mans”.

Si mireu els articles de premsa veureu que hi surten tirallongues de grans noms, des d'Adorno i Benjamin (citats per Llovet), Manuel Puig i Philip Roth (Castillo) o encara Canetti, Bernhard, Goethe, Handke, Marai o Zweig (Buades). Excusez du peu. Jo no acabo d'entendre quina amanida fa Benjamin barrejat amb Puig i Zweig, ni què cosa és una novel·la "europea", ni per què els únics referents d'aquests ínclits lectors quan parlen d'Europa són d'Europa central —i encara, la mainstream, ja que no deuen haver llegit Rochman o Amery, posem per cas. Però és evident que hi ha un dèficit de riquesa en la cultura catalana si un catedràtic i un director de suplement literari no cauen que la literatura catalana conté meravelloses novel·les d'idees com La mort i la primavera o Solitud, que mediten sobre la vocació de l'espècie humana pel Mal, no pas sota el penó de les stars de la filosofia contemporània sinó amb un univers metafòric singular. O que El món de Joan Ferrer pot ser llegida com una estimulant novel·la d'idees en el sentit que escruta la condició d'exiliat com a manera de ser al món, i ho fa des d'una cultura reàcia a assimilar la seva diàspora. Podria ser que aquestes obres fossin en realitat massa originals perquè un Llovet hi vegi cap relació amb Benjamin, però aquest és el misteri del provincianisme. Per dir-ho com Màrius Torres en una carta a Mercè Figueras: "Pocs prejudicis em semblen tan risibles com el d'aquells pedants que només donen valor a les coses grosses, als mots esdrúixols, a les simfonies en to major, a les muntanyes de més de mil metres i a les pubilles de més de quaranta mil duros."

És bo i desitjable que un jurat concedeixi el premi a qui cregui que se'l mereix, sigui una obra inèdita, autoeditada, estampada per Planeta o per Adesiara, amb o sense el Nihil Obstat de Roma. I és anòmal, nefast i grotesc que el jurat del Crexells emeti els veredictes que he llegit als principals diaris del país. Una ocasió més de transmetre al públic el tòpic carcamal segons el qual la literatura catalana és, ha sigut i serà una franca porqueria. Que els autors que hagin publicat alguna novel·la el 2016  em perdonin si no prenc nominalment la seva defensa; entraríem aquí en el terreny de l'opinió personal, i es tracta justament d'evitar-ho per defensar una cosa que ens és necessària a tots els qui ens dediquem a la literatura: la paraula pertinent. Que poc que ho són les que es van pronunciar ahir a l'Ateneu en roda de premsa. Però brams d'ase no pugen al cel.


28 de febrer de 2017

Lliçons de literatura catalana amb Redoxon

No sé si sabeu qui era Armand Obiols: un home doble, des del nom (Joan Prat i Esteve segons el registre) fins a l'estat civil i la llegenda (casat tota la vida amb Montserrat Trabal, company de vida de Mercè Rodoreda), un exiliat republicà que va passar la dècada dels 40 a França i que pot ser que il·lustri el fenomen de la "zona grisa". Però hi ha una cosa que Armand Obiols va fer simple: posar-se absolutament al servei de Mercè Rodoreda. No sé de cap altre home que hagi consagrat la vida al talent d'una dona. I Obiols em fascina, entre altres coses, per aquesta consciència aguda d'on era per a ell la veritable utilitat, el sentit de la pròpia existència. Servint aquella obra que va contribuir a fer gran, Obiols ha jugat un paper decisiu en la literatura catalana.

Des que Rodoreda reprèn l'escriptura en plena guerra europea fins a la mort d'Obiols, tota pàgina escrita per ella és llegida, analitzada, comentada per ell, i afinada fins a l'extrema execució gràcies al diàleg que han establert i que no trencaran mai, tot i els abundants daltabaixos de la seva relació. Ho podeu resseguir gràcies al volum Cartes a Mercè Rodoreda, que recull totes les que Rodoreda no va destruir després de morir Obiols. A partir de l'any 60, el format de les cartes d'Obi (així li diu ella) no varia i respecta escrupolosament quatre seccions: el temps que fa a Viena, la seva salut (mitja dotzena de grips anuals curades amb Redoxon i una sèrie de radiografies dels pulmons que fan dir al metge de capçalera: Fumi un sol paquet de cigarrets al dia), els microsuccessos de la vida d'un traductor a l'Agència Internacional de l'Energia Atòmica, i la literatura. La que escriu Rodoreda, minuciosament. La que es publica a Estats Units, a França, a Espanya. I la que es publica a Catalunya. Obiols és un lector voraç i un mestre sistemàtic: Rodoreda, si vol arribar amunt, no pot no haver llegit segons qui, segons què. Com, per exemple, els grans contistes nord-americans, que comença a llegir l'any 41 a Limoges gràcies a "una austríaca jueva (o al revés) horrible com un ogre i bona dona" que li ensenya anglès.

Però siguem precisos. No és per instruir Rodoreda que Obiols es posa a llegir sistemàticament les novel·les que es publiquen a Catalunya, sinó per aclarir un misteri: com és que, per tercer any consecutiu, Rodoreda ha rebut carbassa al premi Sant Jordi amb tres obres majors (les que nosaltres coneixem com Jardí vora el mar, La plaça del Diamant i La mort i la primavera). ¿Tanta competència literària hi ha a Catalunya d'ençà de la Guerra Civil? Al llarg de l'any 1962, mesos abans i després que surti La plaça del Diamant, Obiols llegeix com un cuc empassa terra: llibre rere llibre. I els comenta per carta. Són comentaris fets sense concessió, inclements però mai arbitraris, i sempre amb un sòlid fonament. En una carta escriu: "Estic convençut que en català només es pot escriure seriosament des de l’exili. O des d’un poblet remot, a molts quilòmetres de distància del món literari barceloní." Això mateix podríem dir nosaltres de la crítica literària. Ningú com Obiols ha llegit la literatura escrita en català. Es pot discrepar del seu gust, però els seus motius són de pedra picada.

Ara que comença la traca de les ressenyes fetes des del rovell de l'ou barceloní per mor de la Diada i de la bona salut del llibre en català, ens han vingut ganes d'oferir-vos un collaret de comentaris d'Obiols a Rodoreda.  Aquí els teniu.


***


26.9.61
Tinc moltes ganes de llegir La mort i la primavera. Treballa amb calma, perquè has arribat a trobar el que molts escriptors no acaben de trobar mai: un estil. I és això, precisament, el que salva per sempre les obres.

18.12.61
Tornant a la qüestió dels premis: no té la menor importància. Tot i que considero que La mort i la primavera, tal com la vas enviar, no estava encara prou treballada, estic segur que és molt millor que qualsevol de les novel·les que han tingut més vots. Altrament, com Colometa [La plaça del Diamant] no es tracta de  saber si està més bé o menys bé que les altres. Està en un altre pla, és a dir, en el pla de la literatura, mentre que la immensa majoria de les novel·les catalanes que conec (i de les que no conec també, perquè, si no, ja es sabria) està en un pla totalment extraliterari. Colometa i la Mort són obres de creació. No crec que en tota la prosa catalana hi hagi un personatge tan vivent com Colometa, ni un poble tan al·lucinant i real com el de la Mort. En el fons no m’estranya gens que els jurats de Barcelona no ho acabin de veure. Inclús et diré que és bon senyal.



24.5.62
Tot el que vaig llegint d’escriptors catalans em confirma que actualment ningú no escriu el català com tu. Estic llegint un volum d’Homenots, de Josep Pla, que m’han deixat avui. És distret i, sovint, incisiu; de tant en tant té una certa profunditat. Però el famós estil d’en Pla era una pura llegenda; entre popular i encarcarat, molt deficient.


4.6.62
El mal del 99% dels escriptors catalans ve del fet que són purs aficionats: gent que escriu, amb escassa ambició, una estoneta després de sopar i alguna tarda de diumenge. Gent mandrosa: incapaç de trencar-se el cap i, ja no cal dir, de perdre la salut, per arribar a dir alguna cosa.





7.6.62
He acabat Érem quatre, de Ferran de Pol. En principi, el canevas no està malament. Recorda una mica El tresor de la Sierra Madre. Però li passa el que passa al 90% d’escriptors catalans. Per mandra, o perquè no donen més de si, tot els queda a mig fer, com si sempre es quedessin al primer raig. Resultat: un melodrama, amb falles constants de bon gust, on tot queda encastat com Déu vol: la mitologia mexicana, la psicologia dels personatges i la “intenció”; un llibre a mig mastegar, que hauria pogut estar molt bé —a mans d’un altre.


En canvi, La maroma, de Folch i Camarasa —n’he llegit més de la meitat— m’agrada bastant. Hi ha trossos divertidíssims, el to no falla mai i l’escriptura és correcta. És una pena que el món d’aquest minyó sigui, fet i fet, massa banal. Però, en fi, dintre les limitacions d’aquest món, la novel·la és pràcticament excel·lent.




27.6.62
Avui he llegit una novel·leta de M.A. Capmany: Tana o la felicitat. És, en realitat, com els contes. Ben feta, intel·ligent, però lleugerament encarcarada, poc natural, amb una subtilesa excessiva. Una mena de Benguerel, amb millor gust, menys amanerat, més fi. Li manca, però, en absolut, la força, l’escalfor humana, l’evidència, és a dir, totes les qualitats reals que necessita un escriptor. 

Aquesta impressió que tens que no podràs escriure mai més de la manera que vas escriure la Plaça, és una simple impressió. Un dia et llevaràs i, no sabràs per què, et posaràs a escriure 12 hores seguides. I l’endemà. I l’altre. I escriuràs una novel·la rodona en dos mesos. Serà degut a un equilibri d’humors, a un to especial de la llum, etc. La mort i la primavera es fa a poc a poc perquè l’havies madurat poc. Però és una novel·la que perquè sigui bona s’ha de fer a poc a poc.

Avui he vist a Le Monde una cita de Valéry: Le spontané est le fruit d’une conquête. Il n’appartient qu’à ceux qui ont acquis la certitude de pouvoir conduire un travail à l’extrême de l’exécution [La sensació d’espontani es conquereix. I només la conquereixen aquells que han adquirit la certesa de poder dur un treball fins a l’extrema execució]. I el mal general de la literatura catalana, aquesta sensació que dóna —sobretot la novel·la— d’ésser feta per aficionats, és aquesta manca d’exécution. La pressa. L’acontentar-se de les coses a mig fer.



16.7.62
He acabat de llegir un llibre de contes de Calders; és molt original, molt divertit, ric, inesperat. És lamentable que no escrigui una mica millor, en el sentit del seu propi estil —és a dir, de l’estil neutre, sec, una mica administratiu que tant escau a la seva visió del món. Sense aquest defecte seria, en el seu pla —limitat, és clar— un escriptor de primer ordre.





23.7.62
He anat llegint llibres catalans: Plou i fa sol, de Sarsanedas; quatre contes, el primer molt discret, els altres tres, ben fets però que pequen de “subtilesa” —com certes coses de Capmany— és a dir: un té la sensació que l’autor vol dir certes coses, però no hi ha manera de saber quines; a la llarga, residus de la influència de Riba: deliri del circumloqui, del sobreentès i de l’al·lusió. Vestir-se per morir, dos contes llargs de l’Espinàs; el primer molt fluix, el segon —de la guerra— relativament bo; potser la millor cosa que ha fet. He llegit, també, un llibret d’aforismes de Joan Fuster; és, sense comparació, el més intel·ligent de tots, el més madur, el més culte.




26.7.62
Pedrolo és allò que sol dir-se’n un graponer. Però té indiscutiblement instint de novel·lista. Pelat com una rata, amb un estil depauperat i amb una visió del món d’una gran sordidesa…




27.7.62
A Catalunya s’escriu bastant i —en conjunt— potser amb més responsabilitat que abans. Cap dels escriptors que he llegit passa d’uns certs límits, però això és normal en totes les literatures dels països que tenen l’àrea geogràfica de Catalunya (Dinamarca, Suècia, Noruega, Holanda, etc.). Aquests països han donat tres o quatre grans escriptors cada un —i molts de segon o tercer ordre. No es pot demanar més. Tu pots estar tranquil·la.


29.7.62
Avui he llegit les Històries naturals, de Joan Perucho. És un llibre bastant divertit, paròdic, que passa cap a l’any 1840. Hi ha una història d’un vampir que actua durant la guerra carlista i que arriba a mig emmetzinar el general Cabrera. Si tot plegat fos menys esquelètic, seria un llibre de primera. L’ambient científic de l’època està molt ben evocat; els paisatges de Catalunya, també. La barreja de personatges reals i imaginaris és reeixida. Però és un llibre fet massa en fred i queda, finalment, fluix, sobretot si es pensa en l’enorme partit que es podria treure del tema i de l’època. És una pena. Com els millors llibres catalans que he llegit darrerament, li manca gruix. Sembla, en realitat, un projecte de llibre.




2.8.62
Fa alguns dies llegeixo a estonetes un llibre de Salvador Espriu (Anys d’aprenentatge) que conté una novel·la —Laia—, una col·lecció de contes —Aspectes—, una novel·leta —Miratge a Citerea— i unes proses líriques —La pluja. Són obres escrites i publicades abans de la guerra, revisades posteriorment. Em sembla que ja les havia llegides quan es van publicar. El vaig començar a llegir per curiositat (sembla que, d’uns anys ençà, té un gran prestigi; ha prologat una infinitat de llibres; la Capmany el considera el seu mestre; fa un parell d’anys va publicar un llibre, que he demanat —La pell de brau— i que diuen que és molt bo). He de reconèixer, de totes maneres, que la relectura de les obres que t’he anomenat no m’acaba de convèncer. No és que estigui malament. És bastant original —amb certes influències, per exemple, de Valle-Inclán. Però és ensopit. Massa literatura, dissimulada amb sequedat.


6.8.62 / 10.5.62
La Plaça és tan bona que pot agradar a gent molt diversa per motius molt diferents. És el secret dels grans llibres. A mi, el que més m’interessa de la Plaça, el que més m’impressiona, és una mena de buit interior, una mena de pou al·lucinant que encara no sé com definir i que no sabria dir com has aconseguit. Aquest buit em fa pensar en el tema de L’Être et le Néant de Sartre (ce qui compte dans un vase c’est le vide du milieu, més o menys). És el buit final de tota vida humana, com el buit d’una gerra, una mena de buit metafísic, que és el buit de no-res que hi ha darrera de totes les sensacions, passions i sentiments, i que et va sortir per miracle, encara no sé com.


18.12.62
He llegit més de 200 pàgines de la novel·la de Sales [Incerta glòria, traduïda al francès el 1962]. Hi ha coses realment esplèndides —moltes. És incomparablement superior a tot el que han publicat els Pedrolos, Espinassos, Capmanys, Sarsanedas, etc. Em plauria llegir-la en català —la traducció francesa sembla bona, però la trobo, en certs indrets, massa literal. No sé si les altres 200 pàgines són com les primeres. Si ho són, Incerta glòria, desigual, una mica artificial a estones —poques—, una mica outrée —just una mica—, és una esplèndida novel·la. No entenc com Sales ha pogut tenir la idea d’escriure’n una en col·laboració amb Benguerel. No-ho-en-tenc! Te la duré divendres. Llegeix-la, perquè realment val la pena. No comprenc com l’he tinguda tant de temps a l’armari sense llegir-la mentre llegia dotzenes de novel·les catalanes sense suc ni bruc. La plaça del Diamant i Incerta glòria són les dues millors novel·les publicades d’ençà de Solitud.

***

I si parem aquí és perquè aquí para Armand Obiols la seva cura de lectures catalanes, abans de començar una nova cura de Redoxon. Ja ho sabeu: per Sant Jordi, vitamina C!

Nota bene. Si voleu saber qui era Obiols, heu de llegir tres llibres sobre Rodoreda. Dues biografies del 1991 que han conservat tot l'interès i la vigència: Contra la vida, la literatura de Montserrat Casals (que va ser la primera de treballar a fons l'epistolari Obiols-Rodoreda i de fer preguntes pertinents sobre l'experiència d'Obiols durant la guerra a França) i Mercè Rodoreda de Mercè Ibarz (que ofereix una reflexió profunda i sòlida sobre l'obra de Rodoreda i les circumstàncies en què va ser escrita; una frase a tall de mostra: "Una lectura global de les novel·les, amb les pauses obligades dels contes, fa al lector l’efecte de trobar arreu les molles de pa de La Mort i la Primavera arreplegades per Mercè Rodoreda pel camí de la vida i de la literatura"). I, més recentment (2004 en castellà, 2008 en català) l'assaig, també d'Ibarz, Rodoreda, exili i desig, on trobareu l'expressió "home doble". Queda per investigar i escriure el capítol dels anys 1942-46 a Bordeus, durant els quals Obiols va haver de treballar per l'organització Todt.

12 de gener de 2017

La gran insurrecció dels clàssics demana asil a les biblioteques


Si l’autor hagués sabut posar en aquest llibre tot el que tenia al cap, 
Jean Valjean seria una mena de Job del món modern 
—i el seu femer, tota la quantitat de mal contingut en la societat d’ara.
VICTOR HUGO

(Aquest article va ser escrit per encàrrec fa més d'un any, just després de l'atemptat al Bataclan, i havia de formar part d'un Llibre blanc de les biblioteques del segle XXI. El projecte no s'ha dut a terme i us l'enviem per Carta elèctrica, amb els millors desitjos d'any nou: 2017, sigues clement!)



AVUI

A quatre carrers del Bataclan es troba una de les 75 biblioteques municipals de préstec de París. Hauria volgut entrar-hi i mirar què ofereixen les seves seccions: si a la d’Història tenen el volum De la colonie en Algérie, en què Alexis de Tocqueville, un dels primers pensadors de les joves democràcies occidentals, escrivia el 1847, disset anys després de la conquesta d’Algèria per França: “fem la guerra de manera molt més bàrbar que els àrabs [...] a partir d’ara és entre ells que se situa la civilització”. O bé si tenen algun volum sobre les vuit guerres de Religió del segle XVI francès, començades amb la matança de la Saint-Barthélemy a París, en què la població protestant va ser massacrada pels ciutadans catòlics en condicions monòtones no menys que inconcebibles. (Fins avui, la llengua corrent en conserva la marca: per designar una “reunió de persones que es diverteixen ballant”, o sigui un sarau, els francesos tenen el terme sauterie, documentat per primer cop el 1616 com a nom d’un suplici que consistia a exterminar protestants fent-los saltar al riu Saone.) O també hauria volgut mirar si a la secció d’economia hi ha algun llibre sobre la indústria de l’armament i la seva importància en la riquesa del país de les Llums: el 13 d’octubre de 2015, exactament un mes abans dels atemptats, el Primer Ministre Manuel Valls celebrava per Twitter una voluminosa venda d’armes: “França-Aràbia Saudita: deu mil milions € de contractes! El Govern es mobilitza per les nostres empreses i per l’ocupació. MV”

No he pogut entrar a la Bibliothèque Parmentier perquè avui era dilluns, i el dilluns la biblioteca tanca. Podria afegir: “Tant se val”, ja que si una cosa hem après del nazisme és que la cultura, o almenys la solidesa intel·lectual d’una formació, no du pas necessàriament al sentiment del bé ni a l’exercici de la consciència. Més que cap altre llibre, el de Jean Amery Jenseits von Schuld und Sühne (Más allá de la culpa y de la expiación, mai traduït al català) posa al centre de la nostra atenció aquest enigma: que el coneixement no ens fa bons ni ens empara del mal, però que voler comprendre és indispensable.


AHIR
Que el projecte de les biblioteques populars sota la Mancomunitat ens vingui d’Eugeni d’Ors potser ens convida a pensar en el que planteja Amery, ja que Ors va ser un dels principals teòrics del feixisme espanyol. El cert és que creia en la cultura com a instrument de civilització i era conseqüent amb les seves conviccions. L’Escola de Bibliotecàries concebuda per ell és eloqüent en aquest sentit; mireu com s’organitzaven els seus tres cursos:


1er— Bibliologia, Llatí, Gramàtica catalana, Teoria i història de la cultura, Principis i desenvolupament de les ciències físiques i naturals.
2n curs— Biblioteconomia, Llatí, Grec, Classificació de les ciències, Història de la literatura general i espanyola, Història de la literatura catalana.
3er curs— Bibliografia i nocions de paoleografia, Grec, Ètica i dret usual, Història de l’art, Geografia general, Pràctiques de biblioteques.


I mireu com s’organitza en canvi l’Escola de Biblioteconomia actual:

1er curs— Cerca i ús d'informació, Tècniques de comunicació, Història social del coneixement, Fonaments de tecnologia, Introducció als sistemes d'informació i documentació, Fonaments de cognició humana, Informació i societat, Informació i formats digitals, Recuperació d'informació.
2n curs— Disseny de sistemes de recuperació, Anàlisi de necessitats d'informació, Teoria de les organitzacions, Estadística aplicada, Recursos i serveis de referència, Aspectes legals de la informació, Gestió documental a les organitzacions, Mètodes i tècniques de planificació, Suport i formació d'usuaris.
3r curs— Catalogació i indexació, Desenvolupament de col·leccions, Metodologia de la recerca, Preservació i conservació, Sistemes de gestió automatitzada, Classificació i descripció de documents d'arxiu, Avaluació i qualitat.
4t curs— Pràcticum, Formalització semàntica, Màrqueting, Treball de fi de grau.


Per si convé destacar-ho, les persones destinades avui a treballar a les biblioteques públiques de Catalunya no reben formació ni en ciències, ni en arts, ni en llengües amb què descobrir allò que no s’ha donat en la pròpia. Se’ls inculca un saber tècnic relacionat amb l’emmagatzematge d’items. Que els items siguin llibres, aquest invent genial en què una persona es dirigeix en nom propi a les altres més enllà de l’espai i del temps per transmetre la seva experiència particular de la vida, això no té importància, no incideix en la formació, no implica la necessitat d’una cultura.

Cal preguntar-se si aquest fet no il·lumina una dada: actualment, de la totalitat d’usuaris de les biblioteques públiques a Catalunya, només un 8% hi consulta llibres.


UNA ALTERNATIVA IDEOLÒGICA

Entre nosaltres la ideologia més pregnant i menys conscient és la de l’adaptació als canvis, que segons com es miri no deixa de ser una forma de resignació. La carta que em convidava a participar al llibre blanc de les biblioteques n’és tributària:

"[...] La continuïtat centenària d’aquest model bibliotecari ha estat possible gràcies a la seva capacitat d’adaptació a l’evolució de les demandes socials i culturals que la ciutadania espera veure satisfetes per les biblioteques. El model és el mateix però les biblioteques són diferents. I encara ho hauran de ser més, podríem afegir, si ens han de servir per encarar els reptes que la societat del segle XXI ens planteja: la vertiginosa apropiació i difusió social de les tecnologies digitals té un gran impacte sobre la producció i l’economia, sobre la societat i les seves dinàmiques i sobre la política i la manera d’entendre els processos democràtics. En aquest escenari hi ha necessitat d’adquirir contínuament nous coneixements i habilitats que ens permetin fer front als canvis accelerats que estem vivint. Hi ha una necessitat creixent de disposar de millor informació per entendre el món en què ens ha tocat viure i per prendre, cadascú de nosaltres, les pròpies decisions correctes."

Els subratllats són meus, i m’aturo al primer: la vocació de les biblioteques ¿és respondre a les demandes socials i culturals de la ciutadania, si és que podem saber quines són? En tot cas, no crec que aquesta vocació tingui continuïtat amb la que inspirava les biblioteques populars de fa cent anys, posades al servei no d’un concepte comercial disfressat de democràtic (la demanda), sinó d’una certa noció de cultura que tenien la missió de transmetre a la major part possible de ciutadans. L’objectiu era educar, amb tot el que això implica d’autoritat (i d’autoritarisme, si voleu).

Ara i arreu ja no es pretén educar les masses sinó ensinistrar-les, que és tot el contrari, encara que el discurs ho expressi amb una gran discreció: ja no es parla de coneixement sinó de coneixements en plural, un plural que conté tota una ideologia. La retrobem a la universitat amb el mirífic Procés de Bolonya i la retrobem a l’escola, on no es tracta de coneixement ni encara menys de cultura, sinó de competències bàsiques que els alumnes han de desenvolupar. (Aquesta ideologia justifica que fins al 2015 es pogués ingressar a les escoles de magisteri de Catalunya amb un 4 en llengua a la Selectivitat, nota irrisòria que diu tot el menyspreu dels poders públics per la missió dels mestres. Al cap de no sé quantes alarmes anuals ran de l’informe PISA, la Conselleria d’Educació ha condescendit a augmentar la nota a 5: més que suficient si els mestres han d’ensenyar no pas a comprendre el que llegeixes, ni a expressar el que penses, sinó a desenvolupar competències bàsiques.)

No puc evitar un sentiment d’inquietud quan llegeixo, en una carta del Servei de Biblioteques, que “hi ha necessitat d’adquirir contínuament nous coneixements i habilitats que ens permetin fer front als canvis accelerats que estem vivint”. ¿És que també a les biblioteques ha de produir-se el drama? ¿També allà es liquidarà la cultura com a instrument al servei de la persona, i les persones es convertiran en instruments al servei d’una cosa que tant es pot dir societat com mercat?

Convé preguntar-se per què la cultura és arraconada així. Oblidem els canvis i pensem un moment en tot allò que no varia, per exemple l’abús, la crueltat, la vindicta com a modus vivendi acceptat per la gran majoria dels homes. Tot això és antic com el món i de tot això tracten —amb quina impotència però amb quina tenacitat— els “clàssics”, que no ho són perquè algú n’hagi fet una llista arbitrària sinó perquè parlen fondament de l’espècie humana, sempre idèntica a si mateixa i mai explorada del tot. Per això els clàssics són la primera font d’on hauríem de beure si el que volem no és adquirir destreses de mona ensinistrada sinó comprendre alguna cosa. Per exemple, la narració de l’Èxode, composta fa vint-i-sis segles, és francament inspiradora en aquest tombant de segle en què l’esforç de diverses generacions per mor de la justícia social fracassa als peus d’un Vedell d’or anomenat creixement econòmic, que ens està duent a la destrucció del nostre hàbitat i a la degradació de totes les espècies vivents incloent-hi la nostra.

Per cert, podria ser que el Vedell d’or de la Bíblia fos el primer cas registrat de “demanda social i cultural de la ciutadania”: llegiu l’Èxode. 


QUÈ TENIM I QUÈ PODEM FER-NE

Una de les inversions culturals més visibles dels darrers anys és la xarxa de biblioteques públiques construïdes arreu de Catalunya per la Generalitat i les diputacions. Són edificis que criden l’atenció, fets d’un mateix patró que els dóna aspecte de talaia: espais oberts amb grans finestrals, com si la biblioteca fos una posició privilegiada per mirar l’exterior —i ja es tracta d’això, de recollir-se per poder observar.

L’existència d’aquests edificis és un fet positiu. Ara falta omplir-los.

Una biblioteca necessita dues coses sense les quals caldrà canviar-ne el nom: un fons de llibres nodrit per les diverses disciplines intel·lectuals i no subjecte a la immediatesa sinó a la perspectiva del temps, i un personal capaç de guiar els usuaris en la seva exploració de la cultura escrita.

Lamentablement, la tendència actual de les polítiques públiques va en sentit contrari. Ja he parlat de la formació dispensada per l’Escola de Biblioteconomia: ni arts, ni ciències, no cal dir-ne res més. Pel que fa al fons de llibres de què disposen les biblioteques, l’administració ha actuat fins ara sense projecte ni ambició de cap mena (i amb la gasiveria transpartidista que ja li coneixem: la Generalitat no ha arribat a invertir mai ni l’1 % del seu pressupost en cultura). Qualsevol que entri en algun d’aquests edificis moderns amb aspecte de talaia s’adonarà que contenen pocs volums, tots ells publicats en dates recents; i que la secció Història, o Ciències físiques, o Filosofia, hi ocupa un parell de prestatges.

Ara bé, fora d’aquest marc administratiu poc estimulant hi ha una altra realitat, més caòtica i més esperançadora: bibliotecaris que treballen molt enllà del que se’ls demana, usuaris que responen immediatament a les seves propostes, biblioteques de poble i de barri que cada tarda s’omplen d’adults i de nens... Un exemple remarcable d’aquesta vitalitat són els clubs de lectura. Cal recalcar-ho: els usuaris de les biblioteques, curiosos d’aquelles disciplines que els plans d’estudi moderns els fan la gràcia de no ensenyar-los —la literatura en primer lloc—, s’inscriuen als clubs de lectura que els bibliotecaris tenen la bona fe d’organitzar sense que els ho imposi ningú. L’èxit d’aquests clubs indica una necessitat de guiatge. Molts dels bibliotecaris que els duen voldrien disposar d’instruments amb què enriquir-los (per exemple, de bons especialistes que els preparin a fer-ho). I això apunta clarament a l’ambició de fa cent anys.

Les biblioteques poden ser el lloc on els ciutadans trobin qui els ajudi a comprendre. On l’apetit de conèixer no s’estavelli contra la quantitat astronòmica de coneixements en plural. On aquesta colla de mones hàbils que som accedeixi a la cultura, que no és un saber funcional sinó una manera de passejar pels segles a través de la música, de la poesia, de la ciència, de l’espiritualitat, fins a prendre consciència que la humanitat canvia molt en els seus artefactes però gens en la seva conducta, i que val la pena impregnar-se d’aquesta veritat per no perdre la il·lusió de canviar-la.

Aquí sí que hi ha una demanda social en el sentit respectable de la paraula. Cal atendre-la i no perdre de vista que els professors de l’antiga Escola de Bibliotecàries eren els intel·lectuals més brillants de l’època: tal era el respecte dels poders públics per la missió encomanada a les biblioteques. Nosaltres no ens podem permetre de tenir-ne menys. El perill de ser hàbils i prou, que vol dir dòcils, és imminent.

París, 30 de novembre de 2015

4 de setembre de 2016

Descansar és de savis: Carta oberta a Joan Sala

Acaba de començar la 34a edició de la Setmana del Llibre en català, i una entrevista de Joan Sala, director de la Setmana i vicepresident de l'Associació d'Editors en Llengua Catalana, m'espolsa les ganes de conservar la calma olímpica acumulada durant l'agost, i me'n fa venir moltes de prendre la paraula per replicar-li. Aquí van les reaccions d'una editora que refusa el "nosaltres" imposat.


"Si augmentem el nombre de lectors en general, augmentarem el nombre de lectors en català", afirma Joan Sala. Molt bé. I com proposa que fomentem nous lectors? "Cal incidir en la creació de la biblioteca personal. És un dret que tenim i una obligació també, perquè llegir ens fa més bones persones. Amb la socialització dels llibres hi ha moltes llars que no tenen cap llibre, ni tan sols llibres infantils! Hem de crear l'hàbit lector des de ben petits."



L'argument ja ha estat esgrimit altres vegades, per exemple per Gemma Lienas, autora de llibres infantils i juvenils, i militant activa contra la socialització dels llibres literaris a les escoles. Per a qui no ho sàpìga, socialitzar els llibres significa reconèixer que un llibre comprat per un sol individu pot ser llegit per més d'un: aquesta és precisament la vocació d'un llibre imprès, la clau de l'èxit d'aquest invent sis vegades secular que no caduca. Gràcies a aquesta característica que certs editors i autors avui condemnen en nom de la bondat i de la caritat, el llibre, accessible a una corrua de persones que se'l passen de mà en mà sense haver d'adquirir-lo, s'ha esmunyit per les esquerdes d'incomptables censures. Qui desitgi condicionar la lectura d'un llibre a la seva adquisició posa traves, sabent-ho o no, a una de les poques vies d'oxigen conegudes en dictadura. Que nosaltres vivim en democràcia? Fins que deixem de viure-hi, vet aquí.

No conec ningú en el meu entorn que hagi descobert la literatura a través d'això que tan hipòcritament en diuen "biblioteca personal". Fa ben poc, aquest juny, en unes sessions amb bibliotecaris a qui preguntava quin llibre havia marcat la seva infància, un tret comú destacava en les subtils variacions sobre el tema de com una criatura descobreix la literatura: cap dels setanta bibliotecaris que vaig poder sentir no va evocar mai una "biblioteca personal", sinó la biblioteca municipal en la majoria dels casos, o la d'algun parent o amic, o, molt més rarament, la dels pares o d'un germà més gran. L'afició, l'addicció a la literatura es transmet no pas segons les lleis del consum sinó de les afinitats entre persones, que fan que una mestra, una bibliotecària, una mare o una parenta excèntrica (passo de puntetes sobre el femení) obri un bon dia la porta d'un univers que ja no abandonarem mai més.

CONSUM, he escrit, i ara ho escric amb majúscules perquè no hi ha res més que consumisme darrere l'afirmació de Joan Sala o de Gemma Lienas quan es mobilitzen contra la "socialització dels llibres". És ben possible que no en siguin conscients, cosa que explicaria que Gemma Lienas, candidata reincident a les llistes d'ICV-EUiA, Barcelona Podem i Catalunya Sí que es Pot, defensi l'obligació per als nens escolaritzats de comprar el seu exemplar dels llibres que els fan llegir, en lloc de defensar que se socialitzin també els manuals escolars, caríssims, indigents en termes de contingut la majoria de les vegades, i gallina dels ous d'or d'un sector editorial que viu exclusivament del públic captiu. Defensora com és Lienas de la justícia social, naturalment que proposa que algú financiï els llibres literaris per als nens sense recursos; però no s'adona que vincular compra i lectura en la pràctica imposada per l'escola als nens, és treballar activament per una societat en què la PROPIETAT és el sine qua non i l'únic article del credo religiosament servat.
Personalment, em fa fàstic.

***

El foment de la lectura no s'improvisa amb mesures consumistes disfressades de principis ètics, sinó que s'organitza quan hi ha un consens, de caràcter social i polític i tot el contrari de gremial, sobre la necessitat de relacionar-se els ciutadans amb allò que els llibres contenen. A la Catalunya dels darrers tres decennis (durant els quals la Generalitat ha tingut plena competència sobre l'Ensenyament i l'organització de les escoles), la pedra angular del catalanisme-nacionalisme-sobiranisme ha estat la identitat cultural, que, si no m'erro, rau no en el Bulli ni en el Barça sinó en una tradició escrita plurisecular i miraculosament viva. No cal recordar quines van ser les primeres espurnes de la Renaixença, ni les armes del catalanisme resistent sota el franquisme. "Els llibres també són una arma", escrivia Joan Sales a Mercè Rodoreda quan li explicava que, mal per mal, s'estimaria més disparar canonades que publicar novel·les, però que la joventut, ai las, no havia passat en va. Doncs bé: durant aquests tres decennis, l'administració catalana ha enrolat lleves i més lleves de mestres que no havien tret ni 5 en llengua a la Selectivitat, i que en la seva formació posterior no han estudiat ni una hora de literatura catalana; així com ha enfornat lleves i més lleves de bibliotecaris que tampoc no han estudiat ni una hora de literatura ni d'història ni de geografia ni de cap ciència durant els seus estudis de biblioteconomia, tal com jo denunciava en un article que van encarregar-me fa un any i que encara no s'ha publicat.

Prescriptors, en diuen: els mestres i els bibliotecaris amb qui n'he parlat són els primers de reclamar una formació que se'ls nega, i gràcies a la qual un fill d'analfabeta pot arribar a ser Albert Camus (llegiu El primer home). Així va Catalunya, i el món. Però el director de la Setmana del Llibre en Català està content: "Jo penso que hem fet un pas endavant en la modernització de la fira, perquè tenim un sector editorial modern i som una fira que ha de reflectir aquesta modernitat d'un sector que és capdavanter." Si modernitat significa precarietat i renúncia, estic d'acord amb ell. Però que no ens doni gat per llebre: si els editors treballem tant, és que el negoci no rutlla i que els llibres es venen un per un, com explica Rafael Vallbona. I si volem ser consistents i defensar la raó de ser dels llibres, llavors l'Associació d'Editors en Llengua Catalana hauria de tenir un paper ben distint del que ha assumit al llarg dels anys: el paper combatiu d'un sector que construeix el patrimoni intel·lectual d'una comunitat, i que hauria d'interpel·lar amb força uns polítics i uns ciutadans amb els quals té una relació respectivament de pidolaire i de manaia. Jo no he aconseguit mai que l'Associació que em representa acceptés de confiar als seus membres la redacció d'un manifest sobre què defensem aquells que ens obstinem a publicar literatura en català. I no puc tolerar que en nom meu es pretengui imposar la compra de llibres en lloc de comunicar l'amor de la literatura. No es pot confondre la gimnàsia amb la magnèsia, ni la lectura amb el consum.


Nota bene gremial. Amb l'anticipació creixent de la Setmana del Llibre, que enguany comença el 2 de setembre quan les platges són plenes, vindrà que acabarem dirigint-nos als turistes. És sabut que parlen català i vénen a Barcelona a descobrir la nostra literatura. Com també és sabut que Focus, l'empresa a qui els organitzadors han confiat la infraestructura de la Setmana, es dedica, dins del Club de Cultura TR3SC que li pertany, a organitzar conferències i clubs de lectura en els quals els oients paguen mentre que el conferenciant i l'editor regalen els llibres, el treball i el temps. ¿És seriós, que l'Associació d'Editors contracti per a la Setmana del Llibre una empresa cultural que no paga per principi les activitats literàries?

20 de juliol de 2016

Almirall-Kavadias: un diàleg

Darrere d'un autor traduït hi ha un altre autor, que és el seu traductor. Sovint apareix en lletra massa petita, antigament als crèdits o enlloc. Aquestes setmanes corre un manifest per la visibilitat del traductor, que demana amb infinita modèstia i molta educació que el nom del traductor surti a la coberta. En realitat, les cobertes haurien de dir Munro per Udina, Khoury per Ferrer, Óssipov per Barios... Perquè enganyem el lector dient-li Munro o Khoury a seques quan el text s'ha construït fora de l'autor i de la seva llengua.



A Club Editor, el traductor ha estat el fonament de tot, des que Sales va versionar Dostoievski mentre escrivia Incerta glòria fins que Jaume Almirall ha traduït Kavadias. Amb Li i altres relats, es va donar el cas d'un volum compartit visiblement entre l'autor i el traductor: després dels tres relats de Kavadias traduïts per Almirall, ve un text d'Almirall tot sol en què explora la figura i l'obra de Kavadias. Explora, sí: com un mariner, com un geògraf. Com un traductor de debò. L'experiència amb Almirall ha estat tan profitosa i bonica que des d'aleshores incloïm, si no sempre gairebé, un postfaci del traductor en els nostres volums.

Jaume Almirall ens envia un diàleg que va d'això. Aquí el teniu. Valgui aquesta carta que no escrivim nosaltres com un digne homenatge al traductor. L'autor és el traductor: per una vegada, a les clares.


***


Dragumanos.― No recordo gens quan va ser que en vaig tenir notícia per primera vegada; però no devia ser gaire abans que jo comprés, a Atenes, els seus tres petits llibres de poesia, i d'això aviat en farà vint anys. Com passa el temps, Dimitris!
Dimitris.― Vint anys no és res, amic meu!
Dragumanos.― La quarta part de la vida d'una persona... Torna'm a omplir la copa, sisplau, abans la nostàlgia no s'apoderi de nosaltres, com tantes vegades.
Dimitris.― No és pas res dolent, la nostàlgia. Recorda que jo sóc mariner. ¿Què seria de nosaltres els mariners, si no sentíssim aquest neguit punyent que ens fa recordar i desitjar tornar a veure la pàtria, la dona i els fills?
Dragumanos.― Tens raó: no oblido que Odisseu era un avantpassat teu. Salut! Per tots aquests anys!
Dimitris.― Per la nostra amistat!
Dragumanos.― I pel nostre estimat mariner escriptor! Sense ell, nosaltres no ens hauríem conegut.
Dimitris.― Ens podríem haver conegut igualment, perquè tenim amics comuns.
Dragumanos.― Però sense compartir aquest interès comú, no hauria estat el mateix.
Dimitris.― Jo crec que si ens haguéssim conegut abans, te l'hauria fet conèixer jo, que fa molts anys que el llegeixo.
Dragumanos.― Segurament tens raó, Dimitris. Però el que és estrany no és que jo descobrís pel meu compte un escriptor com aquest; ho és que immediatament em captivés,  i que hagi acabat traduint tota la seva obra.
Dimitris.― Us buscàveu i us vau trobar. Us estàveu buscant i us vau acabar trobant.
Dragumanos.― Suposo que és una manera de dir-ho. Sí. Era un nom pràcticament desconegut, a casa nostra. No per a vosaltres, els grecs, és clar.
Dimitris.― Recorda que, a Grècia, la fama de Nikos Kavadias és pòstuma.
Dragumanos.― Però ràpidament s'hi va fer popularíssim, i encara ho és. En canvi, a nosaltres ens és conegut només el petit grup de noms de sempre. Jo buscava, segurament, una veu nova, un autor sòlid i original que no fos cap dels vells coneguts.
Dimitris.― I el vas trobar. I un cop trobat, t'hi vas emprendre a fons, perquè vas veure que s'ho valia.
Dragumanos.― Un autor que gairebé només escriu sobre mariners. Jo, que en sóc tan poc, de mariner; que em marejo gairebé només de sentir la paraula mar... No com tu, rebesnét d'Odisseu...
Dimitris.― Però durant tots aquests anys també tu t'has fet mariner: llegir i traduir les obres de Kavadias és haver estat fent amb ell una llarga singladura.
Dragumanos.― Reconec que ha estat una travessia llarga i enriquidora.
Dimitris.― Ara t'estàs posant  kavafià...
Dragumanos.― Crec haver arribat a entendre el sentit de l'obra de Kavadias, el seu significat més enllà de la matèria i els arguments, del mar i la navegació, que són anecdòtics. Si he après algunes coses sobre nàutica, deuen ser gairebé totes obsoletes: tu ho saps millor que no jo.
Dimitris.― La navegació ja no té res a veure amb el que era vuitanta o seixanta anys enrere. Però així i tot...
Dragumanos.― El que sí que sé del cert, Dimitris, és que les meves traduccions haurien naufragat sovint sense la teva ajuda.
Dimitris.― No exageris, home. Fins on jo puc jutjar, hi has reeixit.
Dragumanos.― Però del lector d'una traducció no caldria esperar-ne cap consciència crítica. Vull dir que el lector només hauria de percebre el text per ell mateix, sense haver de tenir mai en consideració que es tracta d'un text transportat des d'una altra llengua. I la tasca del traductor només reeixirà si aconsegueix que la traducció funcioni de manera completament autònoma.
Dimitris.― ¿Una mica més de vi? S'està escalfant.
Dragumanos.― Ja no tindrà temps: dos xarrups més per a cadascú i ja està llesta. Reparteix bé.
Dimitris.― Jo no domino prou el català per saber si això és així amb les teves traduccions. Em costa sobretot amb la poesia. ¿Saps què em passa? Que molts dels poemes me'ls sé de memòria.
Dragumanos.― Prou que te'ls he sentit recitar mil vegades.
Dimitris.― M'imagino que t'haurà resultat més difícil traduir la poesia que no la prosa. Em deies que, tot i que els poemes siguin tan pocs, vas estar-t'hi molt més temps que no amb la novel·la i els relats.
Dragumanos.― Vaig trigar molt més, però perquè és més laboriós: no més difícil, sinó més laboriós. És desmuntar peça a peça un instrument musical, i tornar-lo a muntar: no tornarà a sonar igual, però ha de sonar bé.
Dimitris.― Però has volgut mantenir els ritmes i les rimes...
Dragumanos.― I justament això és una gran ajuda, contra el que es pugui pensar. No és una cotilla que engavanyi, sinó el bastó de què es val un cec.
Dimitris.― San faru analambí... Abans no hi hagués els instruments de navegació moderns, quan la boira impedia la visió, els vaixells feien sonar les sirenes...
Dragumanos.― Per no abordar ni ser abordats. Exactament. El perill de naufragi sempre hi és. El sentit tècnic o d'argot d'un terme, d'una expressió; un joc de paraules intraduïble; una al·lusió esmunyedissa. Una petita distracció, un error de càlcul, i la nau se'n va a fons o queda embarrancada...
Dimitris.― L'última oliva: per a tu.
Dragumanos.― Gràcies. No sé si mai t'he ensenyat les traduccions que tinc de Kavadias a altres llengües; als marges hi he anotat errors i inexactituds de tota mena. Algú podrà fer el mateix amb les meves.
Dimitris.― Vols dir que no hi pot haver una traducció perfecta...
Dragumanos.― La traducció literària és una mar plena de perills. Però sospito que amb les traduccions tècniques no deu ser tan diferent.
Dimitris.― Estic molt content d'haver-te pogut ajudar una mica.
Dragumanos.― Ja t'ho he dit: sense tu, no sé si hauria arribat a port. Tinc tots els bons diccionaris, tinc lèxics especials de terminologia nàutica, tant grecs com catalans; un glossari de l'obra completa de l'autor... Però no n'hauria tingut prou. Recorda les llargues llistes de dubtes, les preguntes interminables, les converses de llum a penombra...
Dimitris.― Hem parlat incansablement sobre el nostre comú amic Nikos. Ja m'adonava que no era només cosa del vocabulari...
Dragumanos.― Però tu ets el mariner, i ets grec. Quan em perdia, ¿quina polar hauria pogut guiar-me més segurament?
Dimitris.― "¿Què està girant, la brúixola, o el vaixell?"
Dragumanos.― No te'n riguis. Per cert, encara et porto alguns dubtes per resoldre.
Dimitris.― Vés traient la llista, que vaig a veure si queda una mica més de vi en fresc.
Dragumanos.― I un grapadet d'olives, si no és demanar massa.